Parlar de diversitat sexual és parlar de sentiments, de gustos, de coses que difícilment es poden racionalitzar. Apropar-se a la qüestió fent un exercici de lliure examen és una empresa realment complicada. I resulta encara més empipador quan ets gai, un exotisme que socialment només porta problemes.

Ja ho sabeu, sóc gai. Ja sabeu què? Tant defineix aquesta paraula? Tant diferent em fa dels que porten l’etiqueta d’heterosexuals? Quan a l’adolescència vaig descobrir per què em sentia estrany i diferent a quasi tothom, vaig entendre que això de ser marica estava mal vist i perseguit. Que em portaria problemes.

Aquí arrenca una història de dificultats per saber estimar-me tal com sóc, que els de l’etiqueta hetero s’estalvien. Com es pot viure amb normalitat una manera d’estimar que socialment es considera una aberració, un vici, una malaltia en el millor dels casos? La nostra escala de valors sexuals té encara avui tota la pinta de seguir presonera dels esquemes catòlics, i en vint anys de llibertats estem molt lluny d’haver edificat una ètica laica alternativa. La sexualitat segueix sent una cosa inquietant.

Orientació, identitat i comportaments

Naveguem entre tòpics i prejudicis. Aquests conceptes ens poden ajudar a posar-hi una mica d’ordre, de sentit comú.

Orientació sexual: qui m’agrada, a qui desitjo, de qui m’enamoro. En particular si m’agrada una persona del meu sexe (i per tant sóc homosexual) o una persona del sexe contrari (llavors sóc heterosexual). Res a veure amb ser cavallot o efeminat, amb transvestits o transsexuals. Perquè l’homosexualitat no té res a veure amb la identitat masculina-femenina, amb la sodomia o els rols actiu-passiu. I només indica una petita part de les preferències personals. Hi ha qui tremola davant uns ulls blaus, o de persones més joves, qui s’enamora a primer cop d’ull i qui s’enamora després d’un llarg període de tracte.

Però de fa molts segles s’ha imposat aquesta classificació homo-hétero com l’única importat i significativa, com si tota la sexualitat es reduís a això.

Identitat de gènere: si em sento dona o home, independentment i de vegades en contrast amb el propi sexe anatòmic. El tòpic que els transsexuals són el súmmum de l’homosexualitat és una gran bestiesa. Una dona amb cos d’home que s’enamora d’homes és indiscutiblement heterosexual! Les persones que tenen una identitat psicològica diferent del seu cos tenen moltes més dificultats que les persones homosexuals. No només topen amb els prejudicis i la marginació social sinó amb una contradicció interior, amb un cos que contradiu la seva identitat.

Comportaments: no tenen res a veure ni amb l’orientació sexual ni amb la identitat. No hi ha una manera heterosexual de practicar el sexe, no hi ha una manera femenina de fer l’amor. Tenen a veure amb les preferències de com fer l’amor, amb la fantasia, i amb el plaer. Curiosament un masclista homofòbic no té cap mania a “donar pel cul” als seus enemics mentre considera un “dat pel cul” la seva víctima. Què hi ha darrera d’aquestes expressions? El que realment expressen és la mania envers la “passivitat”. El masclisme identifica un rol “actiu” amb la masculinitat i una posició “passiva” amb la feminitat. I identifica actiu amb dominant i passiu amb dominat. La recriminació dels masclistes als homosexuals és doble: per considerar que s’han passat a l’enemic i perquè accepten la dominació. Homofòbia i misogínia formen part del mateix esquema pervers, de seguir considerant un sexe com a superior a l’altre.

D’aquests tres conceptes n’hi ha dos, la orientació sexual i la identitat que formen part del nucli dur de la personalitat, que segons la ciència ja estan definits generalment als tres anys d’edat. Tot i que no canvien al llarg de la vida, no és estrany que hi hagi persones que tardin molts anys a ser-ne conscients. Els comportaments sexuals, en canvi, poden variar al llarg de la vida segons la història i les circumstàncies de cadascú.

Virtuts ecològiques de l’homosexualitat

“Si es té una concepció positiva de l’amor i del sexe, es consideraria violentada sexualment al mateix nivell una persona forçada a fer l’amor contra la seva voluntat i una persona que volgués i pogués fer l’amor però li fos impedit (per la llei, pels prejudicis…). O potser pensem que morir enverinats és morir de veritat, i morir de gana una brometa fàcil de reparar?”¹

Una de les actituds menys intel·ligents de la nostra cultura és la repressió de la homosexualitat. Només un argument. En un món on la superpoblació és un gran problema, quan es destinen tants recursos a programes de control de natalitat i planificació familiar, a ningú se li ha acudit les extraordinàries virtuts ecològiques de la homosexualitat? Al cap i a la fi és un mètode net, barat, no té efectes secundaris ni seqüeles. En fi, en comptes de perseguits hauríem d’estar subvencionats.

1. Paterlini, Piergiorgio: Io Tarzan, tu Jane manualetto d’amore e di sesso. Zelig Editore, Milano 1995.