Fa aproximadament dos mesos vam assistir a l’enèsima polèmica provocada per l’afany legislador del govern de l’Estat. A la reforma de la llei d’universitats i a la eufemísticament anomenada “llei de qualitat” de l’educació secundària cal afegir la “llei seca”, que pretén evitar el consum d’alcohol dels joves als espais públics (el fenomen del botellón), entenent que abans d’un problema de salut pública n’hi ha un d’ordre públic (el que no agrada és que els joves consumeixin al carrer, si ho fan en locals tancats llavors no passa res). Tanmateix, no és aquest el tema del qual us vull parlar. Tan sols vull que sapigueu què contempla la llei que pot passar si un menor d’edat es beu una cervesa al carrer i té la mala sort que un policia li crida l’atenció i el porta davant un jutge. A aquest noi l’Estat el pot obligar a fer tres coses: pagar una multa, estar-se a casa un nombre determinat de caps de setmana (arrest domiciliari) o fer feines d’interès públic (“prestaciones en beneficio de la comunidad”, en paraules textuals). Per tant, el missatge que ens dóna l’Estat mitjançant la sanció a una persona jove que beu alcohol en un espai públic és que hi ha tres coses molt dolentes que ningú no vol fer si no és que l’hi obliguin: haver de pagar diners, ser subjecte de privació de llibertat i, finalment, interessar-se solidàriament pels afers públics o per les coses comunes. Aquestes són algunes de les “penes” que contempla en termes genèrics la “llei del menor” que va ser aprovada al començament de l’any 2000.

Quin és el valor pedagògic que s’amaga darrere d’aquesta mena de sancions? Sembla clar que una societat que castiga els ciutadans a interessar-se pels altres ens diu clarament quins són els valors que implícitament defensa.

Els sistemes de premis i càstigs normalment desemmascaren els nostres valors o, si més no, són bons indicadors de quines coses valorem i quines no. Per exemple, uns pares que diuen al seu fill “si et portes bé et deixaré mirar la tele, però si et portes malament et castigaré a la teva habitació a fer els deures d’escola” transmeten una certa definició d’allò que és desitjable i allò que no ho és. En aquest cas, veiem com no s’estimula en cap cas el valor de l’estudi o el de l’esforç personal. Anar a l’escola, per tant, esdevé per a l’infant un veritable suplici que ha de suportar durant més de deu anys de la seva vida.

En el món de l’educació d’infants, ja sigui de forma implícita o explícita, es reprodueixen constantment sistemes d’estímuls i de sancions. La transmissió d’una determinada moral (allò que és socialment permès i el que no) té molt a veure amb aquests sistemes. En el cas de l’educació en el lleure n’hem vist de tots colors.

El dia que un infant en uns campaments et diu que es nega a netejar els plats perquè “jo no he pagat per rentar plats” te n’adones que hi ha alguna cosa que no funciona. Aquest infant es negarà igualment a netejar els lavabos o a fer el dinar, amb la qual cosa s’entén que per a ell els intendents són uns pringats que fan coses que ell mai no faria si no l’hi obliguessin. Qui s’encarregarà a casa seva de fer el dinar, netejar el lavabo i rentar els plats? Si és la seva mare, significa això que la seva mare és una pringada? I si mentre la seva mare fa aquestes tasques el seu pare està estirat al sofà mirant la tele, quin és el rol que aquest infant reproduirà quan visqui en parella?

En tot cas, vull assenyalar que en la nostra tasca com a monitors d’esplai tots ens hem desemmascarat a l’hora d’impartir premis i sancions. Us explicaré un cas molt concret que vam viure al Grup d’Esplai el Piolet en relació a una situació molt habitual: estem de colònies, arriba la nit, tots els infants comparteixen una mateixa habitació i els més grans estan de festa (impedint que els més petits puguin dormir). Què fer en aquesta situació?

L’any 93 fèiem les colònies d’estiu a Viladrau. El monitor del grup de grans era nou i, per tant, a l’hora de “castigar” els infants que feien més xivarri, va optar per la solució “tradicional” de treure’ls de l’habitació i portar-los a l’exterior de la casa. Aquest monitor es va quedar descol·locat en veure que els infants celebraven aquesta decisió. Què pot ser més guai que sortir a mitjanit a prendre la fresca? (i sobretot quan es vol fer qualsevol cosa menys dormir?). El monitor va veure que d’aquesta manera no aconseguiria calmar-los i va optar per la mesura, també força tradicional, de posar-los a tots a córrer. Els infants, que volien aprofitar-se de la inexperiència i el “bon rotllo” que els inspirava aquest monitor van dir “Què guai! Si ens posem a córrer se’ns passarà definitivament la son!” Hi va haver altres nous “càstigs” i en tots ells els infants s’ho passaven d’allò més bé. Quan vaig baixar de les habitacions al pati per veure com anava la cosa me’ls vaig trobar a tots en rotllana cantant la taula de multiplicar del set. El monitor havia claudicat.

Un altre dia ens vam trobar amb un infant que xerrava molt i no deixava dormir a ningú. El vam “castigar” a posar-se a davant l’equip de monitors i no deixar de parlar en un quart d’hora. Era mitjanit, estàvem tots molt cansats i l’infant, que efectivament tenia moltes ganes de parlar, va començar a explicar-nos les característiques tècniques dels tipus de trens que circulen a la xarxa de rodalies de Renfe (els seus pares hi treballen com a conductors de trens). Al cap d’una hora els monitors estàvem tots mig adormits i el nen continuava xerrant. Hi va haver un any en què vam “sofisticar” els nostres sistemes de sanció. La idea era que no se’ns veies, als monitors, com els “policies dolents que els trenquem sempre el rotllo” i fer corresponsables a tots els infants de l’ordre necessari que calia que hi hagués a l’habitació a l’hora de dormir. Hi havia un infant que xerrava molt i que exercia un cert rol de lideratge envers els altres. Li vam dir: “Si algun dels teus companys xerra tu hauràs de sortir de l’habitació i dormir fora”. Llavors ell s’encarregava de demanar silenci als seus amics i si algun d’ells xisclava o parlava massa fort l’infant automàticament, sense que cap monitor hagués de dir res, agafava el seu sac de dormir i sortia fora de l’habitació.

A Cornellana, a prop de Tuixen, hi havia una única habitació per a tot el grup. Per evitar que els infants més “nerviosos” no deixessin dormir els altres, els monitors explicàvem un conte i a poc a poc tots s’adormien. Els darrers dies de colònies, si el monitor es retardava massa, els infants sortien a reclamar-li el conte. “És que avui no hi ha conte?”. Aquell any no va ser necessari “castigar” ningú.

Premiar o sancionar el comportament dels infants és una bona estratègia pedagògica? Sobre això en podríem parlar molt ja que hi ha opinions en totes direccions. No és ara el moment per entrar en aquest debat, tot i que voldria destacar tan sols dues idees. La primera és que no s’ha de confondre l’autoritat necessària en una relació educativa amb l’autoritarisme entès com el poder del monitor per sobre dels infants. I la segona, que cal ser conscients que sancionar els infants, a més de posar en dubte els nostres propis valors, pot tenir un resultat paradoxalment contraproduent.