– Bé, jo crec que hi ha dues arrels. Una d’origen, jo començo a treballar als 14 anys com la majoria de gent que no té ofici. Sóc d’una zona rural d’Astúries, i en acabar els estudis primaris tinc l’opció de quedar-me a casa a treballar o de buscar feina. No aconsegueixo entrar en una escola laboral, no sé si per no aprovar l’examen o per no portar la carta adequada (un nombre important dels que s’examinaven lliuraven una carta al capellà). La meva primera feina és de cambrer, amb moltes dificultats perquè als 14 anys tothom es pensa que et pot explotar. Després faig formació professional i treballo, i als 19 anys arribo a Barcelona. Aquests antecedents i el fet d’entrar a treballar a La Maquinista determinen la meva dedicació al món sindical. La Maquinista era un empresa amb una gran tradició sindical, amb un gran esperit solidari i amb gent que tenia un sentit de l’ètica i de la companyonia extraordinari. Tot això m’ha marcat i suposo que, com a tanta gent d’aquest país, ens ha ajudat a viure el procés de transició i a sentir la necessitat de fer la nostra petita aportació a una etapa tan engrescadora com va ser la transició democràtica.

– Sí, sí que en tinc. No tant degut a les vagues mineres que es feien aleshores, perquè jo sóc de la zona més camperola. A Astúries hi ha una divisió persistent que marca molt les famílies que són d’esquerres i les de dretes, al mig hi ha poca gent. La família del meu pare era, i encara és, d’esquerres. La de la meva mare era més aviat de dretes, ells en diuen “neutrals”. Però a casa sempre seguíem les tesis del pare. El pare sempre havia tingut problemes amb la guàrdia civil i escoltava sempre la radio Pirenaica. Encara recordo el dia que va anar a votar en el referèndum aquell de Franco, portava dos vots a la butxaca, el sí i el no. Deia que si li demanaven el vot trauria el sí, i si no votaria que no. Érem sis germans, no teníem massa recursos i la situació era molt complicada. Tot plegat ha influït bastant a l’hora de dedicar-me al sindicalisme i a l’esquerra -des d’una perspectiva molt àmplia- perquè treballar en un sindicat és practicar l’esquerra de debò, no només teoritzar.

– No, vinc sol. Es barregen vàries coses en la meva vinguda. La primera i més determinant és que jo sóc del Barça des de petit, i anar a la ciutat del teu equip és molt engrescador. La segona és que feia 4 anys que era cambrer i tenia poca llibertat personal ja que treballava quan la gent tenia festa. Desitjava trencar una dinàmica, i més quan la gent del bar on treballava volien que em quedés perquè ja era gairebé de la família. Això em va decidir, crec, perquè tampoc ho tinc gaire clar. A Astúries la gent no emigrava gaire i la meva mare era molt contrària al fet que jo marxés a Barcelona. Per a ella era com si ara me’n anés a la Xina.
A l’escola professional va venir un senyor, de qui no vull parlar, i ens va dir si volíem anar a treballar en una empresa de Barcelona. Vàrem venir 20, en autobús. El viatge va ser molt divertit.

– Jo estic bastant en la tesi que els joves participen molt més del que la gent pensa i potser tant com sempre. Estem acostumats a fer una anàlisi d’una època molt concreta de la nostra història, la transició, que podia tenir més atractius i enganxava més els joves. En una situació de més normalitat, la gent jove participa també amb més normalitat. Però pel que fa al sindicat, crec que és bastant sorprenent, tenim més gent jove que gent gran i de mitjana edat. Un 18% dels afiliats té menys de 30 anys. No crec que hi hagi aquesta proporció en la població activa: això vol dir que hi ha molts més joves a la UGT que en el mercat laboral. Per què s’afilia la gent jove al sindicat? Perquè pensen que han de fer la seva contribució, és la gent que milita. En empreses importants, com la Nissan de la Zona Franca, el secretari general i el d’organització de la direcció de la secció sindical tenen menys de 30 anys. També hi ha gent que s’afilia per tenir un suport. Però la joventut d’avui és sana i té preocupacions, a la seva manera.

– Envellit o no és relatiu. Què vol dir envellit? Que la mitjana d’edat de la Secretaria Nacional de la UGT de Catalunya no arriba als 40 anys?

– Aleshores no estem envellits. Jo vaig arribar a secretari general als 34 anys. La mitjana de la direcció no arriba a 40 anys, estem gairebé tots entre els 35 i els 45 anys i no hi ha ningú que passi dels 50 anys. Comparat amb Europa som una direcció molt jove.

– Crec que el relleu generacional que hi ha hagut és més gran del que seria raonable, fruit de la situació política de la qual veníem, i segurament no es tornarà a donar en un futur. Personalment, penso que no és bo. És més raonable que la gent jove adquireixi experiència abans d’arribar als llocs de direcció. En general, la nostra organització té molta gent jove, i més en els últims anys en què hem tingut un creixement molt espectacular de gent jove, concretament en les darreres eleccions sindicals. Tenim una estructura bastant complexa on la gent pot anar agafant experiència en la pròpia organització.

– Ho veiem de manera positiva. Tots els sindicats fa molt de temps que estem treballant en el que en diem un Departament de Joventut però no érem capaços de consolidar-lo perquè teníem uns límits molt marcats. Hi havia moltes traves de caràcter organitzatiu, el responsable del Departament no era elegit sinó nomenat. I si no hi havia traves -jo mai n’hi vaig posar- els mateixos joves del Departament de Joventut se les posaven. Per això vam veure la necessitat d’establir una organització juvenil independent, dins el sindicat, però amb personalitat pròpia. I d’aquí surt Avalot. Crec que pot convertir-se en una organització de masses o tenir una gran influència en el sindicat i ser una escola de formació de quadres. Té un avantatge molt gran respecte a l’antic Departament ja que aquest només actuava amb els militants i, en canvi, Avalot està present en les escoles de formació professional. Així els joves poden estar en contacte amb el sindicat abans d’entrar en el món laboral.

– Bé, tenia fama, només fama. Nosaltres també som internacionalistes. Tot sindicat ho ha de ser. Les fronteres polítiques -no les culturals, dels sentiments de la terra, que són molt nobles- són un invent que serveixen sempre per explotar els mateixos. Els aristòcrates de l’edat mitjana no anaven mai a la guerra, a la guerra hi ha anat sempre el poble. Des d’aquest punt de vista, el sindicat no era nacionalista ni ho és, però Avalot ha incorporat al sindicat una cosa molt important: el reflex de la societat catalana que és molt oberta i molt plural. Això s’ha visualitzat en les resolucions adoptades en els últims anys i en la voluntat del sindicat de ser molt obert i plural. Avalot també ha demostrat que en una mateixa organització poden conviure des de persones que pensen que el futur de Catalunya passa per la independència fins a les que pensen que la Generalitat ja té prou competències. Hem fet palès que, a més, es poden plantejar reivindicacions comunes.
Seria estúpid per la meva part dir que Avalot ha tingut una gran rebuda per part de tothom dins la UGT ja que quan es fa una innovació organitzativa sempre hi ha resistències. Hi ha hagut dificultats però finalment crec que hi ha una acceptació i una consolidació molt important en el conjunt del sindicat.

– En tot cas el límit l’ha de posar la persona que s’afilia, no nosaltres. Avui dia les coses han canviat, i hi ha persones d’ideologia democratacristiana que tenen una militància social. M’agradaria que un socialdemòcrata, que està fent la mateixa feina, m’expliqués les diferències entre ambdues ideologies. Potser l’única és la religió, però en el dia a dia no n’hi ha tantes. Els democratacristians poden tenir cabuda dins la UGT i dins l’Avalot. Actualment hi ha militants cristians a l’Avalot. En el sindicat no defensem un partit polític, defensem la gent que estem representant, els treballadors i les treballadores. Si és així no hi ha diferències per raons nacionals.

– Que això és propaganda preparada per desacreditar els sindicats, perquè aquestes persones no tinguin cap organització que els pugui defensar amb autoritat. El sindicalisme sempre ha estat l’element clau per avançar en les reivindicacions dels més febles: els aturats, els no aturats, els jubilats, etc., i continuarem en aquesta línia. Es diu que a Catalunya no hi ha atur, però n’hi ha molt. La UGT de Catalunya estem plantejant la necessitat d’incorporar al món laboral la gent que té més dificultats: els joves que no han acabat la formació professional, els joves de famílies desestructurades que no han pogut formar-se, la gent de més de 45 anys, i un col·lectiu del qual es parla poc i que està en situació dramàtica, com són les persones amb algun tipus de disminució física o psíquica.

– La veritat és que el de Blair no m’agrada gaire. Jospin ha fet una gran aportació a l’esquerra europea.

– Primer perquè és capaç, amb molt poc temps, d’il·lusionar la gent amb les reivindicacions de sempre. Ha estat capaç de treure del calaix els plantejaments socialdemòcrates més tradicionals i engrescar tota una societat, més enllà del Partit Socialista Francès. Jospin ha fet una nova revolució, és una manera nova de fer revolucions. Ja no farem revolucions amb llambordes, sinó amb el vot. I en segon lloc perquè està complint, malgrat que totes les recomanacions diuen que no, perquè la reivindicació de les 35 hores sigui un èxit.

– Perquè en Blair és un socialdemòcrata molt light que s’està aprofitant de la desestructuració social que va provocar la Thatcher per descafeïnar l’esquerra. La societat anglesa, després de tants anys de governs conservadors, no està prou estructurada, no hi ha una societat civil forta que obligui el laborisme a mantenir unes posicions d’esquerres, més radicals. Està fent un nou laborisme, diuen centrista, però penso que fracassarà perquè la gent d’esquerra espera que el govern sigui d’esquerres, socialdemòcrata. Ara bé, potser cal dir que estem influïts per l’opinió, no pública, publicada al nostre país que està marcada per la doctrina imperant que és clarament de dretes,

– Potser ja hem fet alguna cosa. Per què l’esquerra no ha guanyat? Hi ha molts motius. Un seria com ho ha fet en Pujol, que també té el seu mèrit. Un altre motiu seria l’actuació de l’esquerra en general que ha fet una aposta per la unió civil del país, per la cohesió social, perquè Catalunya fos un sol poble. Això li ha restat possibilitats de caràcter electoral ja que ha posat per damunt dels interessos partidaris l’interès col·lectiu de no fracturar la societat catalana. Aquest fet ha provocat incomprensions, dificultats i que una part de la societat hagi sentit menys pròpia la Generalitat, l’autogovern. Què ha de fer per guanyar? Fonamentalment dues coses. Primer parlar el llenguatge de la gent, que la gent entengui que es vol guanyar a Catalunya, no en termes abstractes, sinó per governar, per administrar el govern, per fer polítiques diferents que és el que ha portat, històricament, a quotes més altes d’autogovern. En la història de Catalunya, els moments importants d’autogovern no es donen amb una idea abstracta de Catalunya, sinó lligats a una reivindicació social concreta, com la revolta dels segadors o la de 1936. Crec sincerament que l’esquerra ha de plantejar-se el país en aquests termes i tant l’esquerra més nacionalista com la menys nacionalista poden trobar punts en comú.

– Si voleu que us digui la veritat, amb la meva tasca al Sindicat ja tinc prou feina. En Maragall és un gran candidat, no sé si després d’un temps governant hauré de criticar-lo i fins i tot pensaré que s’assembla a Tony Blair. Però és segur que és un candidat capaç d’il·lusionar. Falta que a aquestes il·lusions se’ls posi lletra i que els ciutadans d’aquest país puguem gaudir d’un programa agosarat però, alhora, possible de dur a terme.

– Que estan fent un gran treball, un treball semblant al nostre en el Sindicat, que no té prou reconeixement social, però que al final un ha de sentir-se bé amb un mateix. Des d’aquest punt de vista no hi ha cap dubte que els monitors d’esplai fan una aportació extraordinària sobretot perquè els agrada fer-ho i perquè creuen ens uns valors determinats. L’Ètica de la igualtat d’oportunitats està tan de moda com ho estava a principis de segle, les coses no han canviat tant. Sóc un gran admirador de la societat francesa per la seva capacitat de relació i el seu fort moviment cívic. Sempre són a l’avantguarda i ens donen lliçons. Per exemple, les grans manifestacions que van fer l’endemà de guanyar la dreta en defensa de l’ensenyament laic. Estem en una època amb moltes dificultats de referents. Una època que és complicada i alhora divertida. Si tens molts referents sempre tens la temptació de copiar massa; si tu has de fer sol, hi ha més connotacions pròpies, més actuals i innovadores. Ara és el moment de marcar el món en què ens mourem el proper segle, el proper mil·lenni.