Després de 20 anys de la recuperació del nostre Estatut, que significava la recuperació d’un marc democràtic de llibertats individuals i col·lectives –potser encara insuficient, però a sens dubte una eina de reconstrucció política potentíssima –d’avenç material del país, als anys noranta Catalunya recuperava, en clau de “normalitat”, el debat de la sobirania nacional, fins i tot amb l’explicitació de l’objectiu independentista promulgat per part d’una de les branques del catalanisme progressista. Aquest debat, signe de la normalitat que anem construint, ha generat no poques sinèrgies positives, entre elles la capacitat de trencar no pocs murs mentals. Però de retruc, ens ha situat en el terreny dels sentiments de les identitats.

L’explicitació del discurs sobiranista obligà a una certa autointerrogació a no pocs catalans, que s’enfrontaren per primer cop i d’una manera oberta a un conflicte d’identitats. Molts dels fills dels mal anomenats “nous catalans” es trobaren davant d’una cruïlla d’opcions entre dues identitats, la catalana i l’espanyola, plantejades en el debat mediàtic com a excloents i com a irreconciliables. Així, mentre que una part del país entrava més o menys en el debat de la sobirania, i fins i tot en el de la independència, des d’una certa normalitat, una altra part es girava d’esquena o ignorava un debat que no els generava cap bona vibració.

És per aquests motius que cal des de l’esquerra progressista, bastir un nou concepte de catalanitat, que mes enllà de tradicions identitàries d’arrel alemanya, que mitifiquen la nació com un ens amb vida pròpia (allò de “hem estat, som i serem”), recuperi la nostra tradició –republicana i radicalment democràtica– i construeixi una identitat que pugui ser assumida per la majoria dels homes i les dones d’aquest país.

Caldria iniciar de nou un debat sobre els conceptes. Caldria que sobre la base de la tradició il·lustrada, recuperéssim el concepte de ciutadania, com el marc consensuat i per tant pactat entre tots els ciutadans i les ciutadanes lliures, que ens permetés construir una identitat compartida. Una identitat que, a partir del concepte de ciutadania hi sumés els factors que ens objectiven com a poble –llengua, cultura i història–. Una identitat profundament democràtica, que s’afirmés per si mateixa, sense necessitat de definir-se per referència permanent enfront a d’altres identitats. Una identitat construïda en positiu, sense negació de les identitats de partida. El nostre país, amb una tradició de cultura de societat civil profunda (potser avui profundament tocada de mort i desatesa incessantment pels poders públics) que s’ha hagut de bastir al marge dels poders de l’Estat, hauria de tenir la capacitat, recuperant aquesta societat civil, de construir un nou concepte d’identitat, que davant de falsos discursos multiculturals, ens permetés la integració dels nous conciutadans que arriben a casa nostra. Una identitat consensual, o com la vulgueu anomenar, que ens permeti créixer a tots en llibertat.