Des dels inuits, fins als hopis passant pels maoris tots comparteixen que la terra és sagrada. La terra, totes les coses vives, l’aigua, els arbres, les pedres, són la força, l’energia que uneix el món. La terra és femenina i orgànica. Per això, molts dels grups indígenes d’arreu anomenen el planeta “Mare Terra”. La seva espiritualitat es basa en la idea central que les persones hem germinat en el seu ventre, que en som part, que ens dóna la vida i que hi retornem per convertir-nos novament en vida. Per aquesta raó, aquestes cultures imposen limitacions a la propietat privada i a l’explotació de determinats recursos naturals. Per a qualsevol occidental pensar que la terra és viva ens fa riure. Per a nosaltres la terra és un bé que la divinitat ens ha posat perquè puguem créixer com a persones. L’espiritualitat indígena animista es basa en la igualtat de la Vida, en la humilitat dels humans.

Una altra idea important per a les cultures indígenes és la integració del passat en el present. Per això els vells són les finestres obertes a les arrels de la identitat de la comunitat. Compartir els coneixements històrics amb el present és el que aporta les bases de la supervivència futura. El passat, per altra banda, no desapareix mai perquè s’incorpora precisament en l’essència de la terra comuna. No és la persona a qui cal recordar, sinó simplement sentir que el seu esperit ha retornat i s’ha unit altra volta al Gran Esperit comú que ens vivifica. “Tot és un cercle. Cadascú és responsable dels propis actes. Tot tornarà”.

L’espiritualitat dels pobles indígenes es basa en la natura. Les seves forces expressen estats del Gran Esperit que ens agermana. Aquesta cosmologia, a les societats tecnològiques ens pot semblar innocent. Per a nosaltres, un terratrèmol, una tempesta o una erupció volcànica no són res més que el resultat de forces “mecàniques”. Un terratrèmol és produeix no perquè els déus s’hagin enfadat, sinó perquè dues plaques tectòniques col·lideixen. Però, més enllà de les explicacions científiques hi ha una realitat espiritual inalienable. Malgrat que podem comprendre el “mecanisme” de les forces de la natura no les podem controlar. La ingenuïtat “mecànica” dels pobles indígenes és superada amb escreix pel respecte per l’entorn comú i la idea que som una espècie més que sobreviu a les forces de l’univers.

L’objectivació del coneixement assolida per la societat industrial s’ha fet a costa d’una jerarquització conceptual. Una jerarquització que ha arribat al moll de l’organització social. Per això, a la societat occidental se’ns fa impossible imaginar una organització sense jerarquies. Per això, l’anarquia és el gran enemic ideològic. Els homes estan per sobre de les dones; uns pobles valen més que els altres; els humans estem per sobre de la natura. La natura, en canvi, funciona amb sistemes cooperatius i amb organitzacions no jeràrquiques. “En el temps actual la gent busca coneixement, no saviesa. El coneixement pertany al passat; la saviesa al futur”.

La cultura indígena de la “Mare Terra” ha perdurat en tots aquells pobles que foren aliens al concepte substancialista que apareix al voltant dels segles VI i V aC des de l’orient de la Mediterrània fins a la Xina. Una revolució del pensament que evolucionà en cada espai cultural a partir dels grans mestres espirituals. Buda a la Índia, Confuci i Lao-Tse a la Xina, Zaratrusta a l’Orient Mitjà, el profeta Jeramies a Palestina, el rei Numa Pompili a Roma, o Tales de Milet a Grècia. Dos mil cinc cents anys després, ens caldria avaluar els efectes d’aquesta revolució del pensament en l’àmbit moral global i potser ser més considerats amb la cosmovisió indígena basada en “la Mare Terra”.

Malauradament, la major part dels pobles indígenes, arreu del món. han estat sotmesos a una pressió cultural i política prou important com perquè el seu llegat cultural no s’hagi pogut expressar. Les religions dominants no han estat gens respectuoses amb la diversitat espiritual. Tanmateix, davant de la manca de nord moral de la societat industrial sigui cristiana, budista, musulmana o hinduista, potser ens caldria pouar en la humilitat espiritual dels pobles indígenes animistes.

La saviesa espiritual indígena

A tall d’exemple aportem algunes cites de diferents pobles que palesen la força espiritual del seu llegat cultural.

D’un cant kuna: “Nosaltres venim a aquest món per tenir cura d’aquesta illa. Aquí no podem dir mentides ni esbatussar-nos. No hem de ser com les flors. Una flor s’obre al matí i quan passa el migdia ja s’ha marcit. No siguem així”… “De la Mare Terra vénen totes les coses. No existeix res més necessari que ella, sense ella la vida no és possible”.

Dels pobles indis de l’Amèrica del Nord en trobem bells exemples: “La terra et sent. El cel i la muntanya et veuen. Si ho creus, arribaràs a vell” … “Les aus han estat sempre importants per a l’indi perquè van on volen, es posen on poden i són lliures. Traiem aquestes plomes a les aus i les utilitzem en la nostra cerimònia perquè les plomes ens recorden el Creador. L’àliga vola més amunt en el cel que la resta de les aus i per això és més a prop del Creador i la seva ploma és la més sagrada de totes. És l’au més important i per això pertany a totes les tribus, a tots els pobles”… “El Gran Esperit és el nostre pare, però la Terra és la nostra mare. Aquesta ens alimenta; ens torna el que hi depositem i també ens dóna les plantes medicinals”.

L’espiritualitat animista és viva encara en molts racons del planeta, como ho palesa l’espiritualitat dels aborigens australians: “Tots els humans som esperits que només som de pas en aquest món. Tots els esperits són sers que existeixen per sempre. Totes les trobades amb altres persones i totes les experiències són relacions per sempre”… “Tot en el planeta existeix per una raó. Tot té un propòsit. No hi ha monstres, inadaptats ni accidents. Tan sols hi ha malentesos i misteris que encara no han estat revelats a l’home mortal”.

El suposat progrés del pensament que es recull en la història de la filosofia occidental potser no és res més que un miratge per poder justificar l’explotació dels homes sobre les dones i espoliar la Terra per satisfer les ambicions presents, sense cap respecte pel passat ni el futur. Les religions institucionals no han estat, fins ara, capaces de restablir l’harmonia terrenal. L’espiritualitat indígena potser pot aportar els gens necessaris per superar la plaga fonamentalista que als inicis d’aquest tercer mil·lenni corseca l’essència humana. Tal com expressava un indi lakota “La religió no es pot limitar a sermons i escriptures. És una força interior i exterior i exigeix la integració de territoris i pobles en harmoniosa unitat”. La Mare Terra és comuna a tota la humanitat, els déus són una invenció del Poder.

Bruchac, Josep. Antologia. La saviesa de l’indi americà. J.J. de Olañeta Editor. Palma de Mallorca, 1996.

Morgan, Marlo. Las voces del desierto. Ediciones B. Barcelona, 1997.

Turpana, Arysteides. Duleteca. Panamà.