No recordo amb precisió sota quin pretext o excusa, un dia proper al solstici d’estiu, fem un d’aquells exercicis que tant ens agrada per retrobar-nos amb el nostre fur intern, els amics de l’Espai de Llibertat: quin llibre ha influït en la teva vida o en destacaries per la repercussió que ha tingut en el teu cicle vital? Difícil pregunta amb infinites respostes. I és que els llibres influeixen en la mateixa mesura que la família i l’entorn. Influeixen com la música ola comunitat nacional en la qual l’individu es desenvolupa. Influeixen en la seva existència tant o més com en la seva absència. En fi, caldrà fer aquest exercici, del qual, òbviament, no hi pot haver una

i única resposta. Tinc consciència de llegir com a infant, tota mena de còmics que queien a les meves mans, però per sobre de tots ells, Mazinger Z va ser per a la meva generació, tot un referent. Tenia aleshores 7 o 8 anys…

…als 9, El mago de OZ, destinada a ser l’obra de teatre interpretada en versió lliure a la nostra escola, per Nadal. Els pares embadalits veien les seves criatures memoritzant més de dues hores de text,

…als 10, el manual de l’Spectrum, primer ordinador que va trepitjar casa meva, una autèntica revolució personal i familiar,

…als 11, la col·lecció sencera de Zipi i Zape -què se n’ha fet d’ells?,

…als 12, el Nou Testament… què voleu que hi faci, obligatori als Maristes,

…als 13, el Mecanoscrit del Segon Origen, del censurat per independentista, Manuel de Pedrolo, i el descobriment de les dramàtiques i particulars debilitats de l’individu en una relació sentimental màgica,

…als 14, l’Scouting for Boys, del Gran Lord Robert Stevenson Smith Baden Powell of Gilwell, al meu estimat agrupament escolta del barri,

…als 15, L’escanyapobres de Narcís Oller. Una atmosfera impactant i tan real de la vida d’un particular personatge,

…als 17, lectura obligada per qualsevol jove català que vulgui aprovar la selectivitat de lletres, l’irrepetible Discurs del Mètode de l’afrancesat il·lustrat René Descartes (sempre cau a la selectivitat),

…als 18, Amorrada al Piló de la que vaig tenir com a professora de literatura catalana, la despreocupada i enrotllada Maria Jaén,

…als 19, És molt senzill, digueu-li Catalunya d’en Pep Guia, un clàssic entre l’independentisme català, potser més l’autor que no pas el llibre,

…als 20, l’irrepetible i entranyable Martí i Pol al seu Hivern Plàcid,

…als 22, el best-seller de la Katherine Neville, El Ocho. Al meu parer, una de les millors novel·les de ficció del segle XX,

…als 23, Creadores de Escasez, de David Anisi, malgrat ser una exigència de la facultat, una excel·lent defensa de l’Estat de benestar abandonant impossibilismes i demagògies,

…als 24, El Padrino de Mario Puzo, un mite de la literatura i el bon cinema negre que ha donat Nordamèrica,

…als 25, el llibre del Centenari del FC Barcelona… la meva autèntica religió!,

…als 27, 30 dias con Montalbano del sicilià Camilleri, un Carvalho a la italiana. A partir d’aleshores vaig tenir una necessitat irressistible de conéixer l’illa màgica i la seva gastronomia, que descriu aquest detectiu,

…als 28, vaig descobrir el professor George Politzer i els seus Principis filosòfics i marxistes,

…als 29, Vacas, Cerdos, Guerras y Brujas, del polèmic Marvin Harris, o el per què són necessàries les guerres, i la persecució del poder eclesiàstic de l’Edat Mitjana (anomenades bruixes i/o heretges) que encara dura avui,

…als 30, L’Ombra del Vent… els espais i ambients fantàstics d’una Barcelona mística i romàntica alhora,

…als 31, el Codi Da Vinci, de lectura obligada per a tots els que es diuen laics (absteniu-vos puristes intel·lectuals i incorregibles sibarites de via estreta),

…als 32, les prop de vint versions diferents de la Carta Municipal de Barcelona… i és que la lectura, malgrat els tòpics, no sempre és un plaer!