La victòria en vots de les candidatures del PSC-Ciutadans pel Canvi-Iniciativa per Catalunya en les eleccions del 17 d’octubre va ser un gran resultat. En aquestes línies voldria aportar algunes reflexions sobre les causes del bon resultat. També voldria suggerir idees sobre com fer possible que en les properes eleccions una victòria rotunda permeti a l’esquerra governar a la Generalitat.

Estratègia política i evolució del vot

És habitual analitzar la política catalana en dues dimensions, la dimensió catalanisme-espanyolisme i la dimensió dreta-esquerra. Aquesta és una anàlisi simplista. D’entrada, es poden aportar motius pels quals aquestes dues dimensions estan més correlacionades del que sembla, tot i que el signe de la correlació canviï en funció del moment històric. Per exemple, a la transició era d’esquerres voler l’Estatut, i ara sembla més aviat de dretes posar la reivindicació nacional davant de tot. Aquests dubtes raonables es deriven des del meu punt de vista de l’existència d’una dimensió, la social, que en el fons pesa més que l’altra, la nacional. Per això sempre em sembla un xic distorsionador donar la mateixa importància a les dues dimensions, com si el nacionalisme no fos un fenomen social. Tot i això, hi ha coses molt interessants que van succeir en les eleccions autonòmiques en cadascun d’aquests dos eixos tradicionals.

En concret, les diferents forces van convergir en postures de progressisme moderat en el terreny social, i van desplaçar lleugerament la discussió sobre les essències en el terreny nacional. El moviment en general ha acabat afavorint el PSC, que ha portat per primera vegada en molts anys els altres partits al seu terreny. Això és mèrit de l’estratègia política desenvolupada des de mesos abans de la campanya, però no només. També és fruit de l’evolució del cicle polític a Europa, del declivi del neo-conservadurisme, de les guerres a l’antiga Iugoslàvia, etc.

La meva proposta és que el PSC i en particular el seu candidat, es mantinguin en la mateixa posició respecte a com han acabat el procés electoral pel que fa a aquestes dues dimensions. No se m’acut com es poden obtenir guanys nets de moviments en una o altra direcció, a partir de la posició que té el PSC en aquests moments. L’únic moviment que pot donar algun guany net és un que ja s’està produint: traslladar el debat sobre l’estructura de l’estat des de l’essencialisme cap al terreny de la millora de les institucions democràtiques, a través de la subsidiarietat i la devolució. Els moviments habituals que proposen alguns comentaristes (grup parlamentari al Congrés, atiar el conflicte lingüístic, accentuar els senyals d’identitat d’esquerres, etc.) comporten guanys per un costat però pèrdues per un altre. Cadascú és lliure d’expressar les seves preferències personals en aquest sentit, però el cert és que un PSC catalanista moderat i progressista és el partit que guanya més eleccions a Catalunya i sembla que ho fa cada vegada millor. Els que acostumen a donar lliçons en les dues dimensions tradicionals ho fan cada vegada pitjor. El catalanisme i el progressisme realistes, vinculats als moviments progressistes de la resta d’Espanya i Europa, donen una fórmula que sembla ser la que millor reflecteix la pluralitat de la societat catalana.

Ara bé, hi ha una tercera dimensió: la innovació política. Aquest és un eix que no està necessàriament correlacionat amb els dos anteriors, i habitualment és deixat de banda pels comentaristes polítics. En canvi, és un eix on es poden aconseguir guanys electorals sense pèrdues directes aparents per altres costats. De fet, ja s’han fet gestos i accions en aquesta direcció en el camí cap a les darreres eleccions: les eleccions primàries, l’increment de transparència en el finançament de la campanya, la inclusió d’un terç d’independents a les llistes a partir de la creació d’un moviment de ciutadans, el major pes de les dones en les candidatures, l’aliança amb IC, el discurs de voluntat de reforma de l’acció política per part del candidat, les mateixes propostes en el terreny de la devolució i el federalisme. Però molts electors esperen més en aquest terreny. En algunes coses ens hem quedat a mig camí, com amb l’aliança amb Iniciativa per Catalunya, o l’ampliació a més sectors del moviment de Ciutadans pel Canvi. Molts sectors encara estan a l’espera de més gestos i accions per refiar-se de l’autèntica voluntat dels dirigents socialistes catalans per impulsar la renovació a fons de l’acció política.

Ara hi ha les circumstàncies per fer d’aquesta tercera dimensió la prioritat número 1. És una dimensió organitzativa i instrumental i no pas ideològica, però al capdavall és una dimensió de ressonàncies profundament igualitaristes: només amb instruments de poder democràtic, moderns i poderosos, es pot fer front als poderosos. És una gran oportunitat. Guanyar i no governar dóna una combinació única de legitimitat i possibilitat de concentrar les energies en coses que no són la gestió quotidiana de l’administració. Normalment quan es governa, per exemple, el partit com a organització es deixa de banda, a càrrec d’un equip professionalitzat que el fa funcionar rutinàriament. Ara aquest pretext no existeix, i en canvi els guanyadors de les eleccions, i en concret el guanyador principal, Pasqual Maragall, tenen l’oportunitat i en la meva opinió la responsabilitat, de liderar la construcció d’un gran partit, com un element més d’un projecte de modernització de les institucions democràtiques a Catalunya. Aquells que es poden resistir als canvis s’oposaran menys ara que en altres ocasions per la legitimitat del candidat i per la perspectiva d’una victòria a l’horitzó. El temps en política és un bé molt escàs. O ara o mai.

Partit i modernització democràtica

Els grans resultats que ha obtingut l’esquerra en diversos països els últims anys han estat precedits de reformes profundes en els partits que els han obtingut: el New Labour al Regne Unit, el centre-esquerra a Itàlia, el Partit Socialista Francès. Conscient d’això, Pasqual Maragall va realitzar gestos importants de reforma política en el procés cap a les eleccions. És molt meritori també l’esforç, inusual en altres forces, que ha fet la militància socialista per obrir-se i integrar nous col·lectius.

Es té també la sensació que encara es pot anar més enllà. Es poden incorporar encara nous sectors a l’acció política, es pot avançar més en la transparència financera, en la participació dels ciutadans, en la implicació de les ONG.

Com van dir els fundadors del PSC, es tracta de renovar el partit, no de suplantar-lo. Un partit gran i sòlid és un instrument imprescindible. Com a intermediari de l’acció política, la forma-partit és crucial per aconseguir objectius tangibles per a la gran majoria, per participar de manera competitiva en la lluita política. Aquest gran partit de l’esquerra catalana té un embrió en el partit català més competitiu actualment, el PSC, però en el futur no ha de tenir necessàriament la forma dels partits actuals. Al meu parer sí que ha d’estar vinculat a la tradició socialista espanyola i europea, que és la que dóna garanties de solidesa i connexió amb els valors històrics i els resultats concrets de moltes accions de govern. Fer el contrari seria fer el gest idiota del suïcida. Però la societat catalana és avui diferent a la que va veure el naixement del PSC. I reclama més participació, més obertura.

Pasqual Maragall en ocasions ha fet el paral·lelisme de comparar partits i empreses. I ha dit que les organitzacions polítiques també s´han de fusionar i especialitzar. Hi estic totalment d’acord. Les empreses es fusionen per estalviar temps, fonamentalment: adquirint actius ja operatius s’estalvien els costos d’entrada i la posada en marxa dels projectes. Però les fusions i adquisicions s’han de fer amb cura. N’hi ha que fracassen i destrueixen valor per a l’accionista. Aplicat a l’esquerra catalana, jo diria que l’accionista prefereix una fusió (o una aliança estable, no em pronuncio al respecte) amb IC on Eulàlia Vintró i Antoni Farrés, per exemple, hi tinguin un lloc destacat, que no pas un repartiment de càrrecs entre les respectives maquinàries. Una reflexió semblant es podria fer sobre l’aliança amb Ciutadans pel Canvi. Els detalls són importants.

Alguns poden tenir la temptació de fer de Ciutadans pel Canvi un partit independent totalment separat del PSC, una mena de competència lleial, com el Partit d’Antonio di Pietro i Romano Prodi a Itàlia, o el Partido Por la Democracia (PPD) de Xile. Però les diferències amb aquestes altres experiències són abismals. Nosaltres no venim de l’experiència traumàtica de la desaparició en un cas i crisi profunda en l’altre del Partit Socialista. A Catalunya hi ha un gran Partit Socialista. Es tracta de fer-lo encara més gran. Es tracta de fer-lo el gran partit de la Catalunya del Segle XXI. Un gran partit que inevitablement serà federal: composat per grups diversos, amb sensibilitats diferents i amb diferents nivells d’adhesió.

La política del segle XXI

El nou gran partit ha de ser un element potent que assenyali als electors la voluntat profunda de fer les coses de manera diferent, de dur a terme una política exemplar en el terreny ètic i de compromís en el terreny social. No ha de ser un partit guia, monolític, com els vells partits comunistes o el PRI mexicà, sinó un partit obert i plural, on hi puguin conviure diverses cultures. Ha de ser una eina que faci compatibles la participació democràtica amb la gestió transparent, professional, garant dels seus recursos humans i materials.

A més, fer de la innovació política, a través de la construcció d’un gran partit, la gran prioritat, contribuirà a vèncer dos enemics que fins ara han impedit que l’esquerra guanyés a Catalunya: el vot dual i l’abstenció.

Fins a les darreres eleccions la majoria dels votants es decantaven pel PSC en totes les eleccions menys les autonòmiques. La interpretació dominant era que el PSC no era prou catalanista. Però de fet en molts altres països, com els Estats Units, es donen fenòmens semblants de vot dual, que l’electorat administra sàviament com a mecanisme de compensació entre polítics que poden abusar del seu poder. Si un gran partit català és capaç de guanyar-se la imatge de partit net, aquesta prevenció contra l’abús de poder serà inferior en el futur, i el vot dual serà un fenomen de menor importància, protegint l’esquerra catalana del cicle polític en altres eleccions.

La creació d’un gran partit a partir del que ja existeix, també contribuiria a reduir l’abstenció. Encara que després dels resultats del 17 d’octubre s’ha posat en dubte si l’abstenció perjudica l’esquerra, tots els estudis diuen que un dels sectors amb més abstencionisme és el dels joves fills de votants d’esquerres. Aquesta abstenció té diverses causes, però una molt significativa és que aquests sectors veuen la política com quelcom molt allunyat. Un partit diferent pot ajudar-los a canviar d’opinió.

En definitiva, els partits clàssics del segle XX estan cridats a evolucionar si volen ser els grans intermediaris de la democràcia del segle XXI. I aquesta evolució ha de formar part d’un projecte de modernització institucional al servei d’una democràcia on tots els ciutadans tinguin les mateixes oportunitats. A Catalunya, aquest projecte només es pot realitzar a partir del PSC i de Pasqual Maragall, però no només amb ells. És una gran oportunitat, i ens pot portar a guanyar rotundament a les properes eleccions autonòmiques.