És curiós com passen de vegades les coses: en aquell interminable franquisme, Stalin era un referent per a molts proletaris. Primer, perquè havia fet una guerra contra els nazis aliats d’en Franco i l’havia guanyat. Segon, perquè, com deia el meu pare, feia un pla quinquennal en què deia que en acabar tothom tindria llum, i al final tothom la tenia; un altre on tothom tindria casa, i al final tothom la tenia, i finalment perquè era el terror dels amos i l’únic proletari invicte.

Va ser en aquest context d’anèmia intel·lectual que el meu pare va comprar un llibre d’Isaac Deutscher, Stalin: biografia política, un volum gruixut de tapes toves. Davant la meva curiositat, va dir-me: “Si t’interessa, llegeix-lo, però dubto que l’acabis”.

I tant que me’l vaig acabar! Primer per orgull, després per interès i finalment per fascinació. Descobrir que la realitat podia canviar, no per les decisions dels grans homes, sinó per la tensió i la voluntat de cadascun de nosaltres, de l’esforç del dia a dia i que, en acabat, els moments brillants són només la punta evident de profundes transformacions. Comprovar que els fins aleshores protagonistes de la història, no eren colossos aïllats competint entre si, sinó les cares visibles de vastos moviments, representatius, directament o indirectament, de les necessitats, els anhels i les pors dels ciutadans, i que com a homes estaven sotmesos a les mateixes misèries i capacitats que qualsevol de nosaltres.

I, sobretot, que la vida no és una narració linial i clara com es resumeix en el llibres, sinó que, a cada moment, ateses les condicions objectives són moltes les opcions obertes i depèn de la nostra voluntat que els resultats siguin uns o uns altres.

No us faré ara un extracte del llibre, complex i rigorós. Sí que he de confessar que amb els anys trobava a faltar alguna cosa. Primer, perquè la fascinació es va esvair quan a mesura que llegia descobria que d’un mateix moment són moltes les versions i moltes més les interpretacions.

Les decisions analitzades per en Deutscher ja no semblaven la més raonable de les opcions, sinó les que la casualitat havia conformat. En canvi, la història que estudiava, mantenia aquesta opció de raonabilitat, en què els moviments económics i demogràfics, les aliances, les derrotes i victòries, eren sempre previsibles; tot era perfecte en la millor de les ciències.

Així, llegint sobre la gran depressió dels anys trenta, quan es comparaven estadistiques, s’hi veien fets i s’analitzaven conseqüències, m’alegrava la certesa dels resultats, però… i la gent?

Jo en aquells anys era dins d’una gran crisi econòmica, les empreses tancaven, els pares de família es quedaven a l’atur, tot un món s’ensorrava, els meus veïns, la meva família tenia problemes que semblaven no tenir cap relació amb les fredes estadístiques que sortien als diaris. No sabia establir una relació entre el discurs sobre els fets i els petits fets que veia davant meu.

No va ser fins molts anys més tard que vaig llegir un segon llibre que em va reconciliar amb la lectura i, alhora, va omplir molts forats de la meva formació històrica. Una princesa a Berlin d’en Solmsser: una novel·la sobre el Berlín de la gran depressió, on un cuàquer de Boston, sanitari voluntari a les trinxeres de França, conviu amb jueus rics i jueus pobres, ex-oficials de l’exèrcit prussià i els seus parents protonazis i on sobretot es respira luna atmosfera d’irrealitat, desesperació i ira prèvies als grans canvis en la història. Em va ajudar veure aquells personatges fent plans per a un futur que no tindria res a veure amb el que creien, entendre la impredectibilitat de la vida i la fatuïtat dels historiadors que, a pilota passada, donen interpretacions precises i definitives sobre el passat, intentant convertir la por i els anhels de milions de persones en discursos sobre el perquè de tot plegat.

Vist des d’ara, és impossible dir quins llibres crec imprescindibles, fins i tot els dos que he citat potser ja no ho siguin per a mi. Cada lector en cada moment de la seva vida necessita un llibre determinat, però quin és, només ell ho sabrà després d’haver-lo llegit.

Tant és així que, moltes vegades, un llibre llegit en un moment determinat, és un llibre interessant, escrit per algú que ha dedicat part de la seva vida a reflexionar sobre algun dels molts temes dels quals busca resposta l’ésser humà. En canvi, rellegit més tard el mateix llibre, pot ser el nostre llibre de capçalera i fer-nos sentir molt més savis. Però com que no sabem quin és, haurem de continuar obrint-ne sense parar fins que trobem aquell o aquells que ens han de canviar la vida.