Odón de Buen y del Cos va néixer a Zuera, a 25 km de Saragossa, el 18 de novembre de 1863¹. Els seus pares, Mariano de Buen y Ropín, sastre, de família artesana, i Petra del Cos y Corroza, filla de pagesos acomodats, van instal·lar-se a la capital aragonesa per facilitar els estudis de batxillerat del seu fill i van fer grans sacrificis econòmics, que l’Odón va compensar amb l’obtenció de matrícules d’honor i d’excel·lents. Acabat el batxillerat va ingressar a la Universitat per fer el curs preparatori de Medicina, però amb la voluntat d’estudiar Ciències Naturals. Va traslladar-se a Madrid amb l’ajut d’una beca del Ministeri de Foment i una petita subvenció de l’Ajuntament de Zuera. Acabada la llicenciatura i fets els cursos de doctorat va ser nomenat membre de la comissió de naturistes que va acompanyar el viatge de la fragata militar Blanca. Va ser el seu primer viatge oceanogràfic. En tornar, va redactar la tesi doctoral i es va concentrar en l’estudi. L’any 1889 va obtenir per oposició la càtedra d’Història Natural de la Universitat de Barcelona i es va casar amb Rafaela Lozano, filla gran de Fernando Lozano, fundador de Las dominicales del librepensamiento. A la UB, Odón de Buen va ser un dels grans impulsors de l’extensió universitària, cursos i conferències adreçats sobretot als obrers sobre temes de totes les matèries. Odón de Buen va demostrar a la UB un notori esperit innovador, i va impulsar les pràctiques de laboratori i les sortides al camp amb alumnes, perquè “estudiar la història natural als museus és com estudiar la literatura als diccionaris”. Va esdevenir el paladí del pensament darwinista a les aules universitàries, el que li produirà un seriós enfrontament amb el fonamentalisme catòlic. La seva Historia natural va ser una obra pionera de divulgació científica, en la qual subratlla el compromís de la ciència amb el progrés de la història i de les societats, com també l’actitud inflexible de l’Església Catòlica davant alguns avenços científics. El 1893 visita el Laboratori Oceanogràfic Aragó, creat pel catedràtic de Zoologia de la Sorbona Henri de Lacaze-Duthiers, a Banyuls de la Marenda. Arran de la primera visita s’inicia la col·laboració entre la UB i el Laboratori Aragó, que encara continua avui, cent onze anys després².

El mateix any 1893 pren possessió de la seva càtedra de Metafísica a la UB el Dr. Manuel Sanz Benito, conegut per les seves idees liberals. La majoria del professorat i els estudiants neocatòlics i carlins van conspirar per impedir a Sanz Benito donar classes a Dret i confinar-lo a Filosofia i Lletres. Els estudiants liberals van manifestar-se als crits de “visca la llibertat de càtedra!”, “visca la llibertat de pensament!” i “mori l’obscurantisme!”. El rector va fer complir la llei i el 27 de març de 1893 el professor Sanz Benito donava la seva primera lliçó, acompanyat, precisament, del catedràtic Odón de Buen. Però la pressió va ser tan forta, inclosa la visita oficial del bisbe de Barcelona a la UB, que Sanz Benito va cedir i el gener de 1894 va “permutar” la seva càtedra de Barcelona per la de Valladolid, ostentada pel neoescolàstic Josep Daurella Rull, que seria elegit en reiterades ocasions senador en representació de la UB³. Odón de Buen havia de ser el proper objectiu de l’Església Catòlica.

Efectivament, des que va arribar a Barcelona, Odón de Buen va ser titllat de lliurepensador i combatut pel fanatisme. Un dels seus llibres, Geología, va ser inclòs a l’Index de llibres prohibits de l’Església Catòlica Romana. A l’empara de la Llei Moyano, els neocatòlics van aconseguir l’any 1895 el cessament provisional de la càtedra [una maniobra en la que van implicar-se el bisbe de Barcelona un altre cop i el rector de la UB⁴] per impartir doctrines contràries al dogma. La protesta dels estudiants va ser immediata i va durar dos mesos, que van concloure amb el retorn a l’aula i l’inici de la classe amb el “decíamos ayer” de Fray Luis de León. Al parlament, republicans i liberals van censurar el Govern per l’atac contra de Buen i va destacar la defensa realitzada per Emilio Castelar.

Arran d’aquest intent d’expulsió de la Universitat de Barcelona del professor de Buen, el director de La Veu de Catalunya, Narcís Verdaguer i Callís, carrega contra la Constitució perquè defensa la llibertat de càtedra, segons ell un text hipòcrita de la legislació vigent. Un altre articulista de La Veu va encara més lluny, amb un text que recorda fil per randa les campanyes contra la laïcitat que avui mateix menen revistes com Alba o Època, en les que els destinataris són ara, entre altres, la Fundació Cives o la Fundació Ferrer i Guàrdia: “L’Estat, que ha permès que els catedràtics abandonin l’aula per anar-se’n al Congrés, a la lògia i a fer llargs viatges de propaganda per totes les lògies i clubs d’Espanya sense deixar de cobrar ni un sol dia, (…) no té dret a privar-los de revolucionar-se sempre i quan els vingui bé per implantar les passions sectàries (…)”⁵.

Qui són alguns dels amics d’Odón de Buen a Catalunya? En primer lloc, sens dubte, Joan Salas Anton, advocat sabadellenc⁶, que havia treballat al bufet de Nicolás Salmerón. Però, també, Santiago Ramón y Cajal i la seva tertúlia del Café de Pelai i després del Continental, a qui coneixia des de nen, i Rossend Arús, creador a títol pòstum de la biblioteca que porta el seu nom. De Buen, Salas, Cajal, Arús… tenen entre ells molts punts de contacte, tots són lliurepensadors i tots han estat iniciats en la Francmaçoneria, circumstància que també es dóna en altres persones estretament lligades a Odón de Buen com el seu sogre Fernando “Demófilo” Lozano o el propi Nicolás Salmerón.

Odón de Buen va ser un ferm defensor de la necessitat de l’alliberament intel·lectual de la dona que hauria de produir-se del seu desempallegament de les idees religioses, tesi que va sostenir reiteradament davant les lògies maçòniques del seu temps⁷. Ja l’1 de maig de 1892 havia escrit al pròleg (“La mujer ante la ciencia”) d’un fulletó de Cristóbal Litrán titulat La mujer en el cristianismo que l’explotació que pateix l’obrer no té comparació amb la de la dona, víctima d’una situació que l’esclavitza i en la qual no ha de cercar suport precisament en l’home, el seu propi tirà, perquè la defensi i la representi.

L’any 1889 Odón de Buen va proposar a la seva Lògia de Madrid, Libertad⁸ l’adhesió a la Lliga de la Pau i la Llibertat

i al seu manifest de l’encontre de Milà del 14 de gener d’aquell any. La proposta va ser aprovada, es constitueix el Comitè de Pau de la Lògia, format per Fernando Lozano, Miguel Martínez Carranza i el propi Odón de Buen i es publica una crida a la maçoneria ibèrica i universal perquè es formessin a tot arreu nuclis maçònics encarregats de mantenir i difondre la idea de la pau, perquè preparessin els elements socials del seu radi d’acció per respondre quan calgués a un pla d’agitació general, perquè atraguessin tots els homes sans de cor, amb independència del seu color polític o religiós, a treballar per tan evangèlica causa i perquè posessin al seu servei els elements de publicitat i acció, conquerint adhesions als casinos, tertúlies i clubs, celebrant banquets, reunions, manifestacions i constituint on fos possible comitès per la pau i la llibertat. Al mateix temps es va constituir a Barcelona la Lliga Internacional de la Pau i la Fraternitat dels Pobles, presidida per Rossend Arús, i en la que trobem, entre altres, Eduard Fontserè, Josep Roca i Roca, Agustí Trilla, Joan Salas Anton i Josep M. Vallés i Ribot⁹.

A finals del segle XIX i fins entrat el segle XX el moviment lliurepensador promou nombroses activitats adreçades a la laïcització de la societat catòlica del seu temps, entre les que destaquen els àpats de promiscuació, en què es menjava carn els dies que l’Església Catòlica ho havia prohibit, i les festes laiques celebrades sovint a centres o ateneus lliurepensadors, republicans, maçònics o espiritistes. Així, les cròniques recullen la festa lliurepensadora del dijous sant de 1894 celebrada al Cercle Federal de Sabadell, en què participaren Ángeles López de Ayala, Ángel Rodríguez, Tirso Ortubia, Baldomer Lostau i l’infatigable Odón de Buen. Allà, de Buen propugnà que els lliurepensadors, com escola militant, han de respondre a les agressions del clericalisme i matar la superstició i la intolerància, tasques que convertien en imprescindible conquerir la República el més ràpidament possible, a fi que el poble fos educat en els principis de l’ensenyament laic i integral¹⁰.

L’any 1901 Odón de Buen és elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona, un moment d’eufòria lliurepensadora -lligat a l’ample moviment intel·lectual republicà que va promoure el Manifiesto a los españoles, signat entre altres per Odón de Buen, Francesc Pi i Arzuaga, Conrad Roure i Josep M. Vallès i Ribot- que va comportar també el nomenament del professor Rafael Rodríguez Méndez com a rector de la UB¹¹, que seria, precisament, l’impulsor de l’extensió universitària a la que dedicaria els seus esforços de Buen, com he dit més amunt. Un rector liberal, finalment, després dels anys de control catòlic. La coalició republicana, amb el 36% dels vots, equivalent a l’11,3 % del cens, va aconseguir 11 regidors. La candidatura regionalista, amb el 34,3 % dels vots, equivalent al 10,8 % dels cens, va aconseguir 11 regidors més, dels quals dos eren de Defensa Social, un grup reaccionari catòlic amb el qual va aliar-se per primera vegada la Lliga per assegurar el seu flanc dretà. Els ministerials amb el 23 % dels vots -el 7,5 % del cens- van obtenir 4 regidories¹².

Odón de Buen va impulsar la participació espanyola (va ser ell qui fletà el vaixell Mallorca pel viatge) al Congrés lliurepensador de Roma de 1904, al que van assistir moltes personalitats de la seva època, entre les que cal esmentar Ferrer i Guàrdia, González Prats (catedràtic de la UB), Apel·les Mestres, Belén Sàrraga, Isidre Casanovas (alcalde de Barberà del Vallés), Josep Roca i Galés i Joan Colominas Maseras (professor de l’Escola de Comerç de Barcelona)¹³.

A l’octubre de 1909, Odón de Buen pronuncia el discurs d’inauguració del curs 1909-1910 de la UB i el finalitza, en constatar que els moments són difícils, cridant a la comunitat universitària a demostrar tots plegats que tenim el millor dels remeis per a les crisis socials: la ciència i la Tolerància¹⁴.

Trobem també Odón de Buen al Congrés lliurepensador que va començar a Barcelona el 13 d’octubre de 1910, a l’any just de la mort de Ferrer i Guàrdia, durant el qual es va tractar de celebrar la primera manifestació a Montjuïc, impedida per la policia, i es va obrir una subscripció popular destinada a construir un mausoleu per a la tomba de Ferrer¹⁵.

Com a seguidor de Nicolás Salmerón (1838-1909) -de Buen afirma que la seva actuació política comença i acaba amb ell- Odón de Buen participa a la Solidaritat Catalana i durant la campanya electoral viu des del mateix automòbil l’atemptat d’Hostafrancs contra Cambó. El ferit va ser atès pel Dr. Fargas, professor de la UB i avi de Ramon Trias Fargas. De Buen va ser elegit senador per la província de Barcelona en la legislatura 1907-1908. En els debats parlamentaris va oposar-se durament al Cardenal Guisasola, per la seva intransigència i per la seva condemna grollera del matrimoni civil. Ha passat quasi un segle, però l’Església Catòlica continua avui els seus atacs contra l’autonomia del Dret civil de família.

El novembre de 1911, Odón de Buen pren possessió de la seva càtedra a Madrid i comença una nova època de la seva vida, allunyada, però no desinteressada, de la política; i centrada en la ciència. Es troba l’aula massificada i en els exàmens escrits descobreix que són inqualificables, sense ortografia, sintaxi ni res que s’hi assembli, amb una lletra inintel·ligible… Qui ha dit que avui els estudiants estan menys preparats que abans? A la Universitat de Madrid de Buen retrobà Santiago Ramón y Cajal i es va incorporar a la seva tertúlia del Café Suizo.

La gran obra científica d’Odón de Buen és la creació el 17 d’abril de 1914 de l’Institut Espanyol d’Oceanografia, així com una xarxa extraordinària de relacions internacionals. La seva passió i el seu ofici foren el mar. El professor es jubilà l’any 1934 i pronuncià sengles darreres lliçons a Madrid i a Barcelona, on Pere Bosch Gimpera va nomenar-lo professor honorari.

Odón i Rafaela van tenir sis fills: Demófilo, Rafael, Sadí, Fernando, Eliseo i Víctor. Demófilo va ser jurista i portava com a nom el pseudònim del seu avi matern a Las dominicales del librepensamiento. Va ser catedràtic a les universitats de Salamanca, de Sevilla i Central (de Madrid)16, conseller d’Estat i president de secció del Tribunal Suprem. Rafael va seguir la tradició familiar i es va doctorar en Ciències Naturals. Sadí va ser metge, llicenciat a la UB i seria assassinat a Sevilla pels feixistes durant la guerra civil. Fernando, Ciències Naturals. Eliseo, metge, format al costat de Sadí. Víctor, enginyer industrial.

La proclamació de la República va fer vibrar d’alegria la llar dels de Buen, però el 18 de juliol de 1936 troba el matrimoni a Palma de Mallorca, on pocs dies després va ser detingut. Els seus delictes: les seves conviccions lliurepensadores, la seva militància liberal-democràtica, el seu combat contra el clericalisme. El 3 de desembre a l’hospital provincial rep la visita del Cònsol de Dinamarca per comunicar-li la concessió del premi Schmidt. El 16 de desembre va avortar-se un intercanvi de presoners, quan ja era a bord del vaixell britànic Codrington a la vista de Barcelona, per la incapacitat del govern català d’imposar-se a la FAI. Va tornar a la presó a Palma, on va ser testimoni novament dels assassinats feixistes i de la seva crueltat. Finalment, l’intercanvi de presoners va realitzar-se amb la germana i la filla del General Primo de Rivera -amic des de la infantesa d’Odón de Buen- el 8 d’agost de 1937 amb un altre vaixell britànic, l’Aretusa, i a través de València.

A València, troba el president Azaña el 16 d’agost¹⁷ i els seus amics Diego Martínez Barrio i José Giral. Recupera la direcció de l’Institut oceanogràfic i el 2 de novembre de 1937 s’instal·la amb la família a Barcelona i s’ocupa de la seva feina al servei de la República, a l’Institut i al Consell Superior de Cultura, així com de protegir els seus néts. El 26 de gener de 1939 és la caiguda de Barcelona i el matrimoni es trasllada a Figueres i a Banyuls de la Marenda, on de Buen continua investigant al Laboratori Aragó. Allà escriu les seves memòries¹⁸. Comença el 17 d’agost de 1940, a la primavera de 1941 passa uns mesos malalt i deu finalitzar-les abans del 23 d’octubre de 1941, data de la mort de Rafaela. Mentrestant, s’ha traslladat a Toulouse, on funcionava un comitè d’auxili als professors espanyols exiliats¹⁹. Circumstàncies prou conegudes farien aconsellable el seu trasllat a Mèxic, on moriria l’any 1945²⁰. Les seves despulles van ser traslladades al municipi natal de Zuera i acompanyades per l’alcalde Francisco Javier Puyuelo el 4 d’abril de 2003. El Comitè d’honor de l’homenatge va ser presidit per S.M. el Rei i d’ell en formaven part les principals autoritats aragoneses, els alcaldes de Barcelona i Banyuls, els rectors de les universitats de Saragossa, Complutense de Madrid i de Barcelona (Joan Tugores) i el president del govern balear²¹, entre altres personalitats. Els seus familiars²² van rebre insígnies i diplomes commemoratius²³. Al mausoleu d’Odón de Buen pot llegir-se una frase del darrer paràgraf del seu llibre Síntesis de una vida política y científica: No sembré en arenales estériles.

Notes

1. Excepte quan indiqui una altra cosa, segueixo en la meva exposició l’autobiografia d’Odón de Buen [Mis memorias, Institución “Fernando el Católico” (Diputación de Zaragoza), Zaragoza, 2003].

2. La revista La universitat de la UB va publicar un article sobre Odón de Buen l’any 1999 (n. 6, p. 16) del que trec aquestes dades. L’article no anava signat però recentment he entrat en contacte amb el seu inspirador, el Dr. Jaume Josa (del Departament de Microbiologia), arran de la creació de la Sala Odón de Buen a l’Escola de Negocis de la UB.

3. Cfr. Lusa Monforte, Guillermo: “El final de la soledad de la Escuela de Barcelona (1892-1899)”, en Documentos de la Escuela de Ingenieros Indusriales de Barcelona, n. 10, Barcelona, 2000, p. 13-15.

Daurella va ser el senador de la UB a les legislatures de 1911-14, 1914-15, 1916-17, 1918-19, 1919-20, 1921-22 i 1923 (Font: Arxiu del Senat).

4. Cfr. Pérez Ledesma, Manuel: “La sociedad española, la guerra y la derrota”, a Más se perdió en Cuba, Alianza, Madrid, 1989, p. 135.

5. Cfr. Sánchez Ferré, Pere: La maçoneria a Catalunya (1868-1936), Ajuntament de Barcelona i Ed. 62, Barcelona, 1990, p. 75. Les referències són a La Veu de Catalunya, V, . 41, Barcelona, 13/10/1895, p. 492-93.

6. L’original del seu títol d’acadèmic de Dret es conserva a la Fundació Ferrer, gràcies a Jordi Serrano.

7. Així ho explica un article titulat “Odón de Buen en Málaga” publicat a Las dominicales del librepensamiento (18/9/1908).

8. Es tracta de la lògia Libertad n. 40, del Gran Oriente Lusitano Unido.

9. Cfr. Álvarez Lázaro, Pedro: La masonería, escuela de formación del ciudadano, Universidad Pontificia Comillas, Madrid, 1996, p. 360.

10. Sánchez Ferré, Pere [op. cit. p. 129-130] basa la seva descripció en Barcelona Masónica, III, . 17, abril de 1893, p. 10-11.

11. Op. cit., p. 206-207.

12. Cfr. Balcella, Albert: “Vida i institucions politiques”, a Història de Barcelona, vol. 7, Ajuntament de Barcelona i Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1995, p. 265.

13. Cfr. Sánchez Ferré, Pere: La maçoneria en la societat catalana del segle XX (1900-1947) Ed. 62, Barcelona, 1993, p. 24 i Molina Oliver, Vicenç: De la raó pràctica, Escola Univ. d’Estudis Empresarials de la UB, p. 100-101.

14. La enseñanza de la geografía en España, discurs inaugural del curs 1909-1910, reeditat per la Universitat de Barcelona el 2001, p. 45.

15. Cfr. Sánchez Ferré, P.: Op. cit., p. 43-46.

16. Separat definitivament del servei i donat de baixa de l’escalafó per Ordre de 4/2/1939, amb vint-i-quatre companys com Fernando de los Ríos o Julián Besteiro “por su pública y notoria desafección al nuevo régimen implantado en España” y “por su pertinaz política antinacional y antiespañola en los tiempos precedentes al Glorioso Movimiento Nacional” [cfr. Julià, Santos: Historia de las dos Españas, Taurus, Madrid, 2004, p. 295].

17. Cfr. Azaña, Manuel: Memorias de guerra (1936-39), Grijalbo Mondadori, Barcelona, 1996, p. 219-220.

18. Buenaventura Delgado “La segunda asamblea universitaria de Barcelona (1905)”, a Historia de la Universitat de Barcelona, UB, 1988, p. 658] es refereix a les memòries fragmentàries d’Odón de Buen que han passat d’una en una entre els estudiosos d’aquest egregi científic, i també a la participació militant del professor De Buen a l’assemblea de 1905, on va defensar les llibertats de càtedra i de consciència segons la proposta continguda a la ponència de Miguel De Unamuno, rector de Salamanca. La seva edició formal hauria d’esperar fins el 2003.

19. El seu fill Demófilo es radica a París, on exerceix de jurisconsult i presideix la creació de la lògia maçònica Hispania el mateix any 1939, amb Carles Esplà, Josep Pous i Pagès i Antoni M. Sbert [cfr. Massot i Muntaner, Josep: Antoni M. Sbert, Serra d’Or, Montserrat, 2000, p. 30].

20. On també es traslladaria i viuria fins la seva mort el seu fill Demófilo [cfr. Martínez Saura, Santos: Memorias del Secretario de Azaña, Planeta, Barcelona, 1999, p. 532]. Rafael va morir a la ciutat mexicana de Morelia el 1966. Fernando també va exiliar-se al Mèxic acollidor de Lázaro Cárdenas, així com Sadí de Buen López de Heredia que va ser metge com el seu pare mort a Sevilla [cfr. Aub, Max: La gallina ciega, Alba, Barcelona, 1995, p. 268, nota 2 ].

21. La Mallorca tancada, carca, requeté que va retenir a la presó Odón de Buen durant un any només perquè era un home lliure i no catòlic, va ser substituïda quasi setanta anys després per la Mallorca que el nomena fill adoptiu al setembre de 2004.

22. Els seus néts Jorge, Mª Carmen, Ana María, Rafaela, Néstor i Óscar de Buen.

23. I entre el públic van formar una simbòlica cadena d’unió amb el seu germà els francmaçons de la GLSE de les lògies Conde de Aranda i Miguel Servet, de Saragossa.