Els infants de la meva generació, nascuts a la postguerra, vàrem sentir i llegir en manuals “ad hoc”, que la sublevació militar del 1936 havia sortit al pas de l’amenaça d’una “revolució comunista”. El dilema de les eleccions del 1936 havia estat “Crist o Lenin”.

L’agost de 1936, el primat de Toledo (Dr. Gomà) i els bisbes de Pamplona i Vitoria (Drs. Olaechea i Múgica, respectivament) havien advertit contra el comunisme (“hidra de siete cabezas, síntesis de todas las herejías”). Per la seva banda, el bisbe de Salamanca (Dr. Pla i Daniel) havia desqualificat els comunistes per ser fills de Caïm, assassins dels seus germans. I, per acabar, a la carta col·lectiva de juliol de 1937, la guerra civil esdevindria un “plebiscito armado” davant l’amenaça de “la revolució comunista”. Era una croada.

A la València de la meva infantesa, als anys 40-50, en un clima familiar marcat per la tradició catòlica d’El Patriarca (la col·legiata de l’arquebisbe Juan de Ribera) i una diòcesi governada pel Dr. Marcelino Olaechea, aquesta versió de la propaganda anticomunista de la guerra era viva encara. Els “rojos” havien perseguit l’avi i cercat el pare. Tots dos van haver d’amagar-se. El que no acabava de quadrar era que el pare acabés “refugiat” a l’exèrcit regular republicà en el “Quinto Regimiento”, amb en Líster. Com podia el pare, un home de la Dreta Regional Valenciana, de Lluís Lúcia, anar tan a cegues a la boca del llop? Era tot atzar, mera murrieria d’un home de dretes o sabia bé el que es feia? I si ho sabia, què motivaria aquesta conducta? Aquestes i altres preguntes m’han acompanyat molts anys, pràcticament des de la meva adolescència. L’altre avi (“un rojo de poco fiar”) era una excel·lent persona, d’esquerres de tota la vida i (paradoxa) un catòlic, practicant esporàdic i d’amagat. Les contradiccions eren excessives per a un adolescent educat, en bona part, en un clima familiar i escolar d’exaltació patriòtica i religiosa, pròpia del que un dia Gonzàlez Ruiz qualificaria, encertadament, com a “nacionalcatolicisme”.

Aquell concepte sí que aclaria les coses. Del tradicionalisme catòlic ens arribaria, també, uns anys més tard, una forta inquietud pels temes socials. Aquella inquietud ens acostaria a la JOC valenciana i passaria pel sedàs del neotomisme i la “nouvelle theologie”, del Vaticà II, dels moviments especialitzats, etc. Tota una trajectòria vital per a una generació com la meva. Som el que som i venim d’on venim. Conec a fons moltes d’aquestes històries. D’altres, però, encara no les coneixem amb rigor i documentalment.

Per raons professionals, farà ja uns tres anys, vaig revisar la Documentació de Moscou, el fons documental de la Internacional Comunista (I.C.), referit a Espanya durant l’època de la guerra civil. Vaig quedar impressionat per moltes qüestions, per històries apassionants i relats que hom creuria impossibles.

Entre els documents hi havia una “decisió sobre la qüestió espanyola” del Secretariat de la I.C., amb data del 26 de maig de 1936, que venia a concretar per al cas espanyol l’estratègia del Front Popular, debatuda i aprovada al VII Congrés de la Internacional Comunista, celebrat a Moscou del 25 de juliol al 20 d’agost de 1935, amb una elevada participació de representants espanyols.

El document assenyalava l’objectiu principal de defensa del Front Popular, “sin imponerse todavía, como tarea inmediata, el paso de la realización completa de revolución democrática burguesa a la revolución socialista para establecer la dictadura del proletariado”.

Les mesures que calia aplicar eren objecte d’una anàlisi ben acurada. Les unes eren de caràcter econòmic; altres es referien a “la qüestió agrària i camperola”, a la política municipal, sindical, de joventut, de l’exèrcit, d’acostament i unió amb el PSOE (amb explícita al·lusió al procés que portaria al PSUC), al govern del Front Popular, al procés de descolonització, etc. Entre totes aquestes consideracions, al punt 8, es parla de l’estratègia que havien de defensar i promoure els comunistes a Espanya amb l’Església. Els dos paràgrafs dedicats al tema crec que no tenen desperdici i són una refutació del que poc després escriurien la majoria dels bisbes espanyols, encapçalats pel Dr. Gomà. El lector podrà jutjar per ell mateix sobre “l’amenaça de la revolució comunista”, a finals de maig de l’any 1936.

“Teniendo en cuenta la influencia extraordinariamente fuerte de la Iglesia sobre las grandes masas de la población y el hecho de que los grupos reaccionarios, fascistas, se aprovechan de ello, es necesario que el Partido cambie su manera de abordar a las masas de creyentes, esforzándose por trazar una línea de demarcación no entre creyentes y ateos, como se hace en gran medida hoy, sino entre republicanos y antirepublicanos; tratando de realizar en la base la colaboración entre las masas de creyentes y las que siguen el Frente Popular, por la solidaridad con los parados, por los intereses de los niños, de los jóvenes, de las mujeres, por el mantenimiento de la paz. Y se subrayará que los comunistas, aunque tengan sus propias convicciones, respetan las de los demás y condenan la aplicación de medidas de violencia contra los creyentes.
En la lucha por la expropiación de las riquezas y la confiscación de las tierras que se hallan en las manos del alto clero y de los jesuitas -medidas necesarias para aliviar la miseria de los parados y de los campesinos- el Partido se esforzará por concentrar el fuego contra los jefes de la Iglesia que viven con lujo cuando las grandes masas de creyentes están hambrientas, que exportan al extranjero los fondos de la Iglesia que han sido donados por los pobres, que actúan bajo las órdenes de Roma, creando un estado dentro del Estado. El Partido se esforzará en esta lucha por apoyarse también en el movimiento de los creyentes mismos y del bajo clero, procurando influenciarlos de forma que ellos mismos no toleren la utilización de la Iglesia para la agitación y la lucha contra la República y en apoyo al fascismo. El Partido se opondrá categóricamente a los incendios provocadores de Iglesias y conventos ya que estas acciones echan agua al molino de la contrarrevolución.”¹

Aquesta era l’estratègia comunista. La base militant del PCE, al juliol de 1936, era d’uns 10.000 membres. Les xifres oficials dels comunistes eren de 100.000 afiliats en aquell moment. J. Maurín comentaria sobre el particular que “el Partido Comunista, a mediados de julio de 1936, era un supuesto político que no merecía ser tomado en consideración”. Aquesta era la “bolchevización de España” dies abans de la sublevació militar de 1936. El dilema “Crist o Lenin” no era dilema real per als comunistes, que analitzaven la situació de 1936 en claus totalment diferents.

No resultava tan estrany que un militant de la Dreta Regional Valenciana pensés en el “Quinto Regimiento” al moment de fugir de la barbàrie anticlerical i antireligiosa desenfrenada a València i a molts altres llocs d’Espanya. No devia ser, potser, un lloc ideal per a ell… però allà podria subsistir, com així va ser.

He pensat que valia la pena donar a conèixer un fragment d’aquest important document estratègic de la Internacional Comunista, de maig de 1936, en el qual es desmitifica una idea promoguda per la propaganda dels sublevats, acceptada i, potser fins i tot interioritzada, per la immensa majoria de l’alta jerarquia catòlica espanyola del moment. Avui, ja entenem per què algunes coses no ens quadraven de joves. Amb més de 50 anys de retard… la lectura d’aquests documents ajuden a posar a cadascú en el lloc precís que tenia. Amb aquests comentaris no pretenc restar importància a la persecució religiosa desencadenada durant la guerra civil, ni a les atrocitats perpetrades a les “xeques”, a les presons o pels grups incontrolats, com tampoc aclareixen fets que les biografies d’alguns personatges de l’època hauran de tancar definitivament. Sí que ens permeten afirmar, però, que de juliol de 1935 a juliol de 1936 l’estratègia comunista no propugnava cap persecució per motius religiosos ni legitimaria barbaritats viscudes posteriorment.

1. Documentació Moscou. Fons 495, Inventari 10a, Expedient 222, pàg. 6. Centre Nacional per l’arxiu i estudi de documents de la història recent. Moscou. El fons documental és fotocopiat a l’Arxiu Tarradelles, de Poblet).