No. No es tracta de l’aplicació de cap manuald’urbanitat. No es tracta que calgui assumir un sistema normatiu que vingui defora de les consciències de cadascun de nosaltres. No és veritat que lesvirtuts cíviques puguin incorporar-se com si fossin matèries reglades d’unensenyament avaluable per part del tribunal de la Ciutat. No hi ha pedagogiadel civisme si no arrela en el rerefons dels mateixos ciutadans que li podendonar susbtància en la mesura en què viuen, quotidianament, el seu compromísamb la Ciutat. Amb la Ciutat que és seva. Amb la seva Ciutat, doncs. Amb laCiutat que són totes les comunitats democràtiques on les persones saben queaquell és el seu lloc, que aquell és el lloc seu. La participació ciutadana enla configuració de l’espai públic, en el dret d’intervenció i de protagonismeque et confereix la condició de ciutadà –sigui quin sigui l’origenterritorial o cultural, sigui quina sigui la condició personal o social–constitueix la clau de volta del respecte envers allò que és teu –imeu– perquè és de tots. La pedagogia del civisme no és altra que lapràctica dels valors republicans d’alliberament de les persones respecte a qualsevolfórmula de sotmetiment, de supeditació envers altres persones, grups o entitas.La igualtat en els drets al gaudi de l’espai públic no és, però, més que unatesi benintencionada de caràcter bonhomiós si no és acompanyada per lapossibilitat factual, real, viscuda, de convertir els drets en realitzacions,de passar de les oportunitats a l’acció. De desenvolupar la nostra vidaautodeterminant-nos. I això vol dir capacitat de fer aquelles coses que, sensepertorbar ni interferir en els drets dels altres, ens permetin esdevenir éssersplenament desenvolupats, lliures i, si pot ser, feliços. No hi podrà haverconsciència d’exercici de la ciutadania activa sense la garantia d’aquestsdrets, que van més enllà dels de reconeixement de la participació política enl’estructuració de l’espai públic. Cal que siguin, també, garantits els dretssocials i econòmics a poder accedir a tota la formació amb plenitud, al’educació, a la sanitat, a l’habitatge, a la cultura i a la possibilitat devincular-nos amb un horitzó de futur en què poguem aspirar a veure’nsrealitzats en la mesura en la que els nostres projectes personals siguinracionalment i emocionalment compatibles amb els de la resta dels membres de lacomunitat. Sabent que sempre hi haurà excepcions. I patologies restrictives.Quan l’espai públic és viscut com la casa comuna de la ciutadania i quan elsdrets de participació generen deures de responsabilitat és quan no cal dir-li aningú –que ja sigui un pèl grandet– què és el que es pot i què ésel que no es pot fer. El que passa és que, per tal que els drets departicipació esdevinguin deures de responsabilitat, òbviament, cal que sentimla casa com a pròpia. La casa pròpia és sentida com a tal si ens resultacòmoda, acollidora, útil i generadora d’un mínim caliu. El món té recursosfinancers suficients per poder oferir caliu als que hi habiten. És hora de ferservir aquests recursos per oferir aquest caliu. No és compatible continuardesmantellant el mínim estat de benestar que s’ha pogut construir, ofegar elfutur improbable de moltes persones –no és cosa únicament d’alguns grupsde jovenets– que no veuen més alternativa que la que beuen algun cap desetmana, impedir l’emancipació de les persones amb menys condicions ocapacitats per accedir al gaudi d’aquest espai que es vol reclamar de tots ipretendre apagar els desajustaments a base de prohibicions. O d’intervencionspolicials. No. No és qüestió de manuals d’urbanitat, ni d’un pretès civisme coma consigna municipal. És la inversió pública, és la redistribució fiscal delsbéns econòmics, és la garantia de la qualitat de l’ensenyament públic, és lainclusió social dels més desafavorits, és a dir, són els valors de la República(de la República en el cor de les ciutats, més que no pas de cap república enparticular) els que ens conduiran a un comportament cívic possiblementcompartit per la immensa majoria dels éssers humans. Perquè la immensa majoriadels éssers humans tenen bones intencions, d’entrada, si poden i si laRepública –les Repúbliques– els permeten exercir amb dignitat totsels seus drets. I, per tant, exigir-los tots els deures. El civisme en serà laconseqüència.