Per a molts aquest és un debat caduc, anacrònic i sense sentit en un Estat democràtic i de dret com el nostre. Però, no obstant això, el paper important i crucial que encara juga l’Església catòlica entre nosaltres suposa objectivament un atemptat a la llibertat de pensament i consciència inadmissible en una societat postil·lustrada. Necessitem amb urgència una revolució laica que permeti que els nostres espais de religiositat o irreligiositat no intentin ser controlats i teledirigits per aquells que es reclamen posseïdors de la veritat absoluta, perquè la nostra espiritualitat i les nostres qüestions filosòfiques no ens situïn en el pla d’alienació propi dels “idiotes morals” (Norbert Bilbeny, dixit) i permetin que els valors ètics de la il·lustració liberal tinguin la plena realització en un Estat laic per a una societat plural i oberta.Alguns pensaran que dramatitzem. Falta conscienciar: explicar la realitat amb tota la seva cruesa i podridura: Espanya està lligada per uns acords internacionals amb la Santa Seu, i assumeix unes obligacions indeformables per al nostre ordenament intern. Així, tots els espanyols, amb independència de les nostres creences estem obligats a contribuir amb els nostres impostos al car sosteniment de l’Església catòlica. No rebem res a canvi, no podem utilitzar els seus locals, ni gaudir de l’art que té apropiat… A més, l’exempció del pagament d’impostos per a l’Església és total. (Així, s’acaba d’aprovar el Reial Decret que regula les pensions del Règim de classes passives que, en el favor propi o en el dels seus familiars, causi el personal que hagués ostentat la condició de sacerdot o religiós de l’Església catòlica i que en data 1 de gener de 1997 estigués secularitzat o hagués cessat en la professió religiosa; un exemple del fet que no s’oblida el més mínim detall).

En matèria religiosa, l’Estat obliga a l’ensenyament de la religió catòlica en tots els centres docents fins a secundària, i permet optar qui no desitgi cursar aquesta assignatura d’adoctrinament, a fer durant aquest temps alguna activitat que no contribueixi a la seva formació docent (per tal d’evitar desavantatges de coneixements amb els catòlics) i que sigui suficientment “desagradable” per tal de no desincentivar els catequistes. Els continguts, els professors, l’orientació d’aquesta assignatura mal anomenada de religió, es troba sota l’única autoritat de la jerarquia eclesiàstica encara que sigui finançada amb fons públics.

La utilització simbòlica de l’Església, especialment confusa en el terreny militar, és també un altre exemple del seu poder actual. Els regidors elegits pel poble assisteixen impassibles a la bronca de l’arquebisbe durant les festes majors. Un absurd pont (aqüeducte) paralitza el teixit productiu perquè la festa de la Immaculada no pot desaparèixer, i les poques festes civico-constitucionals es queden en l’oblit.

Així podríem elaborar un llarg etcètera de greuges però allò que més importa és que la situació està estancada. És necessari adoptar mesures d’autodefensa enfront de l’atac constant que des de l’Església, de vegades mitjançant fons públics, es duu a terme contra la nostra llibertat de consciència. Aquestes poden ser algunes idees per començar a parlar:

– Ha de constituir-se una àmplia mesa cívico-política que tingui com a objectiu la denúncia unilateral del Concordat amb la Santa Seu. Les relacions de l’Estat amb qualsevol religió han de regular-se en l’ordenament intern i no constituir-se com a obligacions internacionals.

– Enfront de posicions ètico-polítiques contràries del tot als objectius de la nostra democràcia, haurien de trencar-se les relacions diplomàtiques amb l’Estat vaticà (i amb la Sobirana Ordre de Malta) i que negar-li el reconeixement d’Estat que va lliurar-li Mussolini a l’aparell burocràtic d’una confessió religiosa.

– El moviment laic escolar ha d’organitzar-se per frenar l’enfonsament organitzat de l’ensenyament públic que produeix un desviament massiu de fons cap a l’ensenyament concertat amb centres catòlics.

– S’han d’excloure de les aules les activitats d’adoctrinament moral, i reservar-les per als espais de la vida privada de les persones.

– Totes les religions reconegudes i amb certa entitat han de gaudir, en els mitjans de comunicació públics, d’espais i d’un tracte similar.

– Les cerimònies civils i militars han de prescindir d’elements simbòlics de qualsevol culte. No podem veure jurar al nostre govern davant d’un crucifix que sorgeix sobre la Constitució. Els seus compromisos espirituals han de ser privats; el seu jurament davant el rei ha de fer-se sobre la Constitució com a màxima expressió de la voluntat popular.

En definitiva, o anem cap un Estat laic capaç de reconciliar els sentiments religiosos de l’esfera privada amb una acció política neutral o veurem dia rere dia vulnerada la nostra condició lliurepensadora, de forma subtil però amenaçadora. Sense escola pública laica de qualitat caldrà pensar en potenciar escoles laiques (privades i si ens deixen concertades) on els valors il·lustrats serveixin de bases ètiques per configurar una societat oberta i lliure.