Miquel Comes és un humanista dedicat en cos i ànima a l’esport. Fa alpinisme, escalada, espeleologia, esquí, submarinisme… L’any passat va fer el Cho Oyu, un 8.000. A vegades l’esport, quan es viu intensament, sembla una metàfora de la vida.

– T’has dedicat al submarinisme, a l’alpinisme, a l’espeleologia, a l’esquí de fons; has viatjat per Groenlàndia, pels Alps, per l’Himàlaia… Portes molts anys fent-ho. Miquel, per què fas aquestes coses tan estranyes?
– Tan estranyes… (riu). De fet, jo trobo sentit a la vida, crec que és maca quan tens il·lusió per alguna cosa, quan tens moltes ganes de conèixer, d’aprendre, de viure experiències diferents. Sense il·lusió em seria molt dur viure.

– És de cara a la galeria. Crec que en l’esport s’hi troba el millor i el pitjor del que es troba en la gent. Sovint la gent que s’hi dedica també s’ho creu massa, i es pensa que és especial perquè té uns dots diferents als dels altres. Però de vegades es prescindeix d’una sèrie de lleis i s’hi val tot per guanyar. També és la societat qui diu que el primer és el primer i que el segon no compta. Ho trobo una mica absurd. A mi m’agrada l’esport per la superació personal que comporta. En canvi, intentar demostrar que ets millor que els altres no em sembla lògic; amb aquesta regla, en tots els esports només competirien els cinc primers que tenen opció de guanyar i la resta val més que plegui, de què serveix?

– Sí, és el més dur. Guanyar és molt fàcil: tothom t’adula, és amic teu, és de conya. Jo penso que perdre és una gran lliçó que tothom hauria d’aprendre. I no es tracta de magnificar ni la victòria ni la derrota, sinó saber per què ho fas i estar content amb tu mateix. Per això estic a favor de la superació personal, molt més que de la competitivitat.

– Clar, per a mi és totalment positiu. L’esport m’ho ha donat tot, la manera de ser feliç, la manera de gaudir de petites coses de la vida, de la natura, de l’entorn, de fer un esforç i sentir que el teu cos està en forma i que et sents a gust corrent i sentint-te viu. Jo penso que l’esport és molt formatiu. La canalla té la necessitat de jugar, que no és res més que una formació corporal. I els l’estem negant. Des de petits els tanquem en una classe perquè s’han de formar intel·lectualment i, en canvi, el seu cos el que els està demanant és jugar. Jugar és una manera d’evolucionar des del punt de vista físic i, actualment, això es deixa totalment de banda. Penso que és molt greu. Tot el que no aprenguis quan ets jove, des del punt de vista físic, malament. Cal cuidar la ment, però també el cos. I el més important és establir un equilibri entre les dues coses.

– Vau ésser a Groenlàndia, on vau descobrir muntanyes noves, i els vau posar noms.
– Bé, descobrir no. És impossible descobrir una muntanya nova. Però vam pujar muntanyes on no s’hi havia pujat mai i no tenien nom. Els vam posar noms com el Pic de la Mitja Lluna, i després els folklòrics, com Sabadell, Catalunya …

– Què en penses dels esports d’aventura?
– La gent busca sensacions i emocions fortes, però des de la comoditat, sense esforç personal. Hi ha molta gent a qui no han ensenyat de petit a poder fer les coses i els esforços amb el seu cos, i aleshores es creen succedanis.

– Les experiències actuals van en aquesta línia i amb una certa tendència cap a la realitat virtual: en lloc de pujar una muntanya, gent que físicament no ho pot fer perquè no té la preparació física adequada, es llança en un paracaigudes, en vol lliure des de 6000 metres, en realitat virtual, des del sofà, tranquil·lament.

– D’activitats a l’aire lliure? Personalment trobo fantàstic l’esquí de fons. És un dels esports més complerts que hi ha. Es fa en un medi que és maco, que és la neu, i el pots adaptar al nivell que vulguis. No és cert que sigui un esport duríssim; ho és en alta competició. Practicar l’esquí de fons és també com passejar per la Rambla -però amb neu, uns esquís i uns bastons- anar amb la família, fer fotos, veure el paisatge.

– Anar a caminar és el més a l’abast. Caminar, passejar, descobrir camins, paratges nous; això és a l’abast de tothom. Tenim una colla de parcs naturals preciosos, per exemple Sant Llorenç, Collserola, Montserrat, el Garraf, el Montseny… Es troba tot aquí al costat. M’agrada tot tipus d’esport. Excepte els esports de lluita. En aquest cas el que faig és fer servir la meva capacitat de córrer. (riem)

– Sí, i per què no està bé? Ben mirat som animals. Però la veritat és que em sento feliç estant allà al mig, i em dol veure el que estan fent amb les selves, amb els boscos. Els indis tenien una altra manera de fer més d’acord amb la natura, sabien que la natura era on havien de viure, i la respectaven. Nosaltres no, hem anat a sac. Si avui podem tallar tots els arbres
i guanyem 10.000 milions, més val fer-ho avui que no demà, que potser baixa el preu. I si no en queden per demà passat és igual. Ara comença a haver-hi certa conscienciació però crec que és una mica tard, no? I això és el que em dol. A mi no em fa falta tanta cosa per ser feliç. Sovint quan em sento feliç i bé és en situacions d’austeritat màxima… Anava a dir que m’agrada passar-les magres, però sona molt dur, perquè a ningú li agrada passar-les putes. El cert és que et sents més viu, quan veus que la teva vida és més fràgil, valores més el que estàs visquent. Als 18 anys vaig tenir un accident, en què vaig estar a punt de morir i de quedar paralític. Una experiència així t’ajuda a valorar la vida d’una altra manera, és un instant que s’ha d’aprofitar. Veig que ens anem envoltant de moltes coses, i em fa ràbia. Soc un gran col·leccionista de coses també, però de vegades està bé agafar una maleta amb el mínim necessari i ja està. És important ser capaç de viure en l’austeritat que et permet valorar-te més a tu mateix. Hi ha molta gent que hipoteca tota la vida per tenir una falsa seguretat: de petits tancats en una escola, de grans busquen una feina segura fins a la jubilació, i no viuen res de la vida, només per tenir aquesta seguretat; una seguretat ridícula, perquè ningú ens diu el que pot passar.

– Deies que d’aquí a poc podrem pujar l’Everest des del sofà de casa, sense esforçar-nos.
– Potser tindrà gràcia però el valor, evidentment, no serà el mateix. Serà molt bonic veure aquells paratges als quals ara no s’hi té accés sense un gran esforç, i veure els núvols o el sol per sota teu… Però el que compta també és l’esforç que has de fer per aconseguir-ho. Fa uns anys anar al parc de Sant Llorenç era una excursió increïble, havíem d’agafar un autobús de línia… i es valorava molt més, perquè l’esforç era molt superior al que cal fer ara. Ara les coses que es tenen a l’abast compten menys. El que valoro més són els somnis: el fet que et plantegis un objectiu i l’aconsegueixis, amb el teu esforç, t’enriqueix molt com a persona.
La gent ara té un concepte dolent de l’esforç físic, no hi està acostumada. Quan el teu cos està acostumat no pateix; a més s’alliberen endorfines, substàncies que et fan sentir bé. És una droga sana. Després d’estar un temps sense entrenar, em trobo apàtic; vaig a córrer i aleshores em trobo amb una marxa al cos, una alegria, un benestar físic i psíquic… Suposo que això també és el que busca la gent, encara que li fa una mica de por l’esforç.

– Una vegada vaig llegir que l’important en aquesta vida no és l’elevat que sigui l’objectiu que et proposis, sinó el fet d’intentar-ho. Un dels objectius que tenia jo era pujar un vuit mil. Va ser el setembre de 1998. És molt difícil explicar perquè volia pujar. A més hi ha dies que no gaudeixes a l’Himàlaia, agafaries els trastos i te n’aniries. Has d’esperar si fa bon temps, i et fas un munt de preguntes que se’t van menjant una mica la moral, “Quan arribi l’hora de la veritat, estaré a punt? Seré capaç? Tindré prou força de voluntat? Tindré por? Hi ha dies que et dius “Què hi faig aquí? Per què m’he de complicar la vida d’aquesta manera?”. Però al final tot ha valgut la pena, encara que no aconseguissis pujar dalt. Pujar dalt és un objectiu que tens, però jo penso que la vida també s’ha de viure sabent gaudir del moment, encara que no aconsegueixis arribar-hi.

– Penso que no pots anar amb la idea de conquerir una muntanya. Vas allà i, si tens sort, pujaràs. Ningú pot ser més que una muntanya, perquè les coses que hi ha allà són massa fortes. Al Cho Oyu vam trobar massa neu i vam haver de retardar l’ascens perquè queien allaus. Jo hagués pujat el cim, tenia pressa. Però els xerpes em van dir que pujar llavors era anar-se a matar. Has de saber ser constant, saber quan pots arriscar i quan no. Tampoc es tracta d’anar a suïcidar-te. Has de valorar moltes coses. En aquell moment jo hagués anat amunt, però havíem d’esperar un altre moment, que no sabíem si vindria. Afortunadament va venir, i el dia que es va decidir l’atac va ser el millor dia, un dia perfecte, va fer sol i no va fer vent -cosa estranyíssima allà. Va ser magnífic.

– No ho sé. Jo tinc una filosofia que és que en aquesta vida no sé perquè hi som, ni per quant de temps, ni res, i que si hi ha alguna cosa després d’aquesta vida ja me’n preocuparé quan em mori. Ara m’he de preocupar de viure. Evidentment quan ets allà dalt estàs en un nivell espiritual molt sensible. Ets tu i només tu. Si no creus en Déu creus en alguna cosa que ha fet tot això i que et permet gaudir-ne i que tinguis més o menys sort. En el que no crec és en la religió, penso que la religió no ha estat res més que un muntatge dels homes per enfrontar-se els uns contra els altres, la religió és una escala de poder. Sí que crec en l’espiritualitat. Com els hindús, que exploren molt l’espiritualitat i són poc materials; en aquest sentit estic més a la vora dels hindús que de la cultura que m’ha tocat.

– El camp base era a 4.800, però era massa lluny de la muntanya; el camp on vam estar vivint tots els dies era a 5.700 metres.

– A 5.000 metres ja les passes putes…
– Bé, jo vaig tenir la sort que m’havia entrenat molt bé. Poc abans, vaig pujar el Montblanc corrent.
Corrent? (Riem)
Era la prova que feia. Vaig pujar corrent fins al refugi -més o menys a mig camí-i allí em vaig posar les botes d’anar a l’Himàlaia, per provar-les, i no vaig anar corrent però sí que vaig anar molt de pressa. És una excursió que es fa en dos dies i la vaig fer en 4 hores i poc. Feia molts anys que no pujava a aquella altitud, i és clar que ho vaig notar molt. I pensava “i encara em falten 1.000 metres per arribar al camp base!”. El problema d’aquella altitud és que el cos no funciona igual, el metabolisme ho acusa. Allà pots estar-te uns dies, menjant de tot, no fent res i el cos va perdent pes perquè no està adaptat. No en parlem, doncs, de quan estàs a 7 o 8.000 metres. A aquesta altitud el cos no hi pot viure gaire. Hi ha menys pressió d’oxigen, i, per tant, n’estàs respirant moltíssim menys del que necessites. Gairebé no tens oxigen ni per moure’t. Una persona, traslladada de cop a 8.000 metres, es moriria. El cos necessita un temps per aclimatar-se.

– Als Alps hi vaig fer l’entrenament, pujava a 3.800, feia esquí de fons a 3.400 metres… Tot això anava augmentant l’aportació d’oxigen i els glòbuls vermells. Després, com a última cosa vaig fer l’ascensió al Montblanc de què parlava abans. Un cop a l’Himàlaia també et vas adaptant. Després, quan vaig tornar aquí, em vaig fer una anàlisi de sang, i segons la normativa d’aquí jo no hagués pogut competir perquè estava dopat amb “EPO”. No és que estigués dopat, és clar, però és que tenia una acumulació de glòbuls vermells que superava de llarg els nivells normals.

– Fins al camp base, vas amb iacs que carreguen el menjar, i amb un cuiner, i amb les tendes preparades. Es menjava força bé. Pujant, no. La veritat és que fa molta mandra cuinar allà dalt. Menjàvem liofilitzats, però em feien mal. També intentàvem menjar sopes, líquids, xampa -el menjar típic dels xerpes, que és una mena de farinetes-, llet… Recordo l’última nit a gairebé 7.500 metres. En aquell camp no hi volia ser gaires hores, perquè ja sabíem de gent que els havien caigut allaus, perquè és molt pendent. Ens havíem de llevar a les 2 de la matinada, i al tornar ja no hi dormiríem. És l’única nit que no vaig dormir, perquè costa molt dormir a tanta altitud i per l’expectativa de l’endemà, per por d’adormir-te… Vaig dir al xerpa que a les 2 comencessin a preparar alguna cosa. Quan s’hi va posar, el fogonet no funcionava, i va despertar l’altre xerpa. Vaig estar tres quarts d’hora adonant-me del que passava, pensant en tot el que havia de fer aleshores, i per dir-li al meu cap que m’havia d’aixecar. Un cop en marxa ja va estar. I vam ser allà encara fins a les 7 del matí, per fer tot això, des de les 2!

– Depèn, nosaltres vam estar de 30 a 40 graus sota zero. (Riem) Sí, però si fa vent això es complica perquè aleshores es pot arribar als 70 sota zero.

– El vam encendre però va funcionar fatal. Vam fer mig litre d’aigua per persona. I allà es necessita una mitjana de 8 litres per persona al dia. Però ja eren les 7 del matí, ja era de dia. Teníem calculat que sortint de nit, pels horaris normals que feia la gent, arribàvem a temps per fer el cim i tornar a baixar al camp.

– Jo crec que fins a 7.000 metres et pots aclimatar. Tampoc tinc prou experiència per dir-ho, però pel que he llegit, i he parlat amb gent que fa moviments per aclimatar-se, cada dia que passa vas perdent i estàs pitjor. Aquesta altitut és coneguda com a zona de la mort. És una zona en la qual cadascú ha de procurar per ell. Normalment en aquests cims no hi ha possibilitat de rescat. Els helicòpters no poden pujar tan amunt, perquè la pressió d’oxigen és tan pobre, que no s’hi sustentarien.

– En aquesta zona de la mort, com canvien les relacions entre les persones? Quan la gent que puja està al màxim d’esforç i de lluita contra els elements, la relació amb les persones es deu veure una mica diferent?
– Sí. Moltes expedicions han tingut problemes per això. Jo penso que la gent es torna molt més egoista, la qual cosa -dintre de tot- no deixa de ser instint de supervivència. Si realment allà dalt no et tornes egoista malament, perquè allà és ben veritat que depens de tu mateix. Pots posar també en perill la vida dels altres. Nosaltres vam pujar sense encordar, per no augmentar el risc, per no posar en perill dues vides. Evidentment que si en queia un calia intentar parar-lo. Sé de casos de gent que arriba a aquesta altitud, gent que es torna molt freda i passa totalment de sentiments… El cap també funciona d’una manera molt diferent, et costa pensar, et tornes molt primari.

– Sortiu del camp a les set del matí, i dieu “anem al cim”. Això com es fa?
– Vam fer dos grups. Érem dos i dos xerpes. Els xerpes normalment no els deixen pujar al cim, nosaltres els vam dir que sí. A mi em va encantar el xerpa amb qui vaig pujar. És una de les millors persones que he conegut a la meva vida.

– Bé, la ruta és bastant evident, és una cosa ja sabuda.

– És una pujada bastant dreta. El punt en què ho vaig passar pitjor és en un lloc on hi havia una paret de roca, i em vaig quedar al mig, amb el cor desbocat, respirant com els gossos després d’una cursa. M’ofegava. Un cop superat aquest moment vaig poder agafar el meu ritme, més tranquil. Però les sensacions que es tenen en aquestes altituds són molt peculiars. Hi ha gent que no vol veure altra gent i que han deixat a l’estacada d’altra gent. Ningú és responsable de ningú, a partir dels 6 o 7.000 metres, cadascú s’ha d’espavilar per ell mateix i prou. Sé de gent que per fer el cim han deixat morir altra gent, i això em sembla absurd. A l’Everest, uns japonesos van trobar un grup que estava demanant ajuda i van passar d’ells perquè sinó no haguessin fet el cim. Quan van baixar encara estaven bé i també van passar d’ells.
Les reaccions són imprevisibles, ningú les pot preveure. Jo puc dir ara com vaig reaccionar allà. No puc dir com reaccionaré la propera vegada. Per mi el cim era importantíssim, però si li arriba a passar alguna cosa al xerpa, jo no pujo. Ho sé perquè vaig ser allà en aquell moment, però no ho puc dir d’un altre moment.

– Això és un tema una mica… Quan vam pujar al cim hi havia una expedició, davant nostre, amb oxigen, que havia sortit de nit. Els vam atrapar a 8.000 metres. Com que pujaven amb oxigen vaig pensar que era millor que anéssin ells davant, perquè és com si ells estiguessin 3.000 metres més avall i podien anar més de pressa. Però ens van dir que passéssim, que anaven cascats. Quan vam arribar al cim els vam esperar, per fer-nos les fotos, i al baixar aquella parella va tenir molts problemes. Vam baixar junts a dormir al camp dos, i aquella nit un d’ells dos es va morir. És una sensació… que et fa sentir que allà dalt has de tenir molt clar que la teva vida està en risc, en un risc molt gran. Aquesta persona no sé perquè es va morir. Però són coses que et foten.

– Vas perdut. Hi va haver un moment molt dur, en què vaig creure que ja era dalt. I quan em vaig adonar que encara em faltava la tira, psicològicament, em vaig desmuntar. Vaig dir “No puc més”. Has de fer un treball mental molt gran per continuar. Jo sabia que arribaria al cim quan veiés l’Everest, que era al final d’un gran plató.

– Sí, sí. Quan vaig veure l’Everest vaig dir “Això ja està”.

– Ja et dic que tenia el cap tan emboirat… Són 8.200 metres, és la sisena muntanya més alta del món, hi ha molt poc oxigen, i no pots pensar amb claredat. Durant tota l’ascensió, només sabia que havia de fer una passa davant de l’altra. Quan vaig arribar al cim vaig dir “Ai, ara he de fer una foto.” Em feia una mandra terrible, a més durant l’ascensió no vaig fer cap foto, perquè havíem sortit amb massa retard i pensava que no tindríem temps. Anava bastant nerviós. Pensava que se’ns podia fer de nit baixant, la qual cosa hagués sigut un problema gravíssim, ja que no portàvem gens d’equipament per passar la nit. Les fotos del cim són les fotos més a desgana que he fet a la meva vida. Vaig necessitar una bona estona allà, agenollat, recuperant-me, pensant, i probablement gaudir, gaudir de veritat ho vaig fer més quan vaig baixar.

– Ho vaig haver de pensar tot. No va ser espontani. Jo estava molt content de pujar amb ell. Anàvem un darrera l’altre, però vam arribar pràcticament junts. Recordo que em vaig girar i li vaig donar la mà. Després ens vam fer una abraçada increïble i no vam dir res. Estàvem emocionats. Llavors ell va posar unes banderes de pregàries, d’aquestes que tenen els xerpes, plenes de colors. Vam estar mirant, xerrant. En tota la pujada pràcticament no havíem xerrat. Recordo un moment en què em va preguntar com estava i li vaig dir que em trobava molt fort, que em sentia súper bé, molt animat. Em va dir que tenia la mà congelada. Havíem pujat pel cantó on no hi tocava el sol. La mà no se li va recuperar del tot fins al camp base. Portava uns guants que no protegien prou. Després li vaig regalar els meus guants.

– Jo crec que sí. No pots dir mai que has fet un cim fins que arribes al camp base. Jo tenia aquesta por. A més, pensava que tot havia sortit bé, massa bé. Havíem sortit a les 7 del matí, havíem estat capaços d’arribar a les 11 i escaig a dalt el cim. De baixada vaig trobar una mica més avall el meu company que estava bastant cansat… llavors vam baixar al camp 2; si no hagués estat així, jo hagués volgut baixar al camp 1 o al camp base.

– Sí, i tant. Però allà et surt l’instint de supervivència. Pensava que podia ser que la dinyés baixant. No podia ser. Jo havia de disfrutar-ho allò. I poder-ho explicar a algú… (Riem). Encara que no ho expliquis a ningú, l’experiència la continues tenint. Però sí que teníem ganes de compartir-ho amb els amics i amb la família, amb la gent que estimes. Sobretot és això: ets allà, amb sentiments molt forts i trobes a faltar molt la gent que estimes, perquè estàs en una situació molt precària, saps que t’hi estàs jugant molt, i tens moltes ganes d’arribar a casa. Potser el moment més maco és l’arribada.

– Com és que pots baixar tant de desnivell tan de pressa? Si t’equivoques, pots baixar de pet…
– Pensa que a la pujada cada passa és un sacrifici. Sí, has d’anar amb compte, però pots baixar molt més de pressa. L’esforç físic és molt menor. I són pendents molt drets, o sigui que pots baixar bastant de pressa.

– Jo no ho aconsellaria. Et pots descontrolar i estimbar-te. Jo anava mal menjat i mal begut, i com més aviat fóssim a baix i em pogués recuperar, millor. Fins al camp 2 vaig arribar molt bé. Però al passar la nit al camp 2 vaig intentar prendre menjar liofilitzat i se’m va posar molt malament. Vaig començar a tenir vòmits i diarrees. La diarrea, a sobre, em va deshidratar. Imagina-t’ho. L’endemà mentre acabaven de desmuntar el camp 2 vaig baixar sol fins al camp base. Més que res perquè no em sentia segur de mi mateix, em sentia molt cansat i preferia estar sol i no complicar la vida a ningú. Anava molt pendent de no cometre cap error, però em costava molt. Hi ha moments -m’ha passat altres vegades- quan estàs en una situació límit, en què és molt fàcil deixar-te abandonar; són moments en què has de lluitar molt per la vida, i és més còmode no lluitar. No és ni desagradable. En aquells moments no fa por. Però has de tenir la força per lluitar. Hi ha gent que es deixa, deixa de lluitar per la vida. És molt més difícil lluitar per viure que deixar-te morir, de vegades és fins i tot més agradable. Jo ho he viscut una vegada en una carrera d’esquí de fons, vaig arribar al límit, em vaig congelar perquè anava amb molt poca roba i feia molt fred i sabia que havia de lluitar per aixecar-me i tirar fins que em veiés algú. Si em quedava allà em moria segur. Però en aquell moment només tenia ganes de dormir i deixar-me portar, i realment era el més còmode i fàcil. Em vaig aixecar, però la veritat és que m’ho vaig haver d’imposar, em va costar un esforç molt gran.

– Bé, la baixada fins al camp base la vaig fer sol. Aquella nit s’havia mort aquell noi. Jo pensava en això; estava molt tocat i havia d’arribar al camp base a refer-me com més aviat millor.

– Bé, hi havia anat una expedició d’aquestes comercials, que cobren molts diners, i portaven una gran corda. Nosaltres vam ser els primers, pràcticament, de pujar al cim, de tota la gent que hi havia darrera. Això va permetre fer la baixada d’una manera una mica més lliure. Hi havia trams difícils on aquest grup havia muntat molta corda.

– No. Poses un aparell a la corda de manera que si caiguessis et quedaries ancorat en aquell tros de corda. No els vaig agafar tots, perquè n’havien muntat molta. Però als trams més drets vaig agafar-la, com a mesura de precaució, perquè anava molt insegur. En qualsevol moment podia fer un pas en fals.

– Beure molt: caldos, líquids, llimonada… Sobretot beus. Em va agafar un desfici de menjar carn. Sóc intel·lectualment vegetarià, però en canvi sóc un carnívor en potència. Els cuiners i els xerpes havien comprat un xai a l’últim poble -que havia costat 1.500 pessetes. Allà, la carn s’asseca i te la pots menjar crua tranquil·lament. S’havien menjat tot el xai però havien deixat un os on hi havia unes restes. Vaig estar una hora rosegant aquell os. (Riem). Sí, i quan vaig arribar a Kàdmandu, vaig menjar durant 4 dies 4 filets diaris.

– Al camp base, per molta altitud que hi hagi, venint dels 8.000 metres, era com estar a casa. Vaig recuperar les nits que no havia dormit bé dalt a la muntanya i vaig intentar menjar. Però sobretot, tenia ganes de marxar de la muntanya. Volia baixar a Kàdmandu, poder estar en un hotel, i tenir comoditats, que també les trobes a faltar en algun moment: una bona banyera d’aigua calenta, poder menjar uns filets…

– Molt. Particularment del sherpa que va fer la muntanya amb mi. Va ser una gran persona, que sempre tenia un somriure als llavis. Vaig notar que tenia molta confiança en mi i una fidelitat absoluta, qualsevol cosa que li demanés la faria. Això et dona una seguretat increïble a la muntanya. En justa correspondència jo hagués sigut capaç de fer qualsevol cosa per ell. Penso que hi havia una comunió total entre l’un i l’altre, cosa que és difícil en aquella altitud. També va acomplir el seu somni, junt amb mi. Això és una cosa que em va fer molta il·lusió. Era el nostre somni. Ell no havia fet mai cap 8.000. Per mi és un dels millors amics que he tingut a la meva vida. Era una persona que acabava de conèixer i que, en canvi, ha fet molt més per mi del que ha fet gent que conec des de fa un munt d’anys. Ell va anar molt més enllà del sou que li podia pagar. És una societat molt capitalista, també: tu pagues 300.000 pessetes per cada xerpa, però el xerpa només se’n queda 60.000. Sempre el que no treballa és el que cobra més. Sempre és així.

– Era el somni que tenia. El fet de superar-lo, de dur-lo a terme et fa millor com a persona, et fa més fort. No estic dient que jo sigui millor que ningú, parlo de sentir-me més fort com a persona, no per comparació amb ningú. He tingut la oportunitat de fer-ho i he vençut aquestes dificultats.