Aquest article s’interroga sobre si la pressa, és a dir, si l’ànsia, el desig de fer ràpidament una cosa, fins i tot sense esmerçar-hi el temps necessari, és negoci –el neg-oci, el no-oci–, que, segons defineix el diccionari, es tracta de l’afer, l’ocupació, l’assumpte del que hom obté un profit, o de l’activitat econòmica duta a terme amb afany de lucre.

D’entrada, es pot dir que la pressa és una mala consellera per a qualsevol afer, perquè en general impedeix poder disposar del temps necessari per reflexionar-hi, valorar els seus pros i contres i decidir en conseqüència. Això no es pot confondre amb perllongar innecessàriament el temps, és a dir, amb allargar-lo més enllà del que cal per fer les valoracions pertinents, cosa que no respon a altra cosa que a la paràlisi, fruit de la por a decidir.

La pressa, a més, et porta a actuar amb precipitació i, en conseqüència, a cometre errors fàcilment evitables, que en el millor dels casos t’obligaran a haver d’esmenar-los amb la consegüent pèrdua de temps, provocant l’efecte contrari del que es pretenia aconseguir. Això és el que reflecteix aquella dita castellana: “vísteme despacio que tengo prisa”.

Ara be, atès que, en la relació pressa-negoci, acostuma a intervenir-hi més d’un actor, la pressa té unes conseqüències del tot diferents, més encara oposades, si ets tu qui imposa la pressa a l’altre o l’altre te la imposa a tu.

Intentaré explicar-me una mica. Tant si es tracta d’una compravenda, com d’una negociació laboral o d’un altre tipus d’assumpte, si una de les dues parts aconsegueix imposar la pressa a l’altra, té la partida pràcticament guanyada, és a dir per a ella la pressa és un bon negoci i per a l’altra part un mal negoci.

La part que imposa la pressa ho fa perquè ella ha disposat prèviament del temps necessari per preparar-se i analitzar l’assumpte, i l’altra part no, bé sigui perquè no podia preveure’l, bé per manca de previsió, o pel que sigui, amb el que la part que coacciona amb la pressa priva l’altra de bona part de la seva capacitat autònoma de reflexionar i pot, així, imposar-li amb facilitat les pròpies argumentacions i condicions i realitzar un bon negoci, tant més bo com dolent sigui per a l’altra.

En definitiva, l’important és posseir el control del propi temps, dins dels límits que la situació i les circumstàncies permetin, i, en cas que es vulgui fotre l’altre, desposseir-lo de l’esmentat control.

Per al capitalisme, imposar la pressa és negoci. En la producció de béns i serveis, donat que compra temps al treballador, l’interessa que aquest vagi amb pressa, doncs així produirà més articles i obtindrà més benefici. En els negocis, la pressa també és important, perquè al capital, per la seva pròpia essència, li cal incrementar-se permanentment i, per això, tan important és l’increment obtingut per unitat com la velocitat amb que ho fa, és a dir, les vegades que la mateixa unitat pot incrementar-se en un període determinat de temps.

En el món actual les relacions capitalistes no dominen solament la producció de béns i serveis, sinó que s’han imposat arreu, han acabat dominant pràcticament totes les relacions socials, tot l’espai de la vida de les persones, convertint–t’ho tot en simple mercaderia, des de la cultura a la salut, l’ensenyament… fins l’oci, que han convertit en negoci. No és, per tant, estrany, tenint present que per al capitalisme la pressa es un bon negoci, que el món en el que avui vivim sigui un món dominat fins extrems grotescs per la pressa.

I, a més, t’omplen la vida de coses alienes, amb el que es dóna l’aparent paradoxa d’estar saturats i, alhora, totalment buits, doncs no hi ha res propi, que hagi passat pel sedàs de cadascú i, per tant, assimilat com a propi.

En el món en el que vivim, la gent ha d’anar sempre amb pressa. Ha de llevar-se amb pressa, anar a la feina amb pressa i, una vegada a la feina, treballar amb pressa, assistir a cursets del que sigui amb pressa. Si té fills petits, els ha de portar i recollir de l’escola, de les classes de reforç de l’anglès, les mates… de les activitats extraescolars esportives, culturals… sempre amb pressa, al temps que així ja “s’educa” els nens en la pressa. Durant les vacances –temps d’oci i descans?- cal anar a esquiar, a la platja, a navegar, a buscar bolets, cal viatjar, que vol dir visitar deu països en vuit dies i, a més, fotografiar-ho o filmar-ho tot, cal anar als parcs temàtics… i fer-ho tot, necessàriament, amb pressa,…

Cal fer tantes coses que no queda altre remei que fer-ho amb pressa. D’aquesta manera, no queda mai temps per pensar i reflexionar, ni per relacionar-se amb els altres i posar en comú les nostres preocupacions, aspiracions i desitjos. No queda temps per adonar-se de l’absurd, l’irracional i inhumà que és el món en el que vivim, i de com vivim. Això és el que interessa el poder: les persones que només corren, que no pensen, són persones submises, fàcils de controlar i dominar. Correu, correu, maleïts!

En definitiva, per tant, per al capital, la pressa, a més de ser un bon negoci en l’ aspecte econòmic, ho és també en el polític. I, per contra, tant per a l’individu com per al conjunt de la col·lectivitat, la pressa és, en tots els aspectes, un mal negoci.