He d’admetre, cosa que em preocupa, que no m’ha costat gaire escriure aquest article. Quan em va tocar escriure sobre la professió periodística em vaig posar de mala llet automàticament i res del que explico aquí surt d’una sola anècdota, sinó que és fruit de diverses experiències traumàtiques derivades del tracte amb periodistes.

El primer que em ve al cap és la dificultat que tenen per reproduir correctament els noms de la gent, de les organitzacions, dels projectes… Vénen, s’ho apunten en un paper, i després hi ha coses canviades. Home, considerant que, en gran part, retallen i enganxen, que potser fins i tot tenen un dossier preparat amb gran cura per algú del seu ram, doncs no hauria de ser tan complicat. Però sembla que sí, gran misteri.

També resulta emprenyador que, després d’una llarga explicació, et facin una pregunta inversemblant, els expliquis què passaria si la seva pregunta fos raonable (la teva resposta també acaba sent estrambòtica, estàs fent hipòtesi d’una burrada i així els ho dius)… i només reflecteixin això! I mira que has començat bé, has estat pedagògic i has parlat a poc a poc. Doncs no, van i es queden amb l’anècdota més estúpida que ells mateixos han provocat.

I això és la variant curta del que passa més sovint. Trobo extraordinària la capacitat que tenen per escoltar-te atentament durant mitja hora i, en acabat, fer-te una pregunta que demostra: a) que no t’han fet la més mínima atenció; b) que no t’han entès; c) que portaven la pregunta prèviament pensada i els la bufa el que has dit. Tan difícil és dir: “perdona, però això no ho he entès, ho pots repetir?”. Fins i tot preferiria que diguessin: “mira, t’has explicat fatal, torna-hi, a veure si podem aprofitar alguna cosa”. Però no. Et miren, t’apunten amb el micro, merdegen l’aparell de gravació constantment o fan deu senyals al tècnic de so i, en acabat, patapam, et descol·loquen fent-te dubtar de tu mateix (que no de les teves idees, cosa que seria mil vegades més estimulant!).

Una altra variant especialment molesta és quan tu els expliques alguna cosa complexa i se t’encallen amb alguna frase que no els ha agradat. Perquè el verb és encallar-se. Et pregunten sobre allò encara que sigui una xorrada i la conversa es desviï completament del tema principal.

Més emprenyador encara: Vas a parlar d’un tema, et llencen un tòpic. Els hi argumentes, de forma científica i ben fonamentada, que no és així, que allò és un tòpic, que en realitat les coses van d’una altra manera. I quan has acabat i tu et penses que has col·laborat a desmuntar un equívoc generalitzat, acaben dient: “Sí, sí, això està molt bé, però el cert és que…” i et tornen a plantificar el tòpic en qüestió i, a sobre, com si fos la conclusió d’una hora de debat! Quin morro!

Més enllà d’això, una altra cosa que sempre m’ha fascinat del col·lectiu en qüestió és la capacitat que tenen per assumir el discurs del poder de la forma més acrítica, i el discurs més crític amb el poder de forma indistinta. Potser que es quedin en un terme mig, que serà més raonable, no?

També m’amoïna que cada cop que llegeixo un article que tracta en profunditat un tema que domino a fons (sense voler donar-me-les d’expert, estic parlant de grups musicals, o fets que he viscut molt directament…) hi trobo pífies a manta. Si tot ho fan així, la veritat és que ho trobo preocupant.

Francament, i per anar acabant… De vegades tinc la sensació que el col·lectiu de periodistes és l’únic capaç de treure conclusions més estúpides que les teves. I em pregunto inevitablement quin sentit té la carrera de periodisme. M’imagino que deu estar discutit i super-raonat que ha d’existir, però no seria millor que fos un segon cicle? Fas economia, i després t’especialitzes. Fas ciències polítiques, i després t’especialitzes. Biologia, geografia, química… el que sigui. Com a mínim, serien especialistes en alguna cosa i sabrien alguna cosa més que el famós “què, qui, quan, com, perquè” i la no menys famosa piràmide plasta que t’obliga a posar titulars avorrits a notícies mal enteses.