L’any 1970, a l’escola, un jove professor -després polèmic paleontòleg- va inaugurar la seva primera classe de ciències naturals tot posant en qüestió la creació del món segons la interpretació bíblica. Ho va fer donant-nos a conèixer el descobriment del Celacanthus, una autèntica relíquia biològica que es considerà un dels graons indicatius de com la vida havia colonitzat la terra ferma. Lògicament, em vaig quedar de pedra: Adam i Eva deixaren de ser els nostres ancestres. Al llarg d’un curs mític, vaig comprendre que la Vida era Evolució. Una evolució que el professor va segellar amb la teoria de Darwin: “struggle for life”.

I diuen que un mestre no té el poder de canviar vides! El següent any, en Gabriel, un altre jove professor, metge vocacional, va obrir-me el cor definitivament a les ciències de la vida. Sis anys després ingressava a la Facultat de Biologia.

Darwin, Lamarck, Cuvier, Huxley, confirmaven que la vida era el resultat de la lluita per la supervivència, i que cada mutació només sobrevivia si era exitosa. Mentre estudiava, m’anava amarant del darwinisme, alhora que el meu amor per la natura em portava a lluitar, primer, pel Parc Catalunya de Sabadell i, paral·lelament, per la feréstega vitalitat del parc natural de Sant Llorenç del Munt. El juny de 1982 m’atorgaven la llicenciatura en Ciències Biològiques. Cinc anys d’estudi i d’aprenentatge pràctic em convertiren en biòleg de bota. Darwin era el nostre ídol, i les illes Galápagos un paradís desitjable. En plena dèria jovenívola, una mala passada de l’atzar em va impedir anar a treballar com a educador ambiental en aquelles Galápagos mítiques. Havent superat la prova per aquell lloc de treball impulsat per la UNESCO, quan la Fundació Charles Darwin va saber de la meva elecció, va fer anul·lar la plaça per no contractar-me i evitar un incident diplomàtic. Així que vaig continuar al meu Vallès natal. Aquell estiu, frustrat, em vaig dedicar a la lectura. A les meves mans va caure El apoyo mutuo: un factor de evolución de Piotr Kropotkin, d’Ediciones Madre Tierra.

El recolzament mutu –The mutual aid (1920)- de Kropotkin recull les observacions naturalistes del seu viatge per Sibèria entre 1862 i 1866. Influït per L’origen de les espècies (1859) de Darwin, va buscar infructuosament “l’amarga lluita per la subsistència entre animals de la mateixa espècie” com un factor d’evolució. Kropotkin no pretenia contradir la teoria de la selecció natural, sinó que percebia en les seves observacions que el recolzament o ajuda mútua, la cooperació i les societats constituïen realment el veritable factor d’evolució. Convivint amb els indígenes siberians, Kropotkin va adonar-se de “l’absoluta impossibilitat de fer res realment útil per a la massa del poble a través de la maquinària administrativa”. Avui, aquest savi rus és conegut per ser un dels inspiradors de l’anarquisme. La lectura del que podria qualificar-se d’un llibre de viatge no para de posar exemples de que el recolzament mutu entre els animals, però també entre els pobles, esdevé un factor clau d’evolució, i que la sociabilitat entre les espècies és la millor arma per lluitar per l’existència. I per això conclou que “en l’àmplia difusió dels principis de l’ajuda mútua, fins i tot en el present, veiem també la millor garantia d’una evolució encara més elevada del gènere humà”. Aquest llibre em va obrir els ulls a la importància de la virtut de la solidaritat, de la cooperació i de la sociabilitat entre espècies i entre individus d’una mateixa espècie perquè els humans siguem més raonats. Em vaig fer laic.

He de confessar que, a continuació, altres obres de Kropotkin com La moral anarquista i d’autors del moviment van continuar seduint-me. Però la meva formació de biòleg m’impulsà a capbussar més en la cooperació com a estratègia vital, i així vaig conèixer l’obra de Lynn Margulis i James Lovelock, promotors de la teoria Gaia. Però, sobretot, em va fascinar Margulis, pels seus exemples de com els bacteris s’havien associat a altres organismes per progressar. Lògicament, Kropotkin em va obrir a la idea que la competició no és la força més important d’evolució, ni per a la natura ni per a les societats humanes. El apoyo mutuo fou un llibre d’estiu, d’un estiu en què les Galápagos s’esvaïren, però en el qual va arrelar definitivament la passió per l’ecologia cooperativista.

Al llarg de la vida són molts els llibres que podem llegir, i jo no he estalviat en lectura, sense ser-ne tampoc un devorador compulsiu. Però si Kropotkin i la seva demostració de la força de l’ajuda mútua m’han condicionat el cor, el seny per un món diferent el va posar l’avui eurodiputat alemany i president del Consell Mundial de les Energies Renovables, Hermann Scheer, del qual em va caure a les mans la seva obra Estrategia solar para el acuerdo pacífico con la naturaleza (1993), que em convertí en un fervent defensor de l’economia solar com alternativa a la fatal economia fòssil en el zenit de la qual ha transcorregut la meva vida. Per això vaig adoptar la bicicleta com el meu mitjà de transport preferit.

Sens dubte, dec a la universitat haver-me incubat durant cinc anys perquè em germinés la ciència biològica, però fou fora d’ella i de la mà de Kropotkin, un príncep rus del segle passat, i de Scheer, un dels pares de l’energia solar, que estigui enamorat de la Terra, a la qual dedico tota la meva energia vital, més enllà del que seria raonable. I potser per això continuo pensant com el vell anarquista que “Per ser realment fecunda, la vida ha d’estar a la vegada en la intel·ligència, en el sentiment i en la voluntat. Aquesta fecunditat en totes les seves modalitats és la vida; l’única cosa que mereix aquest nom; per un moment d’aquesta vida… sense aquesta vida desbordant, un sembla vell abans de l’edat, impotent, planta que s’asseca sense haver florit mai… Anomenant-nos anarquistes declarem per avançat que renunciem a tractar els altres com nosaltres mateixos no voldríem ser tractats per ells… La igualtat en les relacions mútues i la solidaritat que en resulta necessàriament: heus aquí l’arma més poderosa del món animal en la seva lluita per l’existència”.

Per a cada persona hi ha obres transformadores. Podria esmentar molts altres llibres que m’han canviat per sempre més, des de la sensibilitat de Tagore, passant per la imaginació d’Italo Calvino o la bufetada de Koestler. La vida se’ns escola, però els llibres esdevenen amistats eternes.

Al final, un biòleg modest com jo no pot sinó agrair que al gènere humà encara li queda esperança, si el recolzament mutu esdevé un factor d’evolució per canviar la maltempsada civilització de la competència i la insolidaritat.

Gràcies, Piotr Kropotkin, Hermann Scheer i tants altres… Gràcies, amics llibres per ajudar-me a viure.