Quan en Robert Schuman, ministre d’afers exteriors francès, va proposar a Alemanya unificar la producció de carbó i d’acer sota una autoritat europea, donava un canvi radical a les estratègies de construcció europea que des del segle XIX havien recorregut Europa. En comptes de començar la casa per la teulada i crear un Estat federal o confederal europeu, com proposaven els moviments europeistes i federalistes, Schuman pretenia començar per propostes més modestes però que generarien una solidaritat de fet entre els Estats europeus, que seria la base sobre la qual construir Europa. Dos trets del missatge d’en Schuman configuren el seu èxit i els principals elements de crítica. En primer lloc, al donar prioritat al fet econòmic sobre el fet polític aconseguia vèncer les reticències dels estats a cedir competències a una organització internacional; però al mateix temps quedaven arraconades i oblidades les possibilitats d’una integració política europea. En segon lloc, el discurs d’en Schuman proposava un sistema amb una racionalitat objectiva pròpia, s’obria una dinàmica d’avançar progressivament en la integració política, en la qual d’una fase es passava automàticament a la següent, perquè la pròpia lògica de funcionament així ho imposava sense comptar amb els desitjos dels ciutadans europeus. En els darrers 50 anys l’Europa comunitària ha patit un canvi espectacular, on els estats han cedit una important part de competències sobiranes sense que els ciutadans hagin estat involucrats o consultats en el procés. Des dels seus inicis, en el camí de la construcció europea, havia quedat aparcat en la via morta el tren de la utopia.

Avui veiem com els nostres dirigents polítics es fan fotos de família després de maratonianes negociacions i tornen satisfets amb un missatge triomfalista que com a mínim amaga la voluntat d’explicar-nos que fan, per què ho fan, i quines conseqüències tindrà el que es fa. Les segures veus monòtones dels nostres dirigents ens tranquil·litzen sobre el canvi de moneda… en poc temps s’haurà d’aprendre a utilitzar l’euro sense problemes.

Ens preocupa que Europa, en tant que referent polític d’un espai de llibertat i progrés, oculti darrera del seu nom un discurs insolidari, tecnocràtic i allunyat del control democràtic. Sota la idea europea s’amaguen impopulars mesures que es justifiquen com a necessitats imperioses (apretar-se els cinturons, congelar salaris, desregular el mercat de treball, expulsar l’immigrant, la privatització en favor dels amics…). On queda la utopia d’Europa?

Però més preocupant encara és el dèficit democràtic amb què s’ha construït Europa: el Parlament Europeu, escollit per sufragi universal, ha estat un òrgan consultiu, que després de moltes lluites ha aconseguit fer-se amb una petita capacitat normativa i de control. El Consell (on hi ha els governs dels Estats membres) és qui talla el bacallà. I aquesta situació és encara més greu si pensem que hem cedit a les Comunitats Europees competències sobiranes que abans restaven en mans dels nostres parlaments nacionals, i que ara són en mans dels governs en el si del Consell; o si pensem que competències cedides a Europa que abans eren de les Comunitats Autònomes ara han tornat a mans del govern en el si del Consell. A més, la Comissió, institució que representa els interessos propis de les comunitats amb importants poders normatius, executius i de control, resta altament burocratitzada, amagada sota un discurs tecnocràtic, i escassament controlada (la moció de censura o la no investidura pel Parlament exigeixen majories impossibles d’aconseguir). Els cal mantenir aparcada la utopia.

El consens dels partits polítics sobre afers internacionals, i en especial europeus, que ha estat al·legat per a la defensa dels nostres interessos a les comunitats, el desconeixement de l’activitat i dels programes dels europarlamentaris (això sí, coneixem els seus sous), i el feble control que des del Congrés dels diputats es fa a l’activitat europea del Govern, despolititzen el debat europeista i la crítica i el debat sobre l’Europa que volem: ofeguen el renaixement de la utopia europea. No ens agrada una Europa enriquida i malgastadora, tancada a la resta del món, que expulsa els immigrants tot reforçant les seves fronteres exteriors, convertida en un mercat sense lleis on tot es pot comprar i vendre, dirigida des d’élits tecnocràtiques sense control ni participació democràtica. Creiem en la utopia d’una Europa oberta, espai de llibertat, solidària, defensora dels drets humans arreu del món, organitzada federalment, amb un repartiment subsidiari del poder polític entre municipis, autonomies, estats i institucions comunitàries, i amb una veu forta i pròpia en el món.

No hi ha cap llei ni cap lògica insalvable i imparable que guiï la construcció europea. Tot es pot canviar, tot s’ha de decidir: democratitzar i apropar les institucions comunitàries, aprofundir les polítiques socials i de benestar en el mercat únic europeu, obrir a l’Est la participació en la Unió Europea, o iniciar una tasca activa de solidaritat amb els països en vies de desenvolupament. Cal recuperar la utopia.

La proposta, sorgida prop dels cercles progressistes, que siguin els ciutadans qui elegeixin directament el president de la Comissió europea és un pas important, però fa falta més, fa falta que els ciutadans protagonitzem la creació d’Europa,… i per començar caldria que aprovéssim en referèndum una Constitució dels Estats Units d’Europa.