Summerhill (colònia d’estiu) és conegut per ser una escola-internat per a la formació, fundada per Alexander Sutherland Neill (1883-1973), basada en la llibertat, l’amor, l’autodisciplina i la tolerància. L’experiència i la pedagogia emprada per A.S. Neill la deixà transcrita en un llibre cabdal: Summerhill, un punt de vista radical sobre l’educació dels infants (1960) que constitueix una de les obres més controvertides de la pedagogia moderna. Tanmateix, aquesta obra no fa sinó sintetitzar idees que Neill va començar a gestar en obres com A Domine Dismissed publicada el 1917 i en altres posteriors com ara Hearts not Heads in the school de l’any 1944.

Serà, tanmateix, durant la dècada dels seixanta i setanta quan Summerhill es converteix en un referent educatiu per l’oposada reacció social que provoca. Mentre per a uns es tracta d’una escola divina, per a d’altres és una autèntic bordell infantil. En tot cas, l’obra de Neill s’ha traduït a desenes d’idiomes (n’hi ha versió catalana¹) i la suma de totes elles és de varis centenars de milers d’exemplars escampats per arreu del món.

Neill continua sent polèmic després de mort. Més enllà de l’èxit o el fracàs de l’experiència de Summerhill, les reflexions d’aquest pedagog són encara inspiradores. Tampoc podem oblidar les característiques conjunturals de la major part de l’alumnat que omplí Summerhill (es va convertir majoritàriament en una escola paraigua per a infants rebels, problemàtics i expulsats d’altres escoles). Potser per aquesta raó és més important la idea de Summerhill que no pas l’experiència en si mateixa.

Alguns l’acusen de ser el restaurador del bon salvatge de Rousseau. D’altres s’escandalitzaven que a l’escola els joves fumessin o practiquessin el sexe, i la titllaven de temple del paganisme fàl·lic o d’un acudit obscè que menteix i corromp la mainada. Altres asseguren que Summerhill no és una escola sinó una religió que postula que els infants poden florir com a adults responsables si es poden eliminar les males influències i la repressió. Però, la supressió de restriccions i l’autodisciplina que proposa Neill fou interpretada per molts com a llibertinatge orgiàstic. També és cert que alguns admiradors pensen que allò que importa no és l’experiència de Summerhill sinó les idees que la van inspirar i les comparen amb el missatge evangèlic i la religió i ritu catòlic que tant el contradiu.

El concepte d’educació de Neill és socialista en el millor sentit de la paraula: la funció de l’educació és forjar sers responsables, vius, humans, per conduir el nen a pensar i a sentir per si mateix perquè sigui un membre de la societat eficaç, il·lusionat i compromès. Per això considera que el mestre no és una enciclopèdia de fets sinó un guia que ajuda a descobrir els propis potencials i sobretot a estimar, perquè l’amor és el principal humanitzador de la persona. Neill advertí que la instrucció o els coneixements no són tan importants com la personalitat i el caràcter.

Els seus defensors resumeixen els principis pedagògics de Summerhill en:

1. L’aprenentatge automotivat és més efectiu que aquell que s’imposa.

2. L’aprenentatge afectiu és més important que l’adquisició de coneixements.

3. Aprendre a valorar la vida present amb plenitud té prioritat sobre els esforços de preparar-se per al futur.

4. Educar vol dir estimular la creativitat.

5. L’aprenentatge ens ha de preparar per a la vida democràtica en comunitat.

Els seus detractors han cercat en la simplicitat de les seves frases (fora de context, és clar) l’argument per advertir dels errors del seu plantejament quan defensa que:

1. El premi no és tan dolent com el càstig, però cap dels dos s’hauria d’utilitzar.

2. Els nens no han de fer les coses per complaure els adults.

3. Els nens no han de respectar l’autoritat de ningú llevat de la seva autodisciplina.

4. El sexe ha de ser lliure, a l’abast de tots i exercitar-se tan bon punt el nen maduri sexualment, si no abans.

5. L’estudi de matèries és innecessari, el joc és el més important.

6. S’ha de permetre als nens expressar els seus impulsos destructius.

D’altres crítiques s’infereix que en el fons de tot Neill s’equivocava des del punt de vista psicològic respecte als nens i que el perdia compartir amb Wilhelm Reich que la font de conflictes de la persona no és la natura humana sinó la societat. Tanmateix, en el seu mètode, Neill aplica el fet que la llibertat es diferencia del llibertinatge perquè aquest últim suposa una invasió de la llibertat de l’altre.

Curiosament, la incomprensió del concepte de llibertat de Neill en tot cas deixà una empremta social important. Molts pares interpretaren el seu missatge com que a la mainada cal educar-la sense límits, consentint-los (malauradament, encara massa vigent). Però, també cal remarcar que els escrits de Neill no es poden prendre com a simples consells contundents tot i la força de la seva sintaxi. Certament podem llegir frases com ara: “cada opinió imposada al nen és un pecat contra ell” o “el nen té dret a formar les seves pròpies opinions internes sense la influència de sermons autoritaris o producte de l’opinió personal d’un adult”. Però podríem equivocar-nos si ens oblidem que “els nens que reben massa -siguin joguines, assignatures o permissibilitat- són uns consentits, incapaços d’apreciar la llibertat, ja sigui la pròpia o la dels altres”.

L’entusiasme per l’obra de Neill requereix comprendre també la seva personalitat. Altrament, es pot malinterpretar ja que l’aparent simplicitat no és altra cosa que un reflex del talent i la complexitat de l’autor. Per exemple, quan escriu que “un pagès feliç és millor que un erudit infeliç” és fàcil interpretar que superar-se intel·lectualment és una bajanada. Com quan escriu que “els llibres són el menys important en una escola”. Potser per això, Neill és més un inspirador que no pas un intèrpret i és de la seva profunda sensibilitat de la qual hem d’aprendre. Tampoc podem oblidar que Summerhill és una reacció en contra de l’enginyeria social i autoritària de l’època i és una aportació de l’educació progressista, tal com fou la de John Dewey en contra del puritanisme en l’emergent societat industrial.

Les experiències pedagògiques d’una època són com la poesia per al present. Un missatge en clau que cal reinterpretar bo i gaudint-ne. En aquest sentit, l’obra de Neill és realment poètica. Davant d’una societat tecnològica que ens imposa objectius com posició social, prestigi, diner, seguretat, etc., Summerhill continua aportant la frescor de descobrir l’amor per la vida mitjançant la comprensió, i acceptant que cal canviar-se un mateix en lloc de voler canviar la resta de la humanitat. Potser per això és tan difícil aplicar els principis de Neill sense la vitalitat i la imaginació exclusiva de la seva personalitat. La seva obra no s’ha de llegir com un receptari sinó admirar com una estructura vital en la qual les paraules esdevenen una alenada per fer front a l’absurd estil de vida consumista actual.

Més enllà de Summerhill hi ha una veritat permanent que Neill va expressar amb absoluta claretat “A les noves generacions cal oferir-los l’oportunitat de créixer en llibertat. Donar llibertat és donar amor. I només l’amor pot salvar el món”. Mirat fredament, el missatge pedagògic de Neill no és pas gaire diferent del dels llibres de Confuci. I és que des de fa segles, la humanitat, avui nosaltres, no és altra cosa que un llarg procés d’autodescoberta que, sortosament, no sembla tenir fi (mal que ens pesi, quan la frustració i el desencert ens amaren!).

1. Neill, A.S. Summerhill. Col. Textos Pedagògics, 6. Eumo editorial i Diputació de Barcelona. Vic, 1986.