És curiós com, en aquest tema de la conciliació d’horaris laborals i familiars, s’utilitzi tanta tinta fent diagnòstics equivocats i solucions delirants. La culpabilització de les dones pels mals socials no és un tema nou, de fet des d’Eva és un tema recorrent, però el més estrany és que intel·lectuals pseudoprogres continuïn amb la mateixa cançoneta. El primer que cal és analitzar racionalment un problema i, per veure-hi clar, cal mirar al passat i cal mirar a d’altres llocs a veure com ho han resolt. Si mirem al passat ens adonarem fàcilment que les famílies eren extenses (o dit d’una altra manera, famílies de 5 a 9 membres s’amuntegaven en pisos de 50 metres quadrats; ara es proposa que només tinguin 25 metres quadrats,que s’han begut l’enteniment? Si tenen un fill on el posaran?) i les dones es feien càrrec dels nens, dels avis i dels malalts. En els darrers 30 anys hem anat establint el sistema de comportament dels països europeus. I en aquest àmbit és clar que, per millorar el PIB del país, era necessària la incorporació massiva de les dones al mercat de treball. Però, en comptes de mirar com funcionava la qüestió als països que volíem emular, el que fan els mitjans de comunicació i part dels missatges institucionals és culpabilitzar les dones. Als països nòrdics, on la taxa d’activitat de les dones és superior al 70%, hi ha un estat de benestar fortíssim. De fet és el que possibilita l’alliberament de les dones i alhora, no cal oblidar-ho, un PIB per càpita altíssim. Aquí llancem el missatge a les dones però, llavors, les institucions no volen assumir la part de responsabilitat que els pertoca.

Per exemple, no ampliar, com és la tendència dels darrers 20 anys, els horaris del comerç que, sigui dit de passada, només beneficia als grans grups. També caldria canviar els horaris televisius. A França el telenotícies s’emet a les 20 hores, a Catalunya a les 20,30 i a l’estiu a les 21 hores. En comptes d’utilitzar la raó, s’intenta assajar tota mena de projectes delirants: escoles bressol a les fàbriques, per tal que els nens d’un o dos anys es vagin acostumant als horaris dels pares, activitats extraescolars que allarguin la jornada escolar dels nens de tal manera que no vegin mai els pares, allargament dels dies lectius perquè els nens i nenes s’acostumin que, quan siguin grans, potser ja no hi haurà vacances col·lectives, etc. A més, si aquestes propostes es tiressin endavant serien molt més cares i, alhora, crearien tota mena de patologies socials d’abast incommensurable. I després s’exclamen: els joves no volen tenir fills perquè son uns egoistes!

I, és clar, en aquest àmbit caldrien missatges poc populars, per exemple que cal augmentar els impostos i que cal ser conseqüents. A més, creiem que manca valentia política, molts d’aquests serveis públics monetaritzen els serveis i, per tant, en aflorar-los les arques públiques se’n beneficien.

El neoliberalisme ha convençut tothom que es poden resoldre les coses sense anàlisis fonamentats en la raó i en la cultura i que, a més, es poden proposar solucions sense cap mena de reflexió intel·lectual. Visca la disbauxa! Visca la irracionalitat!