Toni Strubell viu a Euskadi on treballa com a professor de filologia anglesa a la Universitat de Deusto (seu de Donostia). Durant tres anys s’ha dedicat a continuar el treball de recerca començat per Fèlix Cucurull a l’entorn de la figura de Josep Narcís Roca Ferreras i ha editat recentment un fenomenal llibre que hauria de ser lectura obligatòria per a tots aquells que es reclamen d’esquerres¹.

– Fèlix Cucurull era un historiador brillant i molt treballador que va morir l’any 1996, havent treballat molts anys com a investigador pel seu compte. Josep Benet el va ajudar molt, quan va poder, des del Centre d’Història Contemporània. Era historiador no universitari, pero no pas per voluntat pròpia. Un historiador catalanista ho tenia pelut en temps de Franco. Va haver de marxar de Catalunya en alguns moments per poder treballar a fora. Va dedicar-se incansablement a recopilar documentació sobre l’esquerra i el catalanisme al nostre país, recuperant figures, documents i corrents sovint desconeguts per a molts historiadors. La seva més gran obra és La Panoràmica del nacionalisme català, actualment exhaurida, que van publicar les Edicions Catalanes de París, empresa dirigida per Romà Planas. És una obra cabdal, utilitzada per molta gent per fer labor d’investigació i que demostra, sense cap mena de dubtes, que el catalanisme, si bé té el seu vessant dretà, té un importantíssim contingent a l’esquerra. Fèlix hi va abocar moltes hores a regirar papers, a recopilar, a mirar col·leccions senceres de diaris i revistes de diferents tipologies, a recollir material. Aquesta labor –la de l’historiador crític– en un país que ha sofert una dictadura militar durant tants anys, ha estat fortament cohibida, si no perseguida directament. Segons quines coses no es podien publicar. N’és una prova el fet que La Panoràmica fos publicada a París.

– Preparant la seva obra La Panoràmica va començar a trobar tot un enfilall d’articles que explicaven molt clarament el catalanisme des d’una òptica d’esquerres, laica i anticlerical. I textos de molt abans que en Prat de la Riba hagués fet la primera –que no darrera– comunió! Molts dels seus articles no són firmats, per exemple els que surten a El Estado Catalán o La Independencia. D’altres són firmats amb sigles i les sigles no són sempre les mateixes –JRF, JNRF, JR–. La labor d’identificar-los era pràcticament arqueològica. Entre en Fèlix i jo hem trobat uns mil cent quaranta articles seus, un gruix important, encara que hi ha certa repetició i alts i baixos, lògics en una obra tan extensa.

– Tu com t’hi vas implicar, en l’estudi?
– Quan va morir en Fèlix va deixar unes indicacions de les preferències de persones que ell creia que podien continuar aquesta labor. Jo era una d’aquelles persones, segons em va dir la seva família, la qual cosa em resulta sorprenent perquè no sóc historiador de carrera. Però amb en Fèlix Cucurull ens coneixíem. Ell coneixia la meva labor com a articulista a El Punt de Girona, que arribava al Maresme. Sembla que creia que jo tenia la capacitat i la inclinació ideològica per fer-ho. Li estaré sempre agraït com també a la seva família. Tot sigui un tribut a la multidisciplinaritat, tant de moda avui!

– És que aquest país nostre és ben especial. Té unes condicions especials, molt marcades per una memòria històrica selectiva altament esquizofrènica. Tampoc ningú no coneixia en Sunyol o la Isabel Vilà l’any 1995. El Congrés de Cultura Catalana actual, en l’apartat de psicologia –tan ben conduït per Joaquim Gibert– està portant a terme uns estudis interessantíssims sobre les raons que fan que un poble recordi algunes coses i n’oblidi d’altres. I sobre l’autoodi tan particular dels catalans. El fet que Roca i Ferreras no sigui considerat té a veure amb la manera en què s’escriu la primera història d’allò que s’ha anomenat tantes vegades “el primer catalanisme polític”. Ara bé, també és veritat que aquest terme crec que s’ha d’agafar amb pinces, perquè, tal com diu l’últim llibre de Pere Anguera (Els precedents del catalanisme. Ed. Empúries. Barcelona, 2001), els orígens del catalanisme polític cada vegada els troba algú una dècada més enrere. Però crec que cal culpar una mica en Rovira i Virgili, malgrat que era molt de la línia de’n Roca, per haver donat pistes falses o, en tot cas, parcials. Cap a l’any 1915, fa un llibre sobre els orígens del catalanisme i els atribueix, en el sentit més ampli a tres figures: Prat de la Riba, Pella i Forgas i Duran i Bas. Cita l’ideari d’aquests tres conservadors com a tronc bàsic del catalanisme polític: però era un tronc catòlic, apostòlic i neocarlí! Resulta sorprenent que un home d’esquerres, que s’autoproclama catalanista, digui això. Jo crec que ara es pot demostrar científicament que és impossible parlar d’una sola font origen del catalanisme, oi més quan aquesta és de dretes! En una primera fase, cal atribuir part de la culpa d’això a Rovira: després tothom copia el que aquest autor n’ha escrit. En una segona fase l’Esquerra Republicana dels anys trenta i l’ambient republicà i d’esquerres en general fa que es recuperin moltes figures –Ferrer i Guàrdia i altres menys conegudes– que aniran sortint a la llum pública, però disposen de molt poc temps per fer-ho i en molts casos no es fa fins al final de la l’etapa republicana, fins i tot en plena guerra.

– En Solé Tura tenia un discurs comunista i centralista, tan espanyolista com tendent a atribuir tot catalanisme a la burgesia com si Roca, Pi i Margall, Serra i Moret o Companys mai no haguessin existit. Participava, no ho oblidem, en la mateixa tradició stalinista que va condemnar un Joan Comorera a l’ostracisme més absolut, precisament per “catalanista”! En definitiva, no feia més que versionar en funció dels interessos propis. En justícia seva cal aclarir que anys després va admetre que el llibre aquell havia estat molt més “polític” que “històric”. No calia que ho digués! Respecte a la posició de Joan Lluís Marfany, cal dir que certa tendència a l’apriorisme i al presentisme també han fet molt de mal a la lectura de la història. En Marfany pretén condemnar tot el catalanisme en base al buidatge de certes revistes i amb una òptica marxista d’avui. Crec que cal discernir amb molta més cura i no fer apriorisme. Voldria afegir que no puc evitar d’associar certa mala llet que corre avui –i que vol passar per “acadèmica”!– amb una certa frustració existent amb l’eternització del pujolisme en el poder. Sens dubte són fenomens teleològics i extrapolacionistes. Molt bé, tots voldríem un govern d’esquerres, però no l’aconseguim a costa de laminar la catalanitat.

– No sols el republicanisme, sinó fins i tot la cultura catalana en un sentit més ample, sovint han estat jutjats amb una tremenda duresa en aquest aspecte. Respecte a la presència d’un importantíssim sentiment d’esquerres al si de la cultura catalana, caldria recuperar el llibre de Ricard Vinyes La presència ignorada. Hi intenta analitzar la presència d’allò que anomena un corrent “protocomunista” al si de la societat catalana, sovint amb força. Vinyes destaca que ha estat un fet amagat mentre que una cultura catalana de dretes, ha tingut molta més fortuna de cara a la seva publicitació. Vinyes analitza el procés que hi ha hagut d’escombrar convenientment tota una tradició del que pensava realment la gent del poble. En aquest aspecte, Pere Anguera, en la introducció del seu últim llibre es pregunta què queda del pensament popular del passat. Pocs llibres, poques revistes i encara les revistes que han estat enquadernades. Es pot comprovar a qualsevol biblioteca que les produccions de la dreta estan impecablement enquadernades i no hi falta ni un número. En canvi a les col·leccions de revistes d’esquerres –quan aquestes es podien fer amb alguna regularitat– hi falten un munt de números. Això és una mica el que ha succeït amb el nostre passat. I Roca és una part d’aquell passat que ha estat quasi del tot escombrat, no ha estat pres en consideració. I això sens dubte ha fet mal perquè ha deixat un buit a l’imaginari col·lectiu dels catalans. En tot cas, el que caldria demanar-li al Sr. Solé Tura és si la seva visió dels republicans del XIX cal associar-la amb el seu entusiasme per la monarquia constitucional l’any 78…

– Potser si haguessin estat deu anys de dictadura no s’hauria estroncat aquesta tradició. La dictadura de Primo de Rivera, en certa manera, va anar bé per a les esquerres, amb deu anys una generació és viva i encara pot tornar a la lluita amb el record viu del passat. Quaranta anys fan que hi hagi un trencament molt i molt considerable. La repressió va ser brutal i el poble català en gran part la interioritza en forma d’auto-odi. És a dir, aprèn un sistema de defensa psicològic que fa que les mares diguin als fills que no s’hi fiquin. Fa que s’oblidin aquelles coses que s’haguessin pogut convertir en símbol per enllaçar amb aquesta tradició. A més, tal com va anar l’experiència de la Guerra Civil a Catalunya fa que sigui radicalment diferent a la que queda a Euskadi, i si m’apures, encara a Galícia. Aquí, tres anys de reraguarda, de gana, de perdre amargament després de llarga lluita, la quinta del biberó, la quantitat de nois de setze o disset anys que moren al front fa que l’experiència sigui molt més amarga que la dels bascos que ho perden tot en un any –i Irún i Donostia en dos mesos! Tal com va anar, a Euskadi la guerra permet la creació d’un pensament mític a l’entorn del passat pre-dictadura, del que va ser la guerra. A la retina col·lectiva –si se’m permet l’expressió– queda la imatge del gudari amb la ikurriña anant cap al front, de Guernica en flames… Aquest pensament mític és molt més problemàtic a Catalunya. Cada vegada que intentem fer alguna cosa de cara a recuperar memòria històrica, per exemple reivindicar Companys –l’únic president d’un país elegit democràticament que és afusellat per un país aliat de l’Eix feixista– algú s’encarrega d’omplir La Vanguardia i Catalunya Cristiana de cartes en contra.
Aquest fet, i d’altres, fan que el passat sigui irrecuperable des del punt de vista de recuperar tradicions, símbols. Evidentment que perdre una guerra és negatiu, però hi ha països que perden guerres i la pèrdua els serveix per fer una lectura diferent, per continuar la seva tradició en un altre sentit, però des de la tradició en definitiva. Aquella opció ideològica que era absolutament majoritària als anys trenta –catalanista, republicana, laica– amb el pes de quaranta anys de dictadura en contra, es perd i en lloc d’haver-hi una reacció de recuperació, a Catalunya s’interioritza el missatge que la dictadura va voler inculcar. I es crea una nova esquerra absolutament aliena a la tradició del país, per bé que diu voler-la seguir! Si a això afegim el fet que la transició va fer els impossibles per descarrilar segons quines opcions –amb l’ajut mai prou ponderat de Joan Carles i els seus consellers privats– doncs el resultat està cantat. La Transició de 1975 va ser en molts aspectes un calc de la de 1875, amb Suárez en el paper d’un Cánovas de vida més breu, i amb González com a Sagasta. El fet diferencial de l’esquerra pròpia, amb la seva tradició, no entrava en els plans del nou règim monàrquic.

– Crec que és vital en observar la història, tenir un concepte d’evolució. No són possibles ni les fotografies-veritats-eternes ni la teleologia. En general però, la gent desconeix la història i són importants els matisos de cara a anar a buscar una tradició, sigui la que sigui. Els independentistes farien bé –faríem bé, vaja– en rebutjar molta part de Prat i mirar amb interès els republicans federals. Cal tenir present que els intransigents estan per la creació d’un estat català. Què més alliberador –nacionalment– que això, no? A les eleccions del 69 i a totes les d’aquell període es presentaven amb un programa que incloïa la independència de Catalunya com un dels seus punts. En contra dels benèvols, que defensaven que primer s’havia de crear l’estat independent per després –en tot cas– anar a una federació. Possiblement el que ha portat a menystenir l’aportació dels federals al discurs nacional és el fet que gran part del que escrivien no era en català. El fet que Prat i el Canonge Collell ho feien en català els feia més interessants? Crec que no.

– El més important que ens ha deixat Fèlix Cucurull és exactament això, el coneixement que els federals són l’herència més directa de l’esquerra catalana.

– Guardiola és molt citat per Roca, però sempre en llistats, no n’arriba a parlar extensament enlloc. L’any 1850 escriu un llibre importantíssim com a antecedent de la tradició lliurepensadora catalana i del federalisme, El libro de la democracia. És un gran referent per al republicanisme federal català.

– És un tema que ens porta directament a entendre aquest concepte dels dos catalanismes. L’escola històrica és una escola de pensament que neix del pensament alemany, de Savigny, profundament tradicionalista i reaccionària, però que té el valor d’interessar-se pel passat com a model. Tot i que el model que proposa és absolutament negatiu. Roca Ferreras en destaca la particularitat de mirar en la història per buscar models, amb això ell hi coincideix. Però ell proposa un altre model de passat, de trajectòria republicana catalana –una tradició que fa néixer a allò que anomena la república muntanyesa del segle VIII. Una tradició que contrasta amb el model centralista i absolutista de Castella, per exemple. L’escola filosòfica representava totes les idees d’esquerra del seu temps. L’important no era la tradició sinó les idees i el sentiment d’una humanitat que avança cap a un socialisme o cap a un paradís del futur, basat en la idea i l’alliberament a través de les idees… Roca suggereix que es faci un maridatge d’aquestes dues tradicions: recuperar un passat, però basat en els ideals de les esquerres del seu temps. En certa manera li busca el “passat” de l’escola filosòfica. I se’n surt prou bé. És una de les seves grans contribucions al pensament catalanista d’esquerres.

– “Primero es la libertad a la patria porque no hay patria sin libertad”. Comenta’ns aquesta cita de Roca Ferreras.
– Ve d’una controvèrsia que hi havia en el seu temps. Per a les esquerres, Suïssa i Estats Units eren un model, com a països federats i republicans. De fet, aquests dos models s’esmicolarien per a Roca, Però ell –com a federal més o menys ortodox dels anys seixanta i setanta, que escriu a les publicacions oficials dels federals tant a Madrid com a Catalunya– en una primera etapa tracta molt de Suïssa. En diversos moments recorda el debat que té lloc al Vaud sobre el lema del cantó Patria i llibertat. La polèmica versa sobre si la paraula “llibertat” havia d’anar abans o després de la paraula “pàtria”. Roca creu que primer ha d’anar el mot “llibertat”. Perquè la pàtria no tenia sentit si no era per afavorir la llibertat dels homes.

– Caldria parlar del context familiar. La de Roca és una família religiosa, però liberal alhora. El 1808, quan a Barcelona els francesos executaven els rebels barcelonins –el pare Gallifa i els seus– la gent es va tancar a casa seva com a protesta i va fer una vaga de carrer. Ell no ho va viure directament, però a casa seva tenien una imatge de la Mercè davant de la qual la família va estar resant durant aquelles execucions. En el seu despatx sempre va mantenir aquella escaparata de la Mercè com a record d’aquell moment de protesta civil en contra d’un abús del poder. Respecte a la immoralitat del Vaticà, Roca dedica molt d’espai a estudiar-ne la política exterior, que sens dubte tenia com un estat més. L’Església sempre està amb el poder. Afavoreix els interessos russos per damunt dels polonesos, malgrat ser aquests catòlics. El tema de les Illes Carolines –fins aleshores espanyoles– el fascina. Denuncia com el Papa hi beneeix la intromissió alemanya. Curiosament, Roca fa un discurs, que pot semblar espanyolista. Un catalanista d’esquerres que critica el Govern i el Vaticà per la pèrdua d’una colònia… Roca és anticolonialista, no cal dir-ho, però com a bon polemista, carregat d’ironia, aprofita un argument brillant i amb tota la ironia pregunta “Hem de ser nosaltres, els separatistes i anarquistes, els qui denunciem l’atac a una colònia espanyola, i l’excusa que en fa el Vaticà?” Ell se’n fot.

– Roca no ataca els catòlics, sinó l’Església oficial. Vist des d’avui l’element més interessant de la participació d’en Roca en el debat és la lluita dialèctica que va portar contra allò que és tingut com El Catalanisme –amb majúscules– com a origen de tot catalanisme. Per exemple, les principals disputes que té Roca des de les pàgines de L’Arc de Sant Martí –un dels diaris més importants del catalanisme d’aquell moment– són contra els catalanistes catòlics i sobretot el grup de Collell. Collell acusa Roca de “separatista”, des de La Veu de Montserrat, i després des de La Veu de Catalunya, hi ha furibunds atacs contra Roca i el seu grup, acusant-los de separatistes. És inversemblant però la necrològica més negativa que rep Roca quan mor la fan els catalanistes de La Veu de Catalunya!

Oda a la pàtria com l’inici de La Renaixença. Com pot ser el pare de la represa cultural nacional catalana algú a qui, per exemple, Roca Ferreras, amb molta raó qualifica d'”hacendista español unitario”?
– En aquest país la manipulació mítica ha estat i és molt gran. De vegades s’han convertit en mites figures força grises i anodines del nostre passat, fins i tot algunes de francament contradictòries. Un petit exemple és el cas de Rafael Casanova, que ha sortit de la història com el màxim mite, i al cap de pocs anys era un advocat al servei dels felipistes. En canvi el general Moragas –tot i que fa certa cosa de reivindicar-lo perquè és un militar– va ser un màrtir d’allò més atractiu per a la mitologia. En qualsevol país normal, seria un cas emblemàtic. També podríem citar en Basset, Pere Caimó, el noi de les Barrequetes, Josep Sunyol, Isabel Vilà o tants d’altres, però fins pràcticament avui, quin historiador s’ha interessat per ells? Molts segueixen represaliats fins i tot en la mort! Curiós país el nostre…

– A la primera etapa de creació de la Primera Internacional, Roca escriu articles, com El patriotismo social, –que han rebut molt poques atencions per part dels historiadors catalanistes, segurament perquè són en castellà– on s’hi plasma un internacionalisme claríssim, la idea que amb la seva lluita, els obrers des de la pròpia nació poden i han d’ajudar els obrers d’una altra nació. És un internacionalisme explicat amb un llenguatge molt diferent del que usa Lenin quaranta anys més tard, però n’és un precedent importantíssim. En qualsevol país normal, tota l’esquerra n’estaria orgullosíssima. Una mica és el que ha passat amb Montoriol, la gent recorda el submarí, però de La Fraternidad no se’n parla. O el cas de Clavé, molta coral però poc record pel seu republicanisme federal intransigent.

– Cal que la gent sàpiga que en els pocs moments de “democràcia” o semi-democràcia que ens han permès els espanyols en els darrers dos segles, a Catalunya s’ha tendit a votar massivament el republicanisme i el catalanisme popular. Que això no hagi passat amb la Transició, i que l’esquerra nostra hagi patit un grau de sucursalització monàrquica tan sorprenent, té molt a veure amb el disseny que hom volia donar al nou Estat. Tenien la lliçó ben apresa de 1931. Des de Juan Carlos I fins al darrer comunista, el discurs orteguista més tronat estava en totes les boques. L’ex-senador Francesc Ferrer explica que les Corts constituents de 1977 semblaven una universitat d’estiu on l’única assignatura era l’ideari d’Ortega y Gasset! Vet aquí la situació d’avui, que Roca hagués criticat de valent.

– L’altra sorpresa que presenta Roca és el tema de la llengua i l’actitud davant Castella. Roca parla sempre molt bé de Castella, de la llengua castellana i de la necessitat de conèixer-la. Escriu indistintament en castellà i en català, en funció dels mitjans que té per divulgar les seves idees, i no considera la llengua com un element central del seu concepte de nació. Quina valoració en fas?
– S’ha de veure des de la seva època. Premsa en català n’hi havia molt poca. Roca afirma la nació catalana desacomplexadament en l’idioma que sigui. Ell estima el castellà i Castella, per què no? En el republicanisme català, des del començament –neix d’una manera organitzada des de l’any 1840– era molt viu l’esperit d’elogi als “comuneros” de Castella, i fins a finals de segle, potser més popular que l’Onze de setembre i tot! Roca era un catalanista internacionalista, i aquest internacionalisme comportava una admiració per Castella, la primera víctima de l’absolutisme a Villalar. Ell lamenta que els catalans de l’època no haguessin ajudat els comuners, o també l’aragonès Lanuza més tard. Roca promovia un catalanisme desacomplexat. I aquest desacomplexament passaria per perdre segons quins complexos. És clar que l’actitud de Madrid no ajuda, ni avui ni en temps dels socialistes en el poder. Existeix una aversió a la catalanitat real. Ells no ens poden acceptar. I aquí, perquè els acceptin, molts fan l’operació camaleó. No hi ha Zèlig tan reeixit com molt català d’avui. Llàstima no tenir un Roca i Ferreras a punt per ironitzar-hi!

1. Toni Strubell. Josep Roca Ferreras i l’origen del nacionalisme d’esquerres. Llibreria El Set-ciències. Arenys de Mar, 2000.