El 1883, el mateix any de la mort del seu sogre, Karl Marx, en Paul Lafargue escrivia la versió definitiva, a la presó francesa de Sainte Pélagie, del seu llibre El dret a la peresa. Havia estat condemnat a sis mesos de presó i al pagament d’una multa, juntament amb el seu company Jules Guesde. Tots dos, fundadors del Partit Obrer Francès (embrió de la futura SFIO, Secció Francesa de la Internacional Obrera) havien estat acusats formalment d'”incitació al pillatge” per haver intervingut en un míting socialista. Paul Lafargue, conegut a Espanya com a propagador de la línia marxista de l’internacionalisme obrer del darrer terç del segle XIX, era un individu prou interessant. Marxista -malgrat el comportament del seu sogre amb ell, talment com un sogre ben conservador, per cert- però obert a interpretacions no gens dogmàtiques, opositor dialèctic de l’anarquisme, però d’esperit llibertaritzant, activista de la causa del dret dels treballadors a la dignitat i a la justícia social, però sense caure en el parany del voluntarisme ideològic ni de les concepcions fatalistes d’una història finalista, tancada i necessàriament tràgica…

Perquè en Lafargue parlava, fonamentalment, del dret a la felicitat, del dret a una vida digna i lliure que, en la gran majoria dels casos de la gran majoria de les persones, es veia completament impedit per l’exclusiu lliurament dels millors recursos, energies i etapes de la vida a una feina abassegadora, ferotge i, a més, poc remunerada. Doncs ja n’hi havia prou! Ara, calia reivindicar el “dret a la peresa” com a via cap a l’alliberament social que faria possible les condicions de la felicitat per a tots i cadascun. Lluny de qualsevol temptació destructiva, calia simplement argumentar que si bé l’esclavatge havia estat substituït pel treball assalariat (nova forma d’esclavatge), ara, aprofitant les possibilitats científiques i tècniques del procés industrial podíem permetre’ns passar a una vida més alta. I, en això, la classe obrera havia d’evitar assimilar els codis de comportament de les concepcions burgeses sobre el treball. En comptes del dret al treball, que és una cosa per a les màquines, dret a la peresa!

Irònic i, per tant, intel·ligent, Lafargue va plantejar, sense excessos teòrics, allò que ha estat la base del progrés social i econòmic del món europeu occidental al llarg dels “trenta gloriosos” (els anys cinquanta, seixanta i setanta del segle XX): l’accés de les classes populars a una qualitat de vida digna, aprofitant els recursos tecnològics i distribuint una part dels beneficis mitjançant l’augment continu de la massa salarial i, per tant, l’increment dels nivells de consum entre les capes socialment majoritàries. Tècnicament es tractava, tan sols, de reconduir el creixement que la tecnologia permetia fins a cotes de racionalitat que evitessin les crisis de sobreproducció, tot afavorint la millora de les expectatives de vida dels treballadors. Augmentant-ne els sous, encarint la mà d’obra, per tant, podia tendir-se a la reducció del temps dedicat a la feina. Mai no ha caigut històricament la productivitat quan s’han adoptat mesures d’aquesta mena, més aviat al contrari. I així podria inaugurar-se una nova etapa en la qual hi hagués un nou accés al lleure, al consum, a la cultura. A la llibertat, per tant. La jornada de les tres hores, com a metàfora d’una vida digna i millor. Lafargue critica l’obsessió del món del treball per garantir el “dret al treball”, que no seria res més que “el dret a la misèria”, assumint el productivisme industrialista propi dels interessos de la burgesia del segle XIX. I del XXI, segons que sembla…! Lafargue critica amb duresa l’escàs aprofitament de les possibilitats tecnològiques que poden suplir, en bona mesura, l’enorme dedicació de temps, d’energia, de vida física i espiritual, que cal dedicar al treball. I, no convençut per les morals de renúncia -de qualsevol origen, cristià, burgès o obrerista- aixeca l’estendard d’una nova concepció de la vida social: si, fins ara, la burgesia no ha tingut més remei que engreixar-se sola, fent-se càrrec del poc nivell de consum que els obrers han pogut gaudir, com a conseqüència de la seva autocondemna a jornades de treball llarguíssimes i, amb això, s’ha hagut de dedicar a buscar desesperadament nous mercats on col·locar els excedents produïts per tal d’evitar les crisis, amb la inevitable fatalitat de la competència colonial i de la guerra… per què no treballar menys? Així de senzill, i en contra de tots els missatges falsament productivistes. Deixem que les màquines facin allò que poden fer. Dediquem-nos, només, a exercir-ne el control:

“El somni d’Aristòtil és la nostra realitat. Les nostres màquines, amb l’alè de foc, els membres d’acer, infatigables, d’una fecunditat meravellosa, inesgotable, acompleixen dòcilment per elles mateixes la feina sagrada; i amb tot, el geni dels grans filòsofs del capitalisme resta dominat pel prejudici de la salarització, el pitjor dels esclaus. Encara no comprenen que la màquina és el redemptor de la humanitat, el Déu que rescatarà l’home de les sordidae artes i del treball assalariat, el Déu que li donarà lleures i llibertat”

Desempalleguem-nos d’una mentalitat rutinària que condemna una majoria a una feina inacabable, i a uns pocs a un consum exclusiu que no acaba sinó amb l’acumulació excedentària d’allò que, saturats, no podran continuar consumint. Distribuïm les possibilitats. No sona tot això a allò que ha estat la praxi més humanista d’un cert keynesianisme? No cal fer massa esforç per recordar-se’n que era el mateix Keynes qui deia que el salari no formava part dels costos, sinó de la demanda… Així ens va, per haver-nos-en oblidat! Només cal aprofitar bé els recursos que la tecnologia ens forneix -ara, sobretot, serien els recursos informacionals i comunicacionals-, garantir una política fiscalment redistributiva, una organització interventora de les relacions laborals i treballar per la capacitat política que ens permeti fer-ho. I fer-ho en un àmbit internacional. És a dir, un nou keynesianisme aplicat a la regulació redistributiva del mercat global. La praxi internacional del repartiment, segons la qual, òbviament, pot garantir-se l’increment de la dignitat de vida per a la gran majoria de la humanitat. Els fins ara beneficiats en exclusiva podrien deixar de veure’s compulsivament sotmesos a un consum exclusiu, però podrien continuar sent els més rics. Ara, potser no tant. I, els altres, tots, podrien deixar de treballar tant. No és res més que un somni il·lustrat, científic i, en el fons, molt més socialdemòcrata que no pas revolucionari, segurament, cosa, d’altra banda, molt pròpia de la tradició genuïnament marxista. Em sembla que John M. Keynes, passat per un pacte internacional apte per gestionar la globalització, podria sentir-se representat per la vella idea de Lafargue: Hem vingut a aquest món a gaudir-ne! ¿A qui no li interessa que puguem treballar menys, optant per més nivells de consum? ¿A qui no, que abandonem els vells rictus falsament moralistes del productivisme industrialista clàssic? Doncs a les rèmores socials que mai no han vist, probablement, la pel·lícula d’Orson Welles, “Ciudadano Kane”, que mai no tindran prou temps de retrobar cap “Rosebud”…