La influència de Francesc Ferrer i Guàrdia en la pedagogia llibertària a Itàlia

La personalitat de Ferrer, en el període de 1906 a 1910, es converteix en el símbol de la pedagogia llibertària en la realitat italiana i, al mateix temps, en la víctima per excel·lència de l’obscurantisme cultural representat per l’aliança reaccionària entre l’Estat i l’Església. Els anarquistes italians veuen en ell i la seva obra la concreció de les aspiracions de llibertat, justícia i solidaritat que són pròpies de la tradició llibertària també en el camp educatiu.

Des de l’inici del segle fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, el moviment anarquista de llengua italiana viu una etapa de renaixement cultural i organitzatiu. Entre les iniciatives i les discussions més vives hi ha el debat sobre l’educació. Per als llibertaris, la instrucció i l’educació apareixen com a principals oportunitats que poden desvetllar en les classes subalternes el desig d’un canvi social radical. En el congrés anarquista de Roma, l’any 1907, es vota per unanimitat una moció, redactada probablement per Luigi Fabbri (1877-1935, mestre d’escola i estret col·laborador d’Errico Malatesta, 1853-1932, el militant més reconegut), en la qual s’afirma la necessitat que “els anarquistes es facin promotors a Itàlia, (…) de la institució d’escoles modernes, de caire racionalista científic basant-se en l’exemple del què ha fet Ferrer a Espanya”. Durant aquests anys se succeeixen diverses iniciatives per fundar institucions educatives similars en diferents ciutats com ara Bolònia, Milà, Torí i Pisa. Una de les experiències més significatives d’escola moderna té lloc a Clivio, un petit poble de la província de Varese, entre el 1910 i el 1914 (amb una represa el 1920).

La premsa llibertària dedica molt d’espai a les qüestions lligades a la pedagogia i a l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. Aquesta promoció de les idees de l’educador espanyol es fan sobretot des de dues revistes “Il Pensiero” i “L’Università Popolare”, la primera dirigida per Fabbri i Pietro Gori (1865-1911, poeta i propagandista) mentre que la segona és dirigida per Luigi Molinari (1866-1918, advocat i divulgador). Fabbri i Molinari són, entre els militants anarquistes més notables, els que més aprofundeixen en les idees de Ferrer i en difonen l’obra. Molinari intenta, amb poc èxit, d’impulsar a Itàlia una activitat educativa concreta.

Anys més tard, Fabbri escriurà: “A nosaltres que en vam ser amics, i som seguidors de les idees més que de la persona de Ferrer, ens toca seguir més rigorosament el sever testament. Cap idolatria per a l’home. Romangui per a ell el record afectuós, però que la nostra obra es dediqui a la continuació de la seva, on la burgesia no ens seguirà mai, a l’ensenyament de la nova civilització sense déu i sense patró”.

Altres militants, com Errico Malatesta i Camillo Berneri (1897-1937, intel·lectual obligat a exiliar-se) expressaran reserves sobre la validesa pràctica i immediata de les tesis de Ferrer i Guàrdia. De fet, ells donen més importància a les opcions teòriques lligades a la immediatesa de l’enfrontament polític i social que es vivia a Itàlia. De totes maneres, a Ferrer i a la seva Escola Moderna, se li reconeix el mèrit d’haver posat en evidència, sobretot davant els moviments revolucionaris, la centralitat de les qüestions educatives i de les possibles alternatives als sistemes dominants d’orientació, com ara els catòlics i autoritaris.