Llegir s’ha convertit en una nova frontera. Paradoxalment mentre augmenten teòricament les possibilitats de comunicació, disminueix la necessitat de cultura. Els nivells de lectura catalans estan per sota de qualsevol país mínimament civilitzat: els ciutadans argumenten que no tenen temps. El cert, però, és que dediquen cada dia més de tres hores a veure la tele.

No entenc la vida sense les lectures. De fet, penso sovint que la realitat que es crea en llegir és tan real com la mateixa vida. Explicar quins llibres m’han marcat és difícil: intentaré explicar els llibres d’història, intentaré respondre així al repte d’Espai de Llibertat.

Quan tenia 16 anys era militant de la Joventut Comunista de Catalunya, en la darrera etapa del franquisme. Vaig anar a parar al nucli de la resistència sabadellenca format per gent del Front Nacional de Catalunya, que es reunien diàriament en una botiga de florescents. De fet, de florescents no en venien ni un. En Magí Colet, que era el cap visible, devia veure en mi un possible estalinista i em va suggerir que llegís un llibre de Víctor Alba, Retorn a Catalunya. Víctor Alba era un militant del POUM molt criticat pels comunistes ortodoxos. Vaig descobrir que la vida era molt més complicada que el que semblava, em va generar dubtes.

Poc després, en Colet em va suggerir que llegís les memòries d’Amadeu Hurtado, Quaranta anys d’advocat. En aquest llibre vaig descobrir que hi havia hagut la II República, Macià, Companys, etc., i una determinada concepció liberal -no confondre amb neoliberal- divertida i poc pretensiosa de la manera de fer política a Catalunya.

Vaig notar de seguida que tot el que ens havien explicat a l’escola no era gens clar en L’informe de l’oposició d’Andreu Castells. Vaig veure que en la història de la meva ciutat, Sabadell, -microcosmos de Catalunya- des de 1800 havia existit un fil conductor de l’esquerra amb pàgines brillants. M’hi sentia tan identificat que contrastava amb la política contemporània que jo coneixia. Sobresortien personatges com Teresa Claramunt, la primera dirigent obrera de Catalunya, Pi i Margall diputat per la ciutat i sant laic per excel·lència, Layret i Companys, il·lustres diputats per Sabadell, etc.

Més endavant vaig llegir Catalunya dins l’Espanya moderna de Pierre Vilar, que per a mi fonamenta la historiografia d’esquerres a Catalunya fugint de l’ensucrada història romàntica. Més tard, llibres d’Eric J. Hobsbawm (Las revoluciones burguesas) i Josep Fontana -llegiu tot el que pugueu d’en Fontana, potser el savi més savi de Catalunya- i entre ells La quiebra de la monarquia absoluta.

Quatre llibres van suposar per a mi un autèntic descobriment: La gallina ciega de Max Aub, que l’any 1969 narra amb cruesa el que significa, encara avui, el franquisme en la mentalitat col·lectiva; Les dues Catalunyes d’Àngel Carmona, en què es poden resseguir les arrels de la Catalunya lliurepensadora, arrauxada i moderna; Josep Roca Farreras i l’origen del nacionalisme d’esquerres de Toni Strubell, on s’explica el nexe d’unió del republicanisme federal i el catalanisme d’esquerres d’ara; i Abdó Terradas de Jaume Guillamet, els inicis heroics de l’esquerra catalana lliurepensadora.

Per acabar, voldria citar el llibre Crónicas d’Albert Camus, recull d’articles de la dècada de 1940, en què hom s’adona que no valen les fronteres, ni el temps. A voltes ens sentim més identificats amb un francès -la seva mare havia nascut a Mallorca, això sí- de fa 60 anys, que en la major part de les coses que s’escriuen ara per aquí.

Tot i que és anar a contracorrent, a mi ningú no em traurà la satisfacció de sortir d’una llibreria amb dos o tres llibres sota el braç i la il·lusió d’arribar a casa i trobar una estona per començar a llegir-me’ls. A més, llegir és potser l’activitat més econòmica que es pot fer.