És conegut aquell magnífic sermó de Benjamin Franklin que condensa la quinta essència de l’esperit burgès. Però no per conegut, ens resistim a rememorar-lo. Ni que sigui somerament: Recorda que el temps són diners (time is money). El qui amb el seu treball pot guanyar deu xílings diaris, i es passa la meitat del dia vagarejant (…) encara que només es gasti sis penics per divertir-se no pot comptar només això, sinó que en realitat haurà gastat (…) cinc xílings més. (…) Recorda que els diners són fèrtils i prolífics. El diner fa dinerada, i aquesta en produeix encara més. Cinc xílings ben treballats es converteixen en sis, de sis en surten set i escaig, i així van fent, fins que tot plegat arriba a les cent lliures (…). Com més diners hi hagi, més en produiran en invertir-los, de tal manera que el profit augmenta ràpidament i no té aturador. (…). Amb sis lliures pots arribar a gaudir de cent, sempre que siguis home de reconeguda prudència i honradesa. El qui malgasta inútilment un sol cèntim al dia, al cap de l’any ha malmès sis lliures, que és tant com dir la possibilitat del gaudi de cent. Aquell qui dissipa a diari una part dels seu temps per valor d’un cèntim (ni que siguin dos minuts!) perd al cap de l’any el privilegi de gaudir de cent lliures. I el qui dilapida endebades un temps per valor de cinc xílings, perd cinc xílings: tant se valdria que els hagués tirat a mar!…

I si per Max Weber aquest sermó és un dels moments fundacionals del formidable esperit del capitalisme, per Marx no seria més que una mostra de com aquest no havia deixat dempeus, entre home i home, cap altre vincle que l’interès despullat, que l’insensible “pagament al comptat”, ofegant-lo en les gèlides aigües del càlcul egoista. Però Moro, tal com era conegut pels seus amics, no tenia raó en això últim. Potser sí que, per a molts, en són de gèlides les aigües del capitalisme, però alguna cosa de romàntic, fins i tot de sublimació de la líbido, hi ha en aquest vici privat. ¿Com si no podem interpretar la imatge onírica que Rusiñol ens va llegar del casament del seu Senyor Esteve, quan arribant al llit nupcial i havent decidit suspendre el viatge de noces, per economitzar despeses, mentre comptaven els quartos per tirar a la guardiola, oh Cupido, estreny la bena i tapa’t millor la vista!, li va fer el primer petó? El llit d’estat els esperava. I Rusiñol, com a bon artista català que era, alguna cosa en sabia d’això, ja que si feia escultures era perquè ell -el Senyor Esteve, és clar- pagava el marbre.

Però, és més, es pot considerar aquest esperit com un vici? Potser sí, però com deia aquell vell adagi liberal el vici privat, és publica virtut. Primer perquè disciplina els homes i les dones, els fa diligents i treballadors, però més enllà d’això -i ja posats a pagar més marbre que el que pròpiament fan servir els artistes, per exorcitzar els perills socialitzants-, perquè tal com va demostrar Say aquesta actitud era un bé públic per ella mateixa. Amb la seva famosa Llei venia a demostrar que tot el que es guanyava a nivell privat es convertia en inversió econòmica, generant nous beneficis que de nou serien reinvertits, entrant en un cicle infinit que, com postulaven els teòrics de la nova economia, asseguraria el benestar per a tothom i la fi de la història. Llei que es demostrà falsa, fins que algú li va dibuixar, tot sopant, en un tovalló a un actor de Hollywood -ara reconegut per tots, àdhuc pels diaris de l’esquerra d’aquest país, com un dels grans Cap d’Estat de la nostra història. Aquest, convençut de les meravelles de la Llei, l’aplicà, baixant els impostos als rics perquè generessin la pública virtut, i al cap dels anys es trobava amb un empobriment general de la població i amb el dèficit més galopant de tota la història. Però no hi fa res, perquè ja se sap poderoso señor es Don Dinero i el seu cicle continua sense parar. Tanmateix, humilment, jo diria que és la menys pública de les virtuts, mentre es condemnen tants vicis que no són sinó privats, amb l’única pretensió de procurar el gaudi personal sense regir la vida dels altres.