La construcció de l’espai públic europeu, de l’Europa-República, no està sent una tasca fàcil per al pensament i l’acció polítiques progressistes, sovint predisposades a abdicar i dimitir del seu bagatge il·lustrat davant els malabarismes a què obliga la invenció de noves formes de funcionament. En canvi, el pensament conservador, sempre més pragmàtic –o caixa o faixa– es mou amb l’agilitat del funàmbul per amagar sota el mite d’Europa un model d’Europa molt poc “europeu”. Lluny de tots els tecnicismes enlluernadors el debat de fons, en el llarg procés de construcció europea, se centra en decidir si volem una Europa-República o una Europa-Mercat, si volem una Europa com a comunitat política o un mer i simple espai econòmic on circulin lliurament els factors necessaris per a la producció (mercaderies, treballadors i capitals) amb una moneda única. L’Europa-República necessita ciutadans amb drets i llibertats garantits, en els quals romangui la sobirania i per tant amb canals de participació democràtica reals; en canvi, per a l’Europa-Mercat n’hi ha prou amb garanties per als agents econòmics, no calen ciutadans sinó productors i consumidors. L’Europa-República té capacitats per impulsar polítiques públiques per garantir la igualtat d’oportunitats i uns nivells de vida dignes per als seus ciutadans, tot corregint les disfuncions del mercat. L’Europa-República té una veu pròpia en el món, lluny del seguidisme de l’imperi global, pot ser solidària amb els pobles més febles i articular un nou discurs internacional a favor de la pau, el desenvolupament, la democràcia i els drets humans. L’Europa-República és també un mercat, però és molt més que un mercat, perquè a la lògica de la mà invisible autoreguladora s’afegeix la voluntat política majoritària en la configuració d’un espai públic obert i plural.

Per als qui tenim clara l’opció republicana no hi ha gaire espai per a l’optimisme: aquesta no és l’Europa federal que va pensar Saint-Simon en De la reorganizació de la societat europea, ni la de Charles Lemonnier –fundador el 1867 del diari Les Etats Unis d’Europe–, ni la dels republicans i regeneracionistes de l’Espanya de principis del segle XX, ni dels federalistes, internacionalistes o esperantistes del moviment europeista dels anys cinquanta.

I, segurament, ara és el moment –a la llum de la reforma del Tractat de la Unió Europea i de l’ampliació més gran de la Unió– de plantejar-nos quina Europa volem. Us proposo una ràpida repassada del que ha estat la construcció europea per detectar els seus principals dèficits i definir algunes de les seves noves orientacions.

La innovadora idea de Robert Schuman de crear la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA) –on, sota una Alta Autoritat no interestatal, Alemanya i França posarien en comú la seva producció– va trencar amb els successius intents frustrats de construcció política d’Europa, que volien començar la casa per la teulada, tot imposant una nova filosofia molt més pragmàtica, “Europa no es farà de cop ni en una construcció de conjunt; es farà mitjançant realitzacions concretes creant primer una solidaritat de fet”, i que introduïa un perillós element de lògica interna del procés: si avui integrem el carbó i l’acer, progressivament anirem integrant més sectors econòmics, fins a arribar a integrar-nos políticament. El sistema tenia vida pròpia, no feia falta prendre decisions, la seva dinàmica ens portaria a la Unitat Europea sense demanar-nos el parer, ni preguntar-nos quina Europa volíem.

A grans trets la proposta d’en Schuman ha estat profètica: de fet, ha donat el discurs polític a les elits per construir l’Europa que els interessava sense necessitat de donar molestes explicacions als ciutadans. Així, el 1951 es va crear la ceca i, després d’un intent francès fracassat d’obrir de nou la via política creant la Comunitat Europea de Defensa (CED), el 1955, a Messina, es va decidir estendre la integració econòmica del carbó i l’acer a tots els altres sectors de la producció europea. Europa no s’anava integrant progressivament per sectors, sinó que de cop es decidia a integrar tots els sectors econòmics, i es creaven la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (CEEA). Així, tres comunitats –CECA, CEE i CEEA– configuraven els fonaments d’una futura i ineludible Unió Europea, amb sis estats membres originaris (a més de França i Alemanya, es van apuntar Bèlgica, Països Baixos, Luxemburg i Itàlia). Gran Bretanya, heretge del projecte inicial, impulsant paral·lelament a les Comunitats Europees una Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA), no va trigar en rectificar i voler-se incorporar a les Comunitats el 1961, però el veto francès de De Gaulle la va deixar fora fins a la seva incorporació definitiva el 1972 amb Irlanda i Dinamarca. L’Europa dels nou s’ampliava amb les noves democràcies europees, el 1980 amb Grècia, i el 1986 amb Portugal i Espanya.

La voluntat de continuar avançant en la integració europea porta el 1986, amb l’Europa dels dotze, a l’adopció de l’Acta Única Europea, una reforma dels tres tractats constitutius –CECA, CEE i CEEA– on s’amplien les seves competències, es reforça el paper del Parlament Europeu i de la regla majoritària –davant la paralitzant regla de la unanimitat– en la presa de decisions, i s’incorpora per primer cop un àmbit no econòmic: la anomenada Cooperació Política Europea (CPE) –un mecanisme que intentava consensuar una posició comuna dels estats membres de les comunitats en temes de política internacional d’interès comú.

El 1993 entrà en vigor el Tractat de la Unió Europea (TUE –conegut com a Tractat de Maastricht–), la reforma més profunda dels tractats fins en aquell moment que creava la Unió Europea, que ha estat definida com un ens polític no determinat, ja que no és una organització internacional sinó la suma de tres organitzacions preexistents (la CECA, la CEE –que passa a anomenar-se Comunitat Europea, CE– i la CEEA– i de dos mecanismes de cooperació entre els estats membres d’aquestes, l’un en política exterior i de seguretat Comuna (PESC) i l’altre en cooperació en els àmbits de la justícia i els assumptes d’interior (CAJAI). El TUE dóna molt més protagonisme al Parlament Europeu en la presa de decisions comunitàries, encara que el pes principal resta sobre el Consell de Ministres, òrgan intergovernamental; amplia més les competències comunitàries tot establint el principi de subsidiarietat amb les competències estatals; inicia la Ciutadania Europea com un estatut dels nacionals dels estats membres; crea el Comitè de les Regions donant una primera i afeblida veu consultiva a les regions i municipis europeus; i es decideix per enfortir la cooperació policial i judicial entre els estats membres, i la recerca d’una política militar i internacional comuna. El 1995 la Unió Europea passa a tenir quinze membres amb la incorporació d’Àustria, Finlàndia i Suècia.

Noves modificacions –a Amsterdam el 1998 i a Niça el 2000–, la redacció d’una autoanomenada Constitució europea com a propera reforma del Tractat de la Unió Europea, i el procés d’ampliació a tretze estats més (Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Hongria, Letònia, Lituània, Malta, Polònia, República Txeca i Xipre, i posteriorment Bulgària, Romania i Turquia) ens situen en el moment actual del debat, del qual intentaré ressaltar les qüestions més punyents.

En primer lloc tot aquest procés no ha resolt el dèficit democràtic de la Unió Europea. El Parlament, en el millor dels casos, colegisla amb el Consell de Ministres, i sempre a iniciativa de la Comissió. Cal reforçar el paper legislatiu del Parlament i democratitzar la Comissió tant en la forma d’ésser escollida com en l’efectivitat del seu control polític. La recent proposta d’un president del Consell (càrrec a què aspiren Aznar i Blair) serveix per amagar l’anterior proposta d’escollir per sufragi universal directe el president de la Comissió, enfortint el pes dels governs dels estats i despreocupant-se per la legitimitat democràtica.

En segon lloc, hi ha una convenció elaborant una Constitució europea. A hores d’ara, podem acceptar una Constitució que no sigui plebiscitada per tots els ciutadans, i que no sigui feta per una cambra constituent directament escollida? Amb el nom de Constitució ens fan empassar una carta atorgada al més pur estil bonapartista.

En tercer lloc, cal avançar cap a la ciutadania europea real: la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, ha estat proclamada a Niça però manca de tot valor jurídic, com una mera proclamació d’intencions. Cal donar-li el pes simbòlic i jurídic primordial en el marc d’una veritable Constitució europea, amb les garanties escaients per a la seva efectivitat.

En quart lloc, no està resolta ni de lluny la participació dels ens subestatals en la Unió Europea. Actualment Europa és simplement l’Europa dels estats, esmicolant més de cinquanta anys de conquestes federals i nacionals en el si dels principals estats europeus. L’única opció és compartir el poder polític, que resta principalment al Consell de Ministres, entre els estats i els ens subestatals amb capacitat legislativa pròpia.

I com a darrera reflexió, una qüestió cabdal, sobre la qual tampoc ens preguntaran: més Europa o Europa més gran? Preferim un grup reduït d’estats força integrants com un gran Estat federal, o una gran Europa que necessàriament estarà menys integrada. Potser la “casa comuna dels europeus”, des d’Espanya a Rússia passant per Turquia, tindria que ser el Consell d’Europa, que agrupa a quaranta-quatre estats europeus, i garantir estabilitat democràtica i respecte dels drets humans. Impulsar i ampliar el seus treballs podria ser una opció més efectiva, alhora que es podrien promoure processos d’integració subregional semblants als de la Unió Europea (als Balcans, a l’Europa central, al voltant de Rússia, als Països Bàltics). Potser l’opció d’ampliar la integració europea a tots els Estats d’Europa no és l’opció més encertada, perquè tindrem un gran mercat però no tindrem un espai públic, potser estem sacrificant l’Europa-República sota el fals mite de la gran Europa.