Carrils bici i semàfors mal sincronitzats

Els que anem amb bicicleta fem nosa, això ja ho sabem. Ho percebem, malgrat la propaganda institucional que ens mostra com un model de ciutadania i el somriure de gent coneguda amb qui ens trobem, tot pedalejant, i que ens regala les orelles posant-nos com a exemple de salut privada i pública. Pura hipocresia, ja us ho dic jo. El cert, el que ens diu l’experiència quotidiana, és que som emprenyadors. Ens saltem els semàfors, no fem cas dels carrils bici, portem unes bicicletes brutes que lliguem pertot, apareixem a gran velocitat donant ensurts… Però tot això per què? Som exemplars o ens haurien de tancar? Hi ha bons i dolents? Es pot arreglar d’alguna manera?

Com que es pot anar en bicicleta i pensar alhora, inevitablement t’interrogues del perquè de tot plegat. Aquí van algunes reflexions.

Primer de tot, som un país que associa la bicicleta a fer l’animal de petit. Esos locos bajitos, que en diuen, i a sobre en bici. La imatge d’una colla d’infants eixelebrats en bicicleta forma part de l’imaginari col·lectiu, i d’això patim. De vegades vas en bicicleta, per una zona de vianants, tranquil·lament, sense pressa. Vint metres davant i en direcció cap a tu algú camina despistat, de sobte aixeca el cap, et veu… i s’espanta. No és racional, no l’envestiries ni volent, no ha calculat la teva velocitat, gairebé ni la direcció, però s’ha fotut un “susto” de cal déu. A la mateixa persona li podria passar un autobús articulat a un pam de la cara i no faria el mateix espectacle. Algun mecanisme mental l’ha fet reaccionar així: són els eixams de nens de la seva infància.

En segon lloc, els carrils–bici estan mal delimitats, ningú no els respecta (ni la poli, que sovint els utilitza per aparcar) i sempre els posen en carrers secundaris que tenen els semàfors mal sincronitzats. Sí, també hi ha carril bici a la Gran Via, però hi has d’anar a 50 i esquivant vianants, o sigui que no em serveix. Sovint no saps si els posen perquè vagis a treballar o a passejar, però són dues activitats diferents (la pressa i el passeig) que no casen gaire. Perquè ens entenguem, jo quan agafo la bicicleta no miro el paisatge. Tinc pressa, per passejar camino. De manera que em nego a competir amb els vianants, en qualsevol cas competiré amb els cotxes. Jo em vull llençar Balmes avall i arribar des de la Diagonal fins a la Gran Via en cinc minuts amb tots els semàfors verds, que és el que fan els cotxes. De fet ho faig, i també per la Via Laietana, a qui no li agradi que s’hi posi fulles. Si té por d’atropellar-me, que se sumi a la meva demanda de carrils-bici, però que no em demani que em retiri de la cursa.

De manera que ni estem culturalment avesats a la bicicleta com un mitjà de transport, ni estem disposats a prendre’ns seriosament que és el vehicle més eficient i ràpid que hi ha en moltes zones de Barcelona. Crec sincerament que hi ha com una doble moral, o millor dit, una doble dimensió del trànsit a Barcelona. Actualment, la bici és un mitjà que funciona en una realitat paral·lela a la del trànsit. Els cotxes fan veure que et respecten i les bicis fan veure que compleixen les normes. De manera que anem directes al desastre, perquè hi ha dues dimensions però només un carrer, i si augmenta la quantitat de gent que utilitza la bicicleta i es barreja amb els cotxes, algú prendrà mal, i ja sabem qui serà. Mentrestant, i per sempre, hi haurà imbècils que atropellaran iaies, “manguis” de bicis, taxistes que s’oblidaran de tu i se’t llençaran a sobre perquè algú ha aixecat el braç on no tocava (si us plau, agafeu els taxis a les cantonades), i tota la casuística que vulgueu. Però això de la bicicleta, o ens ho prenem seriosament o serà un drama.

Per cert, a qui li toquin els ous les bicis, que pensi que cadascuna d’elles podria ser un cotxe (que ocupa l’espai de sis bicicletes). També li recomano que vagi a Amsterdam i posi un peu a deshora en un carril-bici, li diran de tot, sobretot si l’atropellen.