“Matteo, un nadó de dos mesos, succionava rítmicament, amb ànsia però alhora suaument. El seu cos estava relaxat, els ulls tancats, les dues mans recolzades sobre el pit de la mare, i els seus dits l’acariciaven lleugerament la pell. La mare el mirava i somreia amb la mirada. Sense girar cap a mi el cap, amb un to de veu molt suau va dir: “és tan tendre”… Matteo obrí els ulls en sentir la veu de la mare i va mirar cap amunt, primer la seva boca, després els seus ulls. Deixà anar el pit i li va dedicar un somriure ampli i generós. Podia veure, diu l’observadora, la seva boca tota blanca, perquè estava plena de llet. La mare també li va somriure àmpliament i es van mirar l’un a l’altre amb intensitat durant uns segons. No em vaig sentir com una intrusa, però em va semblar que havia d’estar-me quieta, gairebé contenint l’alè, no havia de fer cap soroll. La mare va dir amb veu tremolosa: “ets preciós…”

(Fragment d’una observació de nadons, extreta de la Ponència de Gianna Polaco Willians, Reflexiones sobre la reciprocidad estética en observación de bebés).

La felicitat és com una dona amb moltes cares. De vegades ens ensenya la cara tranquil·la, harmònica; la seva cara més oberta, lliure; la cara més generosa, solidària; la cara més natural, respectuosa, humana… Nosaltres hem volgut mirar una o unes d’aquestes cares; la seva cara més bella. L’hem imaginat com aquella emoció intensa i silenciosa enfront de la bellesa, aquell moment carregat de misteri… No podem imaginar una felicitat continuada, però sí un estat d’obertura al reconeixement d’aquesta bellesa en multitud de preciosos instants quotidians com el que expressa aquest moment d’observació.

Aquest estat intern que permet ser feliç amb el que ens volta, només es pot donar, quan un és autèntic, quan pot tenir les seves pròpies respostes a la vida, sentir de forma pròpia i creativa. No podem sentir aquesta felicitat de què parlem quan ens sotmetem al que se suposa que hauríem de ser, hauríem de pensar o el que la societat i els altres esperen de nosaltres.

Aquesta atenció i aquest respecte al que és veritat dins nostre és quelcom subtil, és un procés i exigeix de nosaltres una considerable tolerància a la incertesa. Quan la nostra ment està oberta, és canviant. No existeix cap estat mental que duri sempre. Només tolerant aquest moviment, aquest anar i tornar, apropar-se i allunyar-se, podem anar retrobant “la nostra pròpia pell”, (M.Pérez-Sánchez i Hafsa Chbani)¹ la nostra pròpia, única i subjectiva veritat.

Quan pensem en la felicitat col·lectiva, la nostra ment viatja en dues direccions:

– El que en la nostra cultura és la suposada felicitat de les masses; l’engany de pensar que amb un cotxe més gran, un cos més esvelt i un telèfon més intel·ligent serem, màgicament, tots més feliços i igualment feliços. És aquest engany que tan bé expressa la publicitat.

– La relació de la felicitat individual amb la col·lectivitat; per una banda, la felicitat d’un individu fa més feliços els altres. Quan algú és autèntic promou el que és autèntic en els altres; quan algú és feliç els apropa a la seva felicitat… perquè recordar que es pot ser feliç, tenir l’esperança i la confiança d’ésser feliç en algun moment, això també forma part de la nostra felicitat. Sabem que la felicitat d’un pot promoure sentiments de ràbia, d’enveja, etc., però aquests no poden destruir la fortalesa del benestar de l’altre.

Per una altra banda, el sentiment de responsabilitat i de pertinença a la humanitat, posen en relació la felicitat d’un individu amb la dels altres; tant el dolor com la felicitat dels altres, són també un dolor i una felicitat pròpies… La mare de Matteo és sensible a la bellesa de l’encontre amb el seu bebè. També Matteo és sensible a aquesta felicitat i també l’observadora participa d’aquesta trobada, d’aquesta emoció, d’aquesta bellesa… sense que faci cap falta que sigui la mare o el seu nadó els personatges mitjançant els quals es manifesti la cara més bella de la felicitat.

En una altra peça d’aquesta cadena, nosaltres també hem participat de la bellesa i de la felicitat d’aquest trobament, Potser, aquests exemples, us apropin a la felicitat d’aquest moment o de qualsevol altre moment que pugueu recordar, viure i sentir.

1. Pérez Sánchez, Manuel; Chabni, Hafsa. Método de observación Bich. A la búsqueda de herramientas para el Psicoanálisis. Editorial Promolibro.

Pérez Sánchez, Manuel; Chabni, Hafsa. Lo cotidiano y el subconsciente. Lo que se observa se vuelve mente. Editorial Paidós.

“… – Fa milions d’anys que les flors fabriquen punxes. Fa milions d’anys que els xais es mengen les flors, I no n’és, de seriós, tractar de comprendre per què les flors es preocupen tant de fabricar punxes que no els serveixen de res, oi? I la guerra dels xais i les flors, tampoc no n’és d’important? No és més seriós tot això que les sumes d’un senyor gras i vermell? I si jo conec una flor única en tot en món, que no es troba enlloc més fora del meu planeta, i que un xai pot destruir, així, d’una mossegada, un matí, sense ni adonar-se del que fa, això no n’és d’important!

Es posà vermell i després continuà:

– Si algú estima una flor de la qual només existeix un sol exemplar entre tots els milions i milions d’estels, això li basta per fer-lo feliç quan els mira. I pensa ‘La meva flor és per allà dalt…’ Però, si el xai menja la flor, per a ell és com si, d’un cop, tots els estels s’apaguessin! I això no n’és d’important!

No va poder dir res més. Esclatà en sanglots, Era fosca nit. Jo havia deixat les eines, Me’n reia del martell, del cargol, de la set i de la mort. En un estel, en un planeta, el meu la Terra, hi havia un petit príncep que calia consolar! El vaig prendre en braços. El vaig bressolar. Li vaig dir: ‘La flor que estimes no està pas en perill’… li dibuixaré un morrió, al teu xai… dibuixaré una cuirassa per a la teva flor… jo… No sabia pas massa el que havia de dir. Em sentia poca traça. No sabia com guanyar-me’l, on anar-lo a trobar… Que n’és, de misteriós, el país de les llàgrimes!”

Antoine de Saint-Exupéry. El Petit Príncep, capítol VII.