La despesa familiar durant l’any 2003 dedicada a aliments, begudes i tabacs només va suposar un 20,55% del total del consum, mentre la resta de les despeses van acaparar les tres quartes parts de l’economia familiar. En el tercer trimestre, el consum d’aliments fou tan sols de 381,33 euros per persona contra els 1.473,4 euros per a béns i serveis. Definitivament, l’alimentació, l’única activitat que condiciona la nostra vida, és a la que li dediquem menys recursos. Això, sense entrar a valorar la qualitat del que ingerim ni endinsar-nos en la bromatologia ni en el vell adagi que es cria allò que es menja.

Greixos insaturats, additius, productes carcinògens, disruptors hormonals, plaguicides, nitrats, etc., són alguns dels elements que quotidianament ens empassem amb gran alegria o, en tot cas, amb absoluta indiferència i/o ignorància. El cultiu d’aliments s’ha convertit en una activitat no només perjudicial per al medi ambient, sinó també per a la salut dels humans. Volem menjar tot l’any els mateixos productes. No valorem que aquest caprici inunda valls senceres amb mars de plàstic on es conreuen hortalisses amb els sistemes agressius. Tot un univers químic d’alta toxicitat perquè les verdures creixin ràpidament i sense imperfeccions ni atacs biològics. Per això, les plantes transgèniques que incorporen un insecticida en els seus gens no semblen inquietar a la majoria i triomfen pels guanys que donen, si més no ara que estan en promoció.

Tenim la certesa que el grau de desenvolupament de la condició humana està lligada al fet d’incorporar a l’alimentació carn cuita. Tenim la certesa que l’agricultura ens va permetre reduir el nomadisme que era una de les principals causes de mortalitat. Tenim la certesa que la qualitat dels aliments és un element clau en la qualitat de la salut de les persones. Tenim la certesa que només l’agricultura ecològica pot reparar l’actual desgavell ambiental i social causat per l’agricultura i la ramaderia intensiva. Tenim la certesa que en les darreres dècades el graner del món ha reduït la seva capacitat, així com el marge de seguretat per fer front a cataclismes meteorològics i no passar gana. Tenim la certesa que si els xinesos incrementen la quantitat d’aliment al nivell que tenim els països occidentals, no hi ha prou terra ni animals per alimentar la resta de la humanitat.

El futur de l’alimentació humana passa per una millora de la qualitat, per una reducció de la quantitat ingerida cada dia i per un rigor ecològic en la seva producció. Aquesta realitat ja s’ha començat a posar en pràctica per les anomenades cooperatives d’agricultura comunitària compartida. La base de l’agricultura comunitària compartida (Community Shared Agriculture) és prou senzilla: un grup de persones de ciutat decideix comprar, a la bestreta, parts de la collita d’aliments ecològics d’un pagès. Normalment, aquest tipus d’agricultura combina tres aspectes: és ecològicament sana, socialment justa (s’esforça per fomentar la confiança i per construir una “comunitat” socialment justa) i demostra viabilitat econòmica (té mecanismes per garantir que els riscos derivats dels conreus no els assumeixi el pagès tot sol). En aquests moments n’hi ha més d’un centenar a Europa. Aquestes organitzacions permeten adquirir els aliments directament dels productors sense intermediaris i, fins i tot, amb un servei domiciliari.

Deixem-nos de romanços. La denúncia publicada a la revista científica Nature sobre la problemàtica de qualitat alimentària dels salmons cultivats en piscifactories, les vaques boges, la grip del pollastre o les síndromes que encara estan per descriure (com les que poden provocar en uns anys la soja i el blat de moro transgènic que ens arriba en forma de farines i productes elaborats) són només la punta de l’iceberg de l’esfondrament progressiu de la fortalesa física humana, per no valorar que la qualitat de vida de les persones depèn d’allò que ingerim. El futur de l’alimentació només pot ser viable si ens gastem un 50% dels recursos en menjar fresc, ecològic i saludable. Al capdavall, un no pot anar al cine, ni llegir, ni canviar de vestuari si està malalt. Encara són poques, però hi ha persones amb síndromes de sensibilització química que els deixa tan impedits com ho puguin fer altres malalties misterioses com la fibromiàlgia. No esperem a alimentar-nos millor quan ja ens trobem malament. D’altra banda, les ofertes per adquirir aliments biològics, tot i ser escasses, no són inexistents.