Les protestes del moviment d’organitzacions ecologistes i de consumidors no van tenir resposta, les enquestes públiques no eren contestades i una petició governamental amb més de 150.000 signatures ja no podia evitar el pitjor: el 28 de gener del 2000 es va aprovar la llei catalana que permetia el conreu d’espècies vegetals transgèniques. La multinacional Monsanto havia guanyat la carrera.

Quatre anys després

Poc abans de les deu del vespre, Carme Sió va penjar el telèfon en el seu despatx de la Diagonal. A fora plovia a bots i barrals, per la qual cosa agafà el paraigües i la cartera. En passar per la sala de conferències, va encendre el televisor per veure l’entrevista que quatre hores abans li havien fet. Com a directora del Consell Català de Producció Agrària Ecològica, estava acostumada a presentar-se davant les càmares per prendre posicions sobre el tema de la enginyeria genètica en relació a l’agricultura ecològica. Però avui, les seves paraules no tenien la força d’altres dies, se li veia el cansament arrossegat al llarg del dia. I és que havia hagut d’atendre les nombroses trucades de molts consumidors enutjats, agricultors ecològics insegurs del que passava i periodistes assedegats de notícies fresques. I ara se sentia confirmant les paraules que havia estat repetint durant tot el dia. “La notícia donada ahir per El Periódico és certa. En un molí de gra als afores de Lleida s’ha trobat blat de moro de conreu ecològic que presenta el gen del Bacillus thuringiensis. Es tracta del mateix gen-Bt que incorpora el blat de moro de Monsanto. De tota manera encara seria precipitat parlar d’una estafa per part dels agricultors ecològics. Aclarirem com ha pogut passar el gen Bt cap al blat de moro de conreu ecològic.”

Carme Sió ja no escoltava el que deia, sinó que pensava en els titulars del diaris de l’endemà i el mal que farien: “Consumidors estafats: aliments transgènics venuts com a biològics” o “Agricultor ecològic va vendre blat de moro transgènic com a biològic”. Un agricultor ecològic que conrea deliberadament blat de moro transgènic? L’altra possibilitat li semblava molt més plausible, i això abans de saber qui era l’agricultor en qüestió. Carmé Sió es posà l’abric i es disposà a sortir a la foscor de la nit. Continuava plovent a Barcelona. Demà aniria a veure en Josep Fàbregues al seu mas.

Havia quedat amb Pere Sisquet, el director del laboratori oficial encarregat de la investigació del cas. En trobar-se a l’estació, en Pere Sisquet li demanà:

– Fa molt que coneix en Josep Fàbregues? Carme Sió reflexionà.

– El vaig conèixer fa uns deu anys, això era l’any 1994, quan vaig començar a treballar pel CCPAE, i després ens hem vist sovint a reunions i taules rodones. Tot just acabava d’encarregar-se de l’explotació agrària dels seus pares.

– Fa deu anys? Això era l’època de l’auge, no és cert? Ella assentí.

– Sí, van ser temps emocionants, cada vegada hi havia més agricultors i ramaders que es reconvertien cap a l’agricultura i ramaderia ecològiques. Llençaven els productes químics i ens demanaven les directrius del CCPAE per començar el nou tipus d’explotació. La demanda era superior a la producció, i això va afavorir molt el procés. Recordava aquell temps i en Josep Fàbregues, que va fer-li veure la lluita al llarg dels anys anteriors dels agricultors ecològics, titllats de “romàntics” i “somiatruites” i combatuts per la indústria química, que iniciaren el moviment per tornar a una mena d’agricultura “com fa més de cent anys”.

Féu una pausa i pensà en la raó que la impulsava a realitzar aquell viatge.

– Quan vaig conèixer en Josep Fàbregues, ja hi havia la prohibició de la utilització de llavors transgèniques en les directrius de l’agricultura ecològica. Però ell va ser dels primers que temia que la biotecnologia no es podia combatre.

Carme Sió recordava com els cultius transgènics s’apoderaven dels camps de conreu d’arreu del món, des dels EUA fins a Austràlia, passant, evidentment, per Catalunya. Mentre teixia els seus records del passat, havien arribat a terme: Bellpuig.

En Josep Fàbregues s’estranyà en baixar del seu tractor i veure la Carme Sió acompanyada per en Pere Sisquet. Carme Sió anà directament al gra:

– Coneixes els titulars dels diaris?

– La notícia desastrosa sobre el blat de moro transgènic? Sí, és clar.

– El blat de moro prové dels teus conreus!!!

En Josep s’empassà la saliva. I ho va comprendre de seguida. Mirà al seu voltant i descobrí el que cercava.

– En Joan Selva -digué en Josep Fàbregues- aquest ha de ser el causant. Es tracta d’un dels agricultors integrals que van deixar-se convencer pels venedors de llavors millorades i que en l’actualitat conrea blat de moro Bt. I en definitiva, per estalviar-se unes poques hores de feina. Va sacsejar el cap. No hi ha més de 200 metres entre els seus camps i els meus, ara ho entenc tot. El pol·len del blat de moro Bt ha fecundat el meu blat de moro ecològic, o és que penseu que jo les he sembrat, aquestes plantes del dimoni? Jo no la necessito pas, aquesta porqueria anomenada Bt, de fet, ningú no la necessita. Amb els icnèumons acabo sense problemes amb el barrinador del blat de moro, ja fa anys que els agricultors ecològics lluitem amb paràsits de lepidòpters contra l’anomenat cuc, sense esperar que Monsanto ens portés el blat de moro amb el gen del Bacillus thuringiensis i ens volgués donar lliçons de com combatre plagues. D’això en sabem més nosaltres per experiència que ells per ciència.

Carme Sió assentia i sentia la ràbia encoberta que hi havia a la veu d’en Josep Fàbregues. Ella n’estava convençuda, aquest home no era culpable de sembrar blat de moro transgènic o qualsevol altra planta modificada genèticament. En canvi, en Pere Sisquet no n’estava convençut.

– Encara voldria fer-li unes preguntes, Sr. Fàbregues. Necessito el nom i l’adreça del seu subministrador de llavors i voldria fer una inspecció del seu mas.

En Josep se’l mirà una bona estona, després l’acompanyà a veure les instal·lacions.

Passats uns dies, na Carme trucà en Josep.

– Hola, com anem? Bé, haig de donar-te una bona notícia i una de dolenta. Quina vols sentir primer? En Josep contestà:

– La bona.

– El Sr. Sisquet m’ha comunicat que ja va comprovar el teu subministrador de llavors i, després de realitzar diverses analítiques, ha arribat a la conclusió que el teu blat de moro sí que va ser pol·linitzat pel blat de moro transgènic Monsanto d’en Joan Selva. La qual cosa significa que pots continuar emprant el nostre distintiu d’agricultura ecològica.

En Josep Fàbregues sospirà descansat. Havia dubtat de si podria continuar utilitzant i comercialitzant els seus productes sota el paraigua del CCPAE.

– I quina és la notícia dolenta?

– Les vendes de productes agrícoles i ramaders biològics baixen.

Carme Sió tornava a consultar una vegada i una altra el diagrama que tenia al davant, sempre amb el mateix resultat: els balanços econòmics de les darreres setmanes no aixecaven el cap. Tot i haver aclarit la situació als consumidors, d’haver repartit tríptics i haver aparegut repetides vegades als mitjans de comunicació, les consumidores i els consumidors estaven enutjats, ja no tenien confiança en el distintiu del CCPAE. Per què havien de pagar un preu més elevat per productes ecològics que també estaven contaminats genèticament? Poc consol podia trobar en l’evidència que Monsanto havia rebut una allau de cartes i trucades de protesta, conferint-los a abandonar la seva política de modificació genètica dels aliments destinats a les persones humanes. El mal ja estava fet i afectava de forma directa els agricultors ecològics i, en segon terme, el CCPAE. Mentre pensava això, trucà el telèfon.

Era en Josep Fàbregues, que volia comunicar-li que els agricultors i ramaders ecològics volien trobar-se el pròxim diumenge a l’institut d’investigació per a l’agricultura ecològica per celebrar una reunió de crisi. Ella li va descriure la corba de vendes que tenia al seu davant i en Josep va exclamar:

– Què farem amb la nostra collita si està contaminada? Ja no podem vendre-la com a ecològica, l’hem de portar a un majorista que ens donarà tres rals. Tota la feina addicional, per no res. I qui hi guanya en tota aquesta història? Ni tu, Carme, ni jo tampoc.

El perill d’una escissió en el moviment agrícola ecològic que en Josep Fàbregues preveia no era en va. Tot començà el 1998, quan el lobby genètic demostrà que podia arrasar tota una mobilització popular amb la utilització del capital. Després de rebutjar la iniciativa contra la introducció de conreus modificats genèticament, que va ser tergiversada de forma molt hàbil per les multinacionals agroquímiques, passaren a l’atac per aconseguir les autoritzacions i patents nacionals per a les llavors transgèniques i els pesticides corresponents. Poc després els hi concediren. Des d’aleshores, els camps de conreu estaven oberts a les plantes modificades en el seu genoma. Ja va ser en aquell temps que en Josep Fàbregues advertí els seus companys dels perills:

– Què hem de fer per ensenyar a les nostres abelles perquè no produeixin mel sense substàncies transgèniques? Com podem subornar el vent perquè no porti el pol·len als nostres cultius? I d’on obtindrem les nostres llavors si els productors aporten per la biotecnologia? Amb les patents sobre les llavors ens tornarem cada vegada més dependents d’ells!

Ara, només sis anys després d’aquell debat entre els agricultors, el pol·len havia volat massa lluny, i això només era l’inici. En Josep Fàbregues seia a casa i pensava en la seva presentació del diumenge proper. Què els havia de dir? Que Monsanto, Novartis, Hoffmann-La Roche i tots els altres embolicats havien pagat milers de milions de pessetes per evitar que la consulta popular donés un NO clar als productes agrícoles i ramaders transgènics i que d’aquesta manera mai no hauria arribat a volar el pol·len transgènic? Que amb aquest diner, l’institut d’investigació per a l’agricultura ecològica podria finançar 20 anys de treball, i desenvolupar nous i nombrosos mètodes agrícoles respectuosos amb el medi ambient? O hauria de repetir com la indústria agroquímica es va convertir en la indústria de la “ciència de la vida”, ja que els productes químics ja no eren ben vistos per la societat, i com havien vist la manera de vendre els productes agrícoles transgènics com una alternativa ecològica amb una minimització en la utilització de pesticides? La veritat és que la discussió del diumenge es presentava difícil, però no impossible de portar a bon terme.

Carme Sió estava sorpresa de la mobilització popular davant les institucions i les seus de les empreses implicades en l’afer. No havia sospitat la capacitat de protesta i encoratjament de la societat per part de les organitzacions de consumidors i ecologistes davant l’evidència d’una alimentació involuntària amb productes transgènics. Es trobava a l’estació i com sempre arribava tard a la conferència d’agricultors i ramaders ecològics. Entrà a la sala i encara tingué ocasió d’escoltar les paraules de cloenda d’en Josep Fàbregues:

– Hem començat a cultivar llavors lliures de manipulació genètica perquè volíem oferir productes naturals sense modificacions genètiques als consumidors. I per què tot això? Hem de retirar-nos amb els nostres principis? Jo dic que no! Monsanto i totes les altres empreses no són una catàstrofe natural, de fet, no són ningú. Ja que ningú no vol aliments transgènics al seu plat de cada dia!

Els presents havien captat el missatge. L’any 2005 va fer història. L’estiu d’aquell any, a totes les plantes modificades genèticament dels conreus de Catalunya els eren tallats els òrgans reproductors. Les agricultores i els agricultors catalans feien palesa la seva prohibició contra els conreus transgènics.

Aquest és només un dels exemples que es podrien anomenar sobre els riscos que comporta la manipulació genètica de plantes i animals. L’home no és conscient del perill que suposa la transformació d’éssers vivents per fer-los resistents a malalties, condicions de vida adverses o altres factors que limiten la seva dispersió. Ara bé, aquests éssers modificats poden desplaçar definitivament els seus congèneres naturals, i es pot perdre així un tresor únic que és la biodiversitat.