La proximitat a un objecte en dificulta l’observació en perspectiva. I en fa menys probable el reconeixement del seu valor.

No és estrany que el tòpic afirmi que ens sentim, sovint, més seduïts per allò que ens sembla més llunyà, més exòtic. I que no donem prou importància al que tenim més a prop. Fins que ho perdem. Quan es perd alguna cosa és quan te n’adones del que representava i d’allò que significava per a tu.

Quants han recordat amb enyorança la II República, després d’haver-la criticat per poc agosarada –o per massa-? És allò de pensar que només pot ser prou interessant, prou engrescador o prou motivador el que hi ha més lluny de la teva esfera quotidiana. Doncs, ni de lluny! A mi no em passarà. Per tant, qui sigui frare, que prengui candela. Perquè jo, òbviament, de frare, no en tinc gaire vocació… N’estic ben fart dels qui s’estan autoimmolant tot el dia i mai no troben bé res. I no aconsegueixen fer res de millor, tampoc. Ni són capaços de contribuir constructivament als grans projectes reformistes que, històricament, acostumen a ser els més revolucionaris.

En aquest país, darrerament, s’han incrementat les llibertats civils i s’han ampliat els drets socials. Tràmits de divorci, reconeixement del dret al tracte igualitari per a les persones homosexuals, amb matrimoni i adopció inclosos… S’ha avançat en el terreny de la igualtat d’oportunitats, amb les Lleis d’Igualtat i de Dependència –veníem de molt avall, òbviament-. S’han augmentat –dues vegades en menys de dos anys- les pensions baixes, el salari mínim i les beques d’estudi. S’ha adoptat una política internacional de no submissió davant els grans i els poderosos de la Terra, siguin els Estats Units o el Vaticà. S’ha impulsat l’acord convivencial entre les cultures. S’ha fomentat el respecte a la diversitat. S’ha treballat per tal d’unir esforços en la lluita contra la pobresa i per la millora de les condicions socials i econòmiques en el món, d’acord amb la Secretaria General de l’ONU i amb alguns dels governs que, tradicionalment, mostren un grau més alt d’autonomia política dins el context mundial. S’ha intentat començar una feina de tímida –això sí, molt tímida- laïcització de les relacions socials, tot i que encara falti impedir les pretensions hegemonistes de l’Església catòlica en una part del sistema educatiu. S’ha procedit a una de les regularitzacions de la població immigrada en condicions d’anomenada irregularitat que més èxit han tingut a l’hora de potenciar la integració i la inserció d’aquesta població en el teixit social i econòmic. S’estan buscant fórmules imaginatives, i arriscades, per superar l’enquistament, no tan sols residual, de l’ús de la violència com a mètode d’afirmació política. Cal mirar cap en Fungairiño i l’Otegi i copsar-ne les reaccions… S’ha alliberat els mitjans de comunicació públics del control dirigista i impositiu de l’anterior etapa, oferint clares proves de pluralisme. S’ha optat per una nova configuració del poder territorial, més respectuosa amb els anhels de part de la població de les diferents comunitats. I això s’ha fet des d’una òptica de clara afirmació republicana: “La sobirania no resideix en l’estat, ni en la nació. La sobirania resideix en el poble!” ha dit el president del Govern… Què? Quin president? Quin govern?… Parlem del passat? Salvador Allende? Olof Palme? Doncs no, parlem d’ara. És el president del Govern d’Espanya, José Luis Rodríguez Zapatero. Tenint en compte d’on venim, déu-n’hi do. En tan sols dos anys i començant per la retirada de l’Iraq. És clar que falten coses! Sobretot, en matèria de justícia social i econòmica: ara caldria posar-se a pencar de valent contra l’especulació immobiliària i la precarietat laboral. Però és que, a l’altra banda, hi ha la permanència, no gens residual, de la percepció obtusa de la realitat per part de la dreta, ja no només dura o cavernícola, sinó explícitament franquista, tal i com s’ha vist en aquests darrers mesos d’una forma prou clara. Ja no se n’amaguen de res. Tornen a justificar –alguns amb la boca petita, altres ni això- la intervenció militar en la vida política, així com justifiquen la intervenció del clergat catòlic en els afers públics, en casos de consciència i de lliures opcions de vida que no tenen perquè afectar els seus propis fidels. Així com justifiquen i impulsen els missatges d’odi i les mentides de la cadena radiofònica de la Conferència episcopal. Així com, ras i curt, semblen haver tornat a recordar amb nitidesa que, en el fons, els seus orígens són en la negra nit del feixisme. No és, doncs, cap casualitat que, en el món, a Europa, això sembli prou significatiu, més del que, de vegades, som capaços de reconèixer des d’aquí mateix.

I que consti que, a mi, no m’acaba d’agradar l’actitud prohibicionista de la Llei Antitabac, però és que, com es diu al final d’un film clàssic, Con faldas y a lo loco, “ningú no és perfecte”…

L’alcalde de Venècia, Massimo Cacciari, figura històrica de l’esquerra italiana, se’n fa creus, del que ha fet en Zapatero, tot reconeixent que, a Itàlia, per exemple, no seria possible que un govern, el que fos, complís tants dels seus compromisos electorals. És per això que la directora Sabina Guzzanti ha realitzat un documental que tracta el drama de la berlusconització dels mitjans de comunicació i de l’ús de la trampa i la mentida com a eixos fonamentals de l’acció pública i, de retruc, de la vivència de la llibertat. De la censura, de les imposicions econòmiques, i de l’atreviment a la llibertat. De com se sent i com es percep la llibertat. El documental, italià, parodiant un film clàssic de la cinematografia contemporània, es diu : “Viva Zapatero!”