Ho va reflectir l’insubstituïble epistemologia de Descartes, en el seu immortal Discurs del Mètode, quan reconeixia que moltes de les coses que ell donava per certes i veritables des de la seva infantesa, podien no ser-ho! Quantes vegades no hem donat la patent de certesa a somnis que eren del tot absurds o impossibles? Qui ens assegura que moltes de les proposicions que afirmem tenir la seguretat que són veritat, no ho són o podrien ser-ho amb menys certesa de la que crèiem en un inici? De fet, aquesta és l’essència de l’escepticisme. Un dubte escèptic, aquest, que qüestiona veritats “a priori”. Veritats en majúscules o minúscules, vingudes de dretes o d’esquerres i que ens plantegen la realitat com a quelcom inqüestionable i inamovible. Posem un exemple. Recordo la meva militància activa a l’Avalot -els joves de la UGT de Catalunya- i les contínues manifestacions i mobilitzacions amb un vernís d’idealisme quasi bé platònic en tot allò que reivindicàvem. Ens ho passàvem bé. De fet, molt bé. I ho fèiem convençuts que era just i necessari. Reivindicàvem al carrer, com a representació d’una certa transgressió al poder establert i a la norma acceptada. I quan ets jove, agrada tant vulnerar la norma! Per això, quan al darrer consell de redacció, el professor Vicenç Molina va nomenar en Paul Lafargue i el seu -durant molts anys a Catalunya ignorat- Dret a la mandra, em va fer reviure de cop aquells intensos i, per què no dir-ho, excitants anys de mobilitzacions contra el govern més autoritari i dretà que ha tingut l’Estat espanyol des de la mort d’aquell personatge que alguns nostàlgics a Madrid encara enyoren. Així doncs, en aquestes mobilitzacions, en contra dels decrets de reforma laboral impulsats pels ministres de treball tecnòcrates del govern d’un inoblidable Aznar, incloïem en els nostres postulats la consigna que el treball era un bé escàs i que calia repartir com a mesura necessària per reduir l’atur existent al nostre país. Advocàvem per les 35 hores setmanals: treballar menys per treballar tothom. Quanta ingenuïtat!, 35 hores com a resposta transaccional dels qui preteníem mantenir un bé preuat del qual n’era preferible el repartiment, més que no pas l’absència.

I és que la nostra generació -la del baby boom dels 70- hem estat ben enganyats, i ens hem acabat creient allò que volíem “repartir” el treball i, a més, si era possible, tenir contracte indefinit! Déu me’n guard si no ho puc fer jo sol! Sort que Espai de llibertat exerceix d’instrument revelador, a tall de maièutica social i fa veure la llum de l’autèntica veritat. Res, dret a la mandra!. A fer el que vulguis, a estar ociós, a no treballar i, a més, a poder sobreviure, si aquest fos el cas, amb un salari universal garantit que ara només existeix en les teories econòmiques de quatre professors com en Daniel Raventós. La suposada “lluita de la classe obrera”, avui, segueix els postulats de la doctrina capitalista en lloc de la proclama de Lafargue. És a dir, parlem el mateix llenguatge, com diria Wittgenstein, explotats i explotadors en una evidència més de la victòria irreversible del capitalisme com a expressió política del liberalisme econòmic. Ara, però, amb una petita diferència: ens hem cregut allò que el treball dignifica.