Per a la majoria d’ells, Franco i la seva dictadura són ombres imprecises i llunyanes. Per als militants de les organitzacions polítiques juvenils (OPJ), la llibertat i la democràcia formen part d’una quotidianitat desmitificadora. De fet, són la primera generació que ha pogut exercir activament la política des de la més absoluta normalitat. I justament per això no tenen cap referent immediatament anterior. La generació que els ha precedit va introduir-se en la política des de la clandestinitat o des de l’excepcionalitat de gestionar la mort del dictador i l’inici de la transició democràtica.

La participació en les OPJ ha de ser analitzada, doncs, amb uns paràmetres nous i diferents. Ara és possible l’accés a la professionalització política sense haver tingut cap altra ocupació prèvia. Les OPJ, més enllà d’una aposta nítidament compromesa, esdevenen en molts casos una opció més d’associacionisme juvenil, més atractiva que les altres quant a dinamisme, capacitat d’interrelació personal i implantació. El mateix concepte de joventut adquireix una dimensió sociològica ben diferent i s’amplia com a període fins a ben superada la franja dels 30 anys. Són algunes de les noves variables que impedeixen de fer valoracions continuistes en aquesta matèria.

La gran dificultat amb què topen les OPJ apareix quan la seva eina bàsica de treball, la pròpia acció política en el sentit més ampli, queda desvirtuada, si més no des d’una visió epidèrmica. El desprestigi de la política és una constant assumida amb massa comoditat per amplis sectors socials i mediàtics. La inèrcia d’uns clixés fàcils sobre la perversió de la política, d’una banda, i el capteniment irregular d’alguns polítics amb actuacions aïllades però impactants, de l’altra, segur que hi ha ajudat. Com també hi ha contribuït la pràctica reiterada d’un mal estil més proper al camp de les injúries que no pas al del debat de les idees. Els polítics joves esdevenen, així, subjectes passius d’uns prejudicis generats per uns altres. Estan estigmatitzats d’antuvi. Aquesta és la gran paradoxa.

Les línies de treball per a l’enfortiment de les OPJ passen per l’estructura, el context i el contingut de llurs actuacions. En efecte, la independència, si bé sempre relativa, de les OPJ és la principal garantia per a la seva consolidació. Independència ha de voler dir capacitat per poder dur a terme anàlisis pròpies en relació als diversos temes d’interès, al marge que, en la majoria dels casos, s’arribi a les mateixes conclusions a què ha arribat el partit mare. Independència també hauria de comportar la possibilitat de poder bastir plantejaments polítics des d’una autèntica cosmovisió. No es pot limitar l’àmbit d’actuació de les OPJ a temes marginals i excessivament acotats o abocar-les a fer el discurs (perfectament “dirigit”) que al partit mare, per qüestions de caràcter formal o material, no li interessi assumir directament. Aquestes temptacions, força generalitzades, són les que lleven credibilitat a la seva actuació. Però més enllà de les relacions amb el partit de referència, cal fer esment al discurs i a l’estil.

Les OPJ han de ser capaces de connectar amb el seu propi entorn, força allunyat de discursos monolítics. La societat de la informació dibuixa un nou terreny de joc. Tot és extraordinàriament canviant. Determinats plantejaments poden quedar desfasats en períodes força breus. Aquest nou escenari demana respostes bastides des de posicionaments ideològicament sòlids, però amb una concreció flexible i adaptable. Els discursos buits, conjunturals i volàtils són tan nefastos com l’immoblilisme. Les OPJ, doncs, han de tenir la capacitat d’anticipar-se. De preveure les noves circumstàncies i descriure’n les alternatives.

D’altra banda, els mitjans de transmissió de les idees prenen una major rellevància. L’estil en el llenguatge ha de ser l’altre gran senyal d’identitat de les OPJ. La política feta des dels partits i les institucions usa uns registres que la fan ser molt distant per a una àmplia majoria de gent jove. Les OPJ han d’emprar uns codis que generin complicitats, que diguin coses per si mateixos. En qualsevol cas, la conclusió sobre les OPJ ha de ser optimista. La qualitat d’aquest tipus d’associacionisme és bona si es compara amb altres organitzacions juvenils catalanes i, especialment, amb les mal anomenades ONG. Les OPJ tenen una estructura estable (humana i material) d’un cert gruix, una correcta capacitat d’enquadrament dels seus afiliats i una intensitat i durabilitat de l’activitat associativa molt acceptable. En aquest sentit, les OPJ no haurien d’estar gens acomplexades en relació a d’altres ofertes associatives que quantitativament tenen menys estabilitat, per bé que s’hagin beneficiat de l’impuls de diverses campanyes mediàtiques.

El treball elaborat per la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia ajuda a superar tòpics que tendeixen a infravalorar la validesa del model associatiu mal anomenat “tradicional”, del qual formen part les OPJ. Per contra, la definició d’un model idíl·lic de voluntariat que respon a la premissa “treball concret, resultat ràpidament contrastable”, perjudica les mateixes ONG que hi han estat encabides.

La reflexió final ha de passar per valorar necessàriament el paper que han jugat i juguen les OPJ com a peces bàsiques en el sistema de democràcia formal. Des de la renovació, però amb la generositat de permetre que una nova generació de polítics joves basteixi la seva xarxa de complicitats i el seu imaginari col·lectiu. Aquesta és la principal garantia per al futur.