Juguem. Establim regles, creem un món dins del nostre món per sortir del món, és curiós. I ens posem a córrer sobre una cinta que no porta enlloc, nedem en una piscina coberta i, fins i tot, ara també gesticulem davant d’un aparell electrònic. O, anant a l’antiguitat clàssica, ens proposem la satisfacció de córrer molta estona, o molt de pressa, suar com porcs, fotre una pilota dins d’una cistella foradada o temptar l’atzar amb un grapat de daus. I tant li fot com sigui, si en calça curta o abrigats com esquimals gambant pistes avall, nosaltres vinga a jugar. Amb gomes, baldufes o bales. Amb pilotes petites i grans, llises i peludes, toves i dures, inflades i farcides. Amb pals de tota mena, sobre superfícies que te’n faries creus, utilitzant totes les parts del cos (fins i tot el cervell!), totes les extremitats i apèndixs coneguts. Dia i nit, any rere any, a totes les edats, tothom vinga a jugar. Pel que sigui, però la dèria no para, i mira que portem anys.

Potser no ens diem moviment perquè si i, en el moment fundacional, es va manifestar una intel·ligència col·lectiva que preveia, de forma visionària, que la clau de volta de la nostra acció no era ni la L de laïcitat ni la P de progressista, sinó la M. La M de moviment, casumdena, i la teníem al davant dels nassos.

Potser és el camí cap a la felicitat. Ni el treball ni la mandra, sinó el camí del mig, el joc. Els acompanyaríem de l’art i el sexe, potser? Una nova trilogia: esport, art i sexe. Exercitar cos i ment alhora és bo, ja sabem que la sentència “Mens sana in corpore s(err)ano” és més vella que l’anar a peu. El súmmum de la civilització i fora conyes “new age” orientaloides, que aquí som clàssics i som moderns.

Doncs en alguna cosa anàvem encertats, perquè anar amunt i avall és la nostra especialitat. Des de petits, sota noms tan pacífics com “guerra de bombardes” o “joc de matar”, s’amaguen autèntiques disciplines esportives. O a campaments, fent una presa en un riu, vinga a moure pedres i vinga a apilar-les. I el mocador? I el ranxo? O les excursions, això sí que és suar. Aquesta vida sana es continua fomentant des dels Casals de Joves. Adquireix formes un pèl estranyes, això és cert. La Capoeira (un ball on sembla que t’hagin de trencar la cara en qualsevol moment i en el que al final agafes agulletes), el Korfball (un joc on sembla que lligaràs molt i al final sempre et toca un altre tio), campionats de “ProEvolutionSoccer” (un joc on sembla que ets el Ronaldinho i ets el Guiu).

I és que els Casals de Joves són molt estranys…

I per a qui té ganes de continuar implicat, hi ha mil possibilitats. Cursa de reunions, campionat de redacció de projectes, mundialet de relacions internacionals, lliga de comissions, contrarrellotge de justificacions de subvencions… Tot molt esportiu i molt sa. I és que aquí sabem el que és bo, el que és sa, el que ens fa feliços.

No cal entendre-ho, i no parlo de l’article. No cal entendre perquè trobem plaer en el patiment, en l’esforç, en cansar-nos, suar, i fer-nos miques les extremitats. En rebre cops de pilota o veure com destrueixen els nostres àlfils. En voler superar les nostres limitacions (si ja hi estem bé dins!). En dipositar esperances en l’atzar dels daus o les cartes. En trobar adversaris que coneixen les nostres febleses i es dediquen a aprofitar-se’n per acabar prenent una cervesa plegats (que pagarà el més feble). Misteris de la vida, ves. Més val no pensar-hi i llençar-nos de cap al joc. Ni que sigui per sentir-nos superiors a Déu. Ell no juga als daus. Pobre…