Molts de nosaltres -entenc, com a nosaltres, els catalans i catalanes en la seva ampla i generosa concepció, és a dir aquells que viuen, treballen i s’hi senten, d’aquest racó de món que hem acordat anomenar Catalunya- estem més o menys avesats a qüestionar-nos, fins i tot des d’un punt de vista metafísic, la realitat de la nostra llengua avui, i la del seu futur. I de forma quasi bé espontània, quan volem concloure el debat, optem per dues vies: D’una banda, aquells que perceben cert temor de l’esdevenidor del català (ara també anomenat valencià, illenc, mallorquí, alguerès i, de vegades, de forma inèdita i sorprenent per a qui no coneix aquest fantàstic fenomen de la civilització europea, alemany). D’altra banda, aquells que estan un graó per sobre del progrés global de la humanitat i estan més sensibilitzats pel conjunt dels mortals que no pas pels mortals en particular, pensen, diuen i parlen que això del perill de la llengua és una “collonada”. Jo crec estar, amb tots els matisos que calgui, lluny de tots dos, però més a prop dels primers que no pas dels segons, com possiblement una respectable majoria de catalans. Tanmateix sempre m’ha agradat reptar els dogmes, vinguin d’on vinguin, i siguin del que siguin. Per fer-ho, en un tema d’alt voltatge polític com és el cas de la llengua, vaig recórrer a qui en pot saber. Posem per cas en David Crystal, un erudit lingüista de la Universitat de Cambridge amb més de trenta anys de recerca, i us remeto al seu Language Death. Pretenciós, però extremadament rigorós, Crystal ens descriu per què ens hauria de preocupar la futura salut de la nostra llengua (no parla específicament de la catalana). De totes les motivacions i justificacions que ens mostra, em quedo amb una. Partim d’una base històrico-religiosa, que subjau al nostre subconscient, que ens fa pensar sovint que la multitud de llengües al nostre món és un problema, un inconvenient o, en el millor dels casos, una herència capriciosa de la història a la que ens hem de resignar. Recordem la bíblica Torre de Babel com una maledicció dels déus que va enfonsar les pretensions més egòlatres i megalòmanes de l’ésser humà. I, a partir d’aquí, l’uniformisme i l’eliminació de la diferència de pobles i comunitats ha estat la gran obsessió de tots els imperis que han assolat el conjunt d’Europa durant els darrers dos mil anys. Per tot això, i continuant amb les referències confessionals que s’utilitzen com a recurs metafòric en aquesta publicació, faig meva aquella dita eslovaca que diu que “home que adquireix una nova llengua, adquireix una nova ànima”, o, si es prefereix, aquella encunyada per Emerson a la seva obra Cultura que resa “Un home serà tantes vegades home com llengües posseeixi, i en la mateixa mesura, nombrosos seran els seus amics i les seves arts”.