Tan sols tres anys enrere pocs haguessin pogut preveure la fortalesa política que assoliria l’actual president de l’Argentina, Néstor Kirchner. En les eleccions realitzades a l’abril d’aquest any, el peronisme va presentar, sota diferents sigles, tres candidats presidencials d’una diversitat de propostes tal que li van assegurar erigir-se com l’únic partit en condicions de solucionar la crisi que travessava el país. La història és coneguda: en renunciar Menem a participar en la segona volta electoral, el fins aleshores governador d’una província patagònica va assumir el poder amb escassa legitimitat d’origen, la qual, des dels inicis del seu govern, va procurar revertir ocupant el centre de l’esfera política.

A l’abril de 2006, Néstor Kirchner podia mostrar diversos èxits en la seva gestió. D’una banda, la Cort Suprema de Justícia no només ha incorporat dues dones, sinó que ha promulgat decisions vinculades a qüestions socials i ambientals que restitueixen una certa idea de drets. L’anul·lació de les lleis d’obediència deguda i punt final, encara que no es va avançar amb els indults, va permetre jutjar diversos militars. És cert que aquests punts eren demandes de molt de temps abans, però també ho és que el president les va recollir i les va fer efectives, aprofitant la conjuntura. La reivindicació dels drets humans ha adquirit un valor simbòlic i concret amb la definició, per part dels tribunals de justícia, del terrorisme d’estat com a genocidi, que supera àmpliament el que ha passat en països considerats més democràtics, i s’inscriu en una de les més noves i millors fites que el retorn a la democràcia ha produït: la recerca de justícia sobre el passat recent.

En l’aspecte socio-econòmic, mentre que els índexs de pobresa i d’atur van a la baixa, la desigualtat s’incrementa en un país que creix econòmicament, però on el 10% més ric de la societat té ingressos 28,2 vegades més grans que el 10% més pobre. Els processos socials esdevinguts en aquests anys han augmentat l’escletxa entre rics i pobres o, com alguns han anomenat, els guanyadors i els perdedors. Límits reals i imaginaris. Cada vegada més franges de la població transiten per senderes clarament marcades que impossibiliten la relació interclasses. Per la seva banda, la discutida, i discutible, decisió de cancel·lar el deute amb el FMI i, a la vegada, l’existència d’un superàvit fiscal poques vegades vist troba alguns límits estructurals en preservar certs guanys extraordinaris, com passa en el cas de Repsol i la fenomenal apropiació de les riqueses del petroli que porta a terme en el sud del país. Si bé no s’han autoritzat increments en les tarifes dels serveis públics privatitzats, l’Estat ha subvencionat les telefòniques, Aerolíneas –en mans del Grup Marsans– i no ha assolit una política clara pel que fa al seu rol en altres serveis i en la generalització de polítiques públiques d’habitatge i accés al crèdit.

Sembla que travessem un moment de contradiccions en què, al ritme de les polítiques de l’oficialisme, passem de l’esperança que deixen entreveure algunes mesures al neguit d’unes altres. El president, en el seu afany per generar una nova correlació de forces per fer front a grups concentrats, com ara l’església catòlica, els empresaris o els ramaders, recorre a barons feudals que controlen les províncies, i que són lluny de comportaments democràtics. Cabdills que avui poden acompanyar les mesures d’aquest govern, com abans, per aquella qüestió de la lleialtat de la qual fa culte el peronisme, feien amb Menem, i en el futur aneu a saber amb qui. Contradiccions que res no han d’envejar al que passa amb l’oposició.

El radicalisme s’assembla cada vegada més al Partit del Moviment Democràtic Brasiler (PMDB), una mena de federació de partits de centre, amb cert poder local i interessos dispersos, que oscil·len entre acostar-se al caliu de l’oficialisme i la seva generosa assignació de fons per a obres públiques als aliats, i la recerca d’un candidat en aliança amb sectors del peronisme desencantats amb el govern. Per la seva banda, el centre-esquerra troba difícil la construcció d’una alternativa. Hi conviuen partits els líders dels quals ho acaparen tot: el partit socialista, que també va triar privilegiar la construcció de poder local1, i les experiències sindicals autònomes, com la Central de Treballadors Argentins, immerses en el dilema de conformar un moviment polític propi o donar suport al govern. També és cert que la recuperació d’empreses per part dels seus treballadors, la formació de cooperatives en el cas d’algunes abandonades, tant com una protesta social que va adquirir aspecte de legitimitat, encara que amb un constant temor per la seva criminalització, són canvis que il·lusionen, però el sistema polític com un tot no acaba de configurar-se. El sistema de partits sembla anar cap a aliances que es produeixen segons el context i les maneres de fer política locals, però que mostra la seva debilitat i la falta d’imaginació política. En les pròximes eleccions per modificar la Constitució, a la província de Misiones, l’oposició ha hagut de recórrer a la figura d’un bisbe, nascut a Catalunya, com a cap de la llista que intenta frenar els esforços reeleccionistes d’un dels tants barons feudals que perduren en el peronisme.

Ara bé, què hi ha de nou i quines són les grans línies de continuïtat?

La sortida de la crisi de 2001 va ser possible, en gran part, per l’apel·lació a dues tradicions presents en la cultura política del país: la nacional-popular, que va col·locar la necessitat com a problema polític, i una visió caritativa/benefactora de la política. La configuració d’ambdues tradicions legitima determinats reclams, generalment els basats en la necessitat i el dolor familiar, i fa invisibles altres demandes, especialment les assentades en criteris d’universalitat. L’apel·lació en termes de drets es restringeix, passant a primer pla el reclam legitimat des del dolor, la figura de la “víctima”, el necessitat, el qui requereix ajut i desllueix la figura del ciutadà. Per la seva banda, ambdues lògiques duen a que la intervenció de l’Estat adquireixi noves maneres. Així, ens trobem amb un Estat més present en les necessitats de les famílies, especialment en els sectors populars2, però allunyat del seu rol esperat de garant de la igualtat davant la llei. Un Estat que fa front a més dificultats per sostenir la construcció simbòlica d’una comunitat que adquireixi un sentit universal per als seus membres.

Tal com remarcava abans, un dels grans èxits del kirchnerisme ha estat recuperar el lloc de la política després d’anys de preponderància dels tècnics econòmics. Aquesta recuperació té els seus límits. D’una banda, palesa la centralitat presidencial del sistema polític. D’altra banda, Kirchner ocupa la tribuna enfront d’auditoris passius, apel·la a la cooptació, desconfia de tot aquell que discrepi de les seves polítiques. Un president que es constitueix en qui ho fa tot, alhora que resta capacitat d’acció als subjectes. D’aquesta manera, mentre que es produeix una certa reconstitució del lloc de la política, la nega.

La sèrie de qüestions plantejades deixa diversos interrogants oberts sobre la forma en què es recompon l’exercici de la ciutadania, especialment quan un dels fenòmens polítics més suggeridors que han sorgit a l’Argentina als darrers temps, els grups piqueteros –però també la conversió de les diferències amb l’Uruguai en problema ambiental, realitzada pels veïns de Gualeguaychú–, semblarien explicar una configuració de la cultura política del país al voltant de formes de pensar basades més en l’ús del cos que no de la paraula. La indústria turística sembla fora de perill davant el desmantellament de l’empresa espanyola ENCE, que va deixar aïllada BOTNIA, però més lliçons ens deixa la manera particular d’enfocar les reclamacions.

L’apel·lació a la queixa com a mecanisme d’acció política tendeix a la desresponsabilització, remarca la culpa en l’altre, d’aquesta manera el reclam només es constitueix a partir d’allò que afecta de manera directa, la qual cosa dificulta la conformació d’una participació ciutadana perdurable en el temps. En aquest aspecte és necessari recordar que la política implica bastant més que no tan sols eleccions cada dos anys, i això requereix d’una ciutadania que deixi de costat el cinisme i reconegui el conflicte com constitutiu de la vida social. La negació de la política és, en realitat, la negació d’allò que la mateixa fa possible, és a dir, el processament dels conflictes, la presentació dels disensos i el respecte de les diferències, substancials per a la consolidació d’una idea democràtica vinculada a la justícia. El sistema polític requereix contendents que es reconeguin com adversaris i no com enemics, cosa que oficialisme i oposició, malgrat provenir de sensibilitats polítiques diferents, semblen insistir a perpetuar. Requereix, fonamentalment, distribució de la paraula i de la riquesa, forces polítiques que discrepin, però també compromís dels diferents sectors socials, reconeixement de l’altre en lloc de sotmetiment, que moltes vegades vol imposar la majoria. La recent desaparició, per causes encara no aclarides, d’un testimoni clau en els nous judicis contra militars ens parla de l’encara feble institucionalitat democràtica del país, de la persistència de tradicions autoritàries. Ens recorda, també, la necessitat de promoure la deliberació, d’entendre i practicar la ciutadania com un aprenentatge quotidià

1. El Partit Socialista governa la ciutat de Rosario, a la província de Santa Fe, una de les més importants del país i compta amb prou possibilitats d’assolir el govern a les eleccions del 2007.

2. El febrer de 2002 es va aprovar l’encara en vigor “Plan Jefes/as de Hogar”, basat en una assignació de 150 pesos per als desocupats. En el moment de més incidència va arribar a prop de 2.000.000 de persones.