Una de les conseqüències de la desmemòria històrica, produïda arran de l’escassetat de força de la resistència democràtica que es va enfrontar a la dictadura feixista, i, per tant, de la poca influència que aquests sectors van tenir en la gestió de la transició, és l’encara permanent necessitat de reivindicar el dret a conèixer certes zones del passat que ens expliquen el present i que ens agradaria que ja no calguessin en el futur.

En aquests jocs i contrajocs de l’ús de la desmemòria –més que no pas de la memòria– que han estat tan habituals en l’etapa de transició a la democràcia destaca, d’una manera prou evident, la necessitat d’enllaçar la praxi de l’humanisme laic i progressista amb la tradició del republicanisme federalista i de l’esquerra popular anterior a la Guerra Civil.

I, ens agradi o no (probablement, ens agradaria més que no hagués calgut que fos així), aquí és on ens trobem amb l’anticlericalisme. I, desorbitadament, de vegades resulta que, per parlar-ne, s’ha de fer l’esforç de no semblar intolerant amb un suposat dret primigeni a la puresa d’intencions del qual és dipositària, en exclusiva, l’Església catòlica.

És un pèl cansat, segur. Però, malgrat tot, i veient com van les coses en l’entorn mediàtic i “cultural” d’aquesta entitat –només cal donar un cop d’ull a la pàgina web de l’Arquebisbat de Barcelona o “llegir” el suplement Alfa y Omega que, en nom de l’Arquebisbat de Madrid, publica els dimecres l’ABC– encara, en aquest país –i en aquests països– hem d’arriscar-nos a fer el camí explicatiu que va de l’anticlericalisme a la desmemòria.

Tan sols hi voldríem fer alguna anotació de caràcter històric. La història entesa com a diàleg viu del present amb el passat, amb la mirada posada en l’intent de construir un futur més digne i més lliure, és un bon instrument per comprendre les coses de la vida. Així ho va entendre un historiador italià, Benedetto Croce (no gens radical, d’altra banda), que pensava que tota història era sempre història contemporània, perquè els reptes davant dels quals els individus i els grups es trobaven eren recurrents:

“Mucho peor les fue a otros países, como Italia, donde volvió a aparecer el cura junto al príncipe y sus ministros, a la censura política se añadió la episcopal y por todas partes se percibió un tufillo, mezcla de olor a sacristía y policía; por no hablar de España, donde el comportamiento de la Iglesia católica fue tan estólido en su aferrarse al pasado, como para que de las remanentes vísceras de aquella tierra irrumpiese un feroz anticlericalismo, muy extraño entre aquellas gentes y con aquellas tradiciones”¹.

Croce parla de la situació que es viu a l’Europa de la Restauració posterior a les guerres napoleòniques (1815-1830), i, en bona mesura, d’aquí arrenquen les causes del component per força anticlerical de l’esquerra catalana fins a la República.

S’ha afirmat (com ha fet Llorenç Gomis a L’Avenç) que, a partir de la revolució liberal, l’Església catòlica no intentarà imposar les seves creences per mitjà del poder temporal. Però, ben al contrari, el cert és que ho buscarà de totes les formes possibles. Mitjançant l’exercici directe del control sobre el procés de formació de les consciències –l’ensenyament i tot l’entramat de la socialització cultural/familiar i institucional– gairebé ininterrompudament fins a la Segona República. Amb totes les formes imaginables de propaganda (han estat molt més eficaços en les tècniques d’agit/prop que no pas la III Internacional)… D’on, si no, deriva la identificació tradicional amb els referents ideològics i els codis “morals” catòlics per part del pensament reaccionari espanyol i català? Cal no oblidar que, d’aquest darrer, també n’hi ha. D’on, si no, l’exclusió del laïcisme (o de la laïcitat) i de les perspectives més o menys progressistes, com a “categories” intel·lectuals alienes a la “normalitat” i, per tant, excluïbles del marc social i nacional immediat? Aquest és l’origen de l'”anti-España” i de la frase de Torras i Bages que continua inscrita en el frontispici del monestir de Montserrat, “Catalunya serà cristiana o no serà”… Ho ha intentat, també, per mitjà de la invasió (directament o a través dels partits conservadors) de l’espai legislatiu –dret civil, dret de la família…– i la confusió entre el criteri de regulació de la consciència privada dels creients i el dret positiu. Quan no hi ha hagut altre mitjà, pel recurs a la violència: tres guerres carlines, cop d’estat de l’any 1936, quaranta anys de dictadura franquista… I tota la violència psicològica al damunt de tantes generacions.

Dissortadament, no era per motius ridículs que es cremaven els convents. Tot i que, evidentment, no s’havien pas de cremar. No és lícit frivolitzar el que va significar la revolució liberal a Catalunya a l’època de les bullangues de 1835, ni les profundes arrels del malestar popular acumulat al llarg del temps. És clar que mai no hi ha justificació per a l’actuació violenta, però també és prou clar que l’Església pertanyia al bàndol “enemic” per al conscient i l’inconscient (sobretot, aquest darrer) col·lectiu dels sectors populars, i que els nuclis més marginals d’aquests no manifestaven la seva crispació de forma políticament organitzada, sinó aprofitant qualsevol possible escletxa d’actuació que, per un instant, els atorgués el protagonisme que l’Església (conjuntament amb la resta de poders socials i econòmics) els havia negat des de sempre. Cal recordar que l’Església lluitarà sempre pel restabliment de l’Antic Règim, i serà, tot al llarg del segle XIX, al costat dels qui lluiten contra la democràcia, el sufragi universal, els drets humans. Cremes de convents com les de l’any 1835 són actes revolucionaris (amb totes les contradiccions) de persones que volen acabar amb la pervivència dels antics drets de propietat d’origen feudal. Tot i que es vulgui amagar, el poder econòmic dels convents i dels bisbats a Catalunya era un dels màxims responsables de l’explotació pagesa. Cremaven els convents per cremar els documents que certificaven aquesta explotació². És veritat que la desamortització de béns eclesiàstics decidida pels liberals espanyols va afavorir més els sectors més potents de la burgesia que no pas els pagesos, perquè només aquells podien comprar les terres subhastades. Però això té molt a veure amb el caràcter extremadament “moderat” del mateix liberalisme “progressista” espanyol (el de Mendizábal, per exemple). Mai, fins a la República, no es plantejaria una reforma agrària seriosa (la del bienni social-azañista de 1931 a 1933) que sí que afavoriria directament la pagesia, i no cal dir com va reaccionar l’Església davant d’aquesta. A més, si anéssim més enrere, veuríem com l’Església no havia fet tampoc cap gest favorable als sectors populars. Només cal tenir en compte la seva manera criminal d’enfrontar-se a la revolta remença contra els mals usos³.

Al llarg del conflicte entre liberals i carlins, que omple bona part de la vida social i política espanyola i que s’estén fins a la guerra civil, l’Església catòlica, molt majoritàriament, no fa més que atiar el foc, rebutjant, de forma bel·ligerant, qualsevol plantejament democràtic i de defensa dels drets humans. No podem situar en el mateix pla moral, per exemple, Pi i Margall i mossèn Sardà i Salvany⁴.

Víctimes i botxins han de ser contemplats sota perspectives prou adequades per tenir un perfil prou nítid de la realitat, tant en el tema que ens ocupa com a l’Alemanya nazi, al Xile de Pinochet, a Bòsnia o a Txetxènia. I, en aquest cas, l’Església és amb els botxins.

També s’han amagat, molt sovint, les raons del conflicte entre la jerarquia de l’Església catòlica i mossèn Cinto Verdaguer. El capellà poeta va denunciar l’excessiu poder de la institució, atès que coneixia molt de prop la connivència entre poder econòmic i poder eclesiàstic des que va treballar com a sacerdot per a la companyia d’Antonio López, marquès de Comillas –el qual va traficar amb esclaus i, després, amb el transport de soldats durant la guerra de Cuba. Quan la jerarquia eclesiàstica va pretendre declarar boig en Verdaguer, van ser els anticlericals els qui es van mobilitzar en la seva defensa. Són diversos els metges lliurepensadors que fan informes favorables sobre la salut mental del mossèn. És per aquesta raó que els anticlericals van a la manifestació de dol, quan es mor, i que voten a favor d’erigir-li un monument⁵.

No és tampoc per cap mena d’irritació personal o confusió social que rebrota l’anticlericalisme l’any 1909, arran dels fets de la Setmana Tràgica que desemboquen en l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. Barcelona se subleva contra les lleves provocades per la injustificable guerra de l’Àfrica, que no feia més que servir els interessos dels accionistes de la companyia de mines del Rif. L’actitud de l’Església, per desgràcia, fa que la crema de convents en aquest moment no sigui cap casualitat. Sovint s’ha parlat de tres capellans morts. Molt poc, de la repressió venjativa de la jerarquia catòlica. Ens trobem amb 104 civils morts i 296 ferits; 1.725 processats, dels quals 1.511 detinguts; 59 condemnats a cadena perpètua; 17 condemnats a mort, dels quals en són executats 5. Cap d’ells no és acusat de matar ningú⁶. La consigna ferotgement repressora de tota la dreta catalana i espanyola, atiada per l’Església i a la qual obeeix Prat de la Riba, impedeix que es publiqui a La Veu de Catalunya (l’òrgan de la Lliga Regionalista) l’article de Joan Maragall, La ciutat del perdó, en què es demana clemència i es fa un exercici d’autocrítica des de la perspectiva de qui sap com han actuat i què han prioritzat els estaments benestants.

La qüestió esdevé més tràgica, i més mancada de racionalitat, sovint, quan s’ha intentat presentar el món del catolicisme, en el seu conjunt, com a víctima d’actituds d’intransigència persecutòria en l’època de la Segona República i la guerra civil. I, per començar, sembla excessivament surrealista posar dins el mateix sac els sectors democràtics, que es mantenen fidels a la legalitat republicana, i el gruix de la jerarquia de l’Església, que de seguida dóna suport al moviment militar, a la duresa més sagnant de la repressió antipopular i a la dictadura posterior. Cal distingir les honroses excepcions d’homes com Manuel Carrasco i Formiguera –afusellat a Burgos el 1938 pels feixistes–, d’actituds poc clares de molts catòlics en referència als principis de neutralitat laica (ben moderada, d’altra banda) de la legislació republicana. A tall anecdòtic, només cal tenir en compte, per exemple, la relació de certs elements de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJCC) amb el feixisme italià⁷.

És dolorós que, també, tantes vegades s’hagi commemorat l’escruixidora xifra de capellans morts en aquest tràgic període. En això hi ha una part important de responsabilitat directa per part dels nuclis més alts de poder de l’Església i de la diplomàcia vaticana. Gairebé mai no es diu que abans del cop d’estat militar –amb el recolzament de la immensa majoria de l’Església– no n’hi havia, de capellans assassinats. I cal insistir a deixar clar que la darrera responsabilitat intel·lectual i moral, en el desfermament de les violències, recau, preferentment, en els promotors del cop militar i els seus aliats, l’Església catòlica inclosa.

Les institucions republicanes, la Generalitat, van mostrar una ferma voluntat de mantenir la pau civil i d’impedir les persecucions, contribuint, entre d’altres coses, a la salvació de l’art religiós. L’Església, en canvi, incitava a l’odi i al fanatisme. I, en això, des del punt de vista dels creients en la fe catòlica (o en el cristianisme en general) hauria de resultar moralment més greu aquesta violència que la dels escamots d’incontrolats –més o menys vinculats a la FAI, per exemple– que no compartien un codi de valors equiparable. Des de la seva perspectiva, el catolicisme sempre ha pretès tenir la “superioritat moral”, en virtut de sentir-se dipositari de la Veritat, única i revelada.

Els religiosos catalans, doncs, van ser injustificadament perseguits, de vegades. Però no per catòlics, sinó per feixistes⁸. Cal no oblidar-se’n, d’altra banda, dels centenars de milers de persones, normals i corrents, que van haver de fugir de la persecució implacable i cruel dels franquistes i, amb ells, dels catòlics. Ni dels que per culpa del nacionalcatolicisme van anar a parar als camps de concentració nazis o franquistes.

Al llarg de la foscor de la postguerra, amb molt poques excepcions –Vidal i Barraquer, des de l’exili–, l’Església catalana no va ser pas diferent del conjunt de l’Església espanyola. En bloc, sense dubtes, van contribuir directament a la implacable repressió política, social, cultural i moral. És una trampa intel·lectual fer esment d’algunes persones o institucions només a partir del moment –anys 60– en què havien encetat una certa evolució cap a posicions més obertes, mentre se n’amaga el passat feixista. Seria un greuge ètic considerable posar en un pla d’igualtat exministres de Franco –encara que siguin Ruíz Giménez– i militants antifranquistes –tot i que fessin resistència armada, com els membres del maquis–. Ni tampoc és veritat que la col·laboració dels tecnòcrates de l’Opus Dei amb l’aparell de l’Estat feixista fes possible l’entrada en la modernitat i en el context europeu, quan això, evidentment, ha estat la tasca, encara no conclosa, de la democràcia.

Voldríem acabar amb dues reflexions.

Per què bona part del poble català ha tingut tan mala opinió dels capellans i monjos? Devien tenir les seves raons, potser. N’hem exposat algunes, tot i que, evidentment, n’hi hagi moltes més.

L’Església catòlica sempre ha estat entre els poderosos i de part de la conservació aferrissada dels seus privilegis, i això, inevitablement, ha tingut greus efectes en contra dels pagesos, dels treballadors, de la democràcia, de les idees d’igualtat i fraternitat. És lògic, doncs, que qui sigui pagès, treballador o demòcrata, de tant en tant hagi reaccionat i hagi volgut canviar les coses. Les revolucions són això. Amb totes les seves contradiccions. I els seus possibles errors.

L’actitud històrica de l’Església, els seus compromisos, les seves opcions i la seva posterior evolució no poden plantejar-se com si fossin el resultat d’algun fenomen teledirigit per un “fat” inevitable, aliè a unes voluntats humanes molt determinades i molt concretes. Com si no hi hagués horitzó ni direcció. Al contrari, tot sembla indicar que l’Església catòlica, a Catalunya, a Espanya, al món, abans i ara, amb el fanatisme inquisitorial i exterminador i amb el postconcili –passant per l’aparença d’aggiornamento dels anys 60– el que ha pretès –igual que qualsevol altre sistema de veritats finals que han de ser acríticament acceptades– és no perdre el control i la influència sobre la societat, única garantia de permanència d’una institució que s’identifica en tant que institució de poder. I, si pot ser, de poder absolut. Perquè, d’altra banda, la seva permanent traïció i tergiversació del missatge evangèlic de fraternitat impedeix que pugui tenir cap altre referent justificatiu que s’hagués de basar en un possible codi de valors ètics d’afirmació humanista.

La segona reflexió és que, al nostre parer, l’anticlericalisme ha desaparegut –segons que diuen alguns– no perquè hagi desaparegut la raó de la seva existència, el clericalisme, sinó perquè va ser derrotat pels feixistes nacionalcatòlics. D’aquí ve la pervivència generacional del control de l’Església sobre la política catalana, per exemple, i el fet que el president del Parlament de Catalunya i el candidat de l’oposició per al mateix càrrec, en l’actual legislatura, siguin un antic sacerdot i un antic jesuïta.

L’anticlericalisme, doncs, no és que hagi desaparegut, sinó que va ser derrotat militarment.

Però de motius per exercir la ciutadania democràtica anticlerical no en manquen: Obligació de mantenir, amb els nostres impostos –també els dels que no compartim la creença–, la burocràcia clerical. Ingerències antidemocràtiques de l’Església en la legislació civil. Imposició de dogmes i doctrina catòlica en escoles públiques. Conculcació del dret constitucional a no declarar sobre les pròpies creences o preferències religioses dels contribuents en la declaració de renda. Conculcació de la Constitució per part de tot l’entramat eclesial catòlic que es regeix per un Concordat que és situa per damunt de la legalitat expressada en la voluntat popular. Les confessions religioses o els sistemes filosòfics diferents al catolicisme es troben amb moltes més dificultats per intervenir en l’espai públic i fer ús dels mitjans de comunicació (fins i tot públics), obtenir suport institucional, gaudir de subvencions o desgravacions per als seus centres de reflexió.

És, també, una violentació expressa de la consciència laica l’assumpció de rituals i codis litúrgics d’una única confessió per part dels representants institucionals (cap d’Estat, membres de governs, representants municipals…) o dels centres públics d’ensenyament, en una societat democràtica, plural, i nominalment aconfessional.

A més, hi ha ciutadans que es veuen amb especials dificultats –tot i pagar!– per organitzar cerimònies civils laiques, de vegades en moments especialment dolorosos (enterraments, per exemple) i han de seguir reivindicant permanentment el seu dret a no trobar-se amb la ingerència constant del simbolisme litúrgic catòlic. Són aspectes de la vida quotidiana en què no ser catòlic, encara avui, continua essent més complicat. Alguns ciutadans pensem que, en bona mesura, això és conseqüència de la desmemòria, o de l’alteració de la memòria històrica.

No anem contra ningú, que cadascú faci el que vulgui amb les creences mentre no les imposi als altres, però volem deixar constància que nosaltres sí que en som, d’anticlericals, mentre ens calgui reivindicar el dret a la memòria, a l’altra memòria.

1. Croce, Benedetto. Historia de Europa en el siglo XIX. Barcelona: Altaya, 1999, pàg. 72.

2. Ollé Romeu, J.M. Les bullangues de Barcelona. Barcelona: Mèdol, 1993, pàg. 32, 94, 124 i 125.

3. Vilar, P. Catalunya dins l’Espanya moderna. Barcelona: Curial Ed. 62, 1986, pàg. 233.

4. Sardà i Salvany, F. El liberalismo es pecado. Madrid: Librería y tipografía católica, SA, 1936.

5. Acta del ple de l’Ajuntament de Barcelona de 9 de setembre de 1931. A: Barcelona a Francesc Ferrer i Guàrdia. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1989, pàg. 33.

6. Connely Ullman, J. La semana trágica. Barcelona: Ariel, 1972, pàg. 513 i 514.

7. Codinachs i Verdaguer, P. La Federació de Joves Cristians de Catalunya (1931-1936). Barcelona: Claret, 1990, pàg. 81 i 117.

8. Preston, P. Franco. Caudillo de España. Barcelona: Grijalbo-Mondadori, 1994, pàg. 235-239.