Llibertària de soca-rel encara avui, als 82 anys, encomana la seva vitalitat i ens fa viure els que diu que, malgrat tot, van ser els millors anys de la seva vida. En el camí cap a la revolució va estar a la presó. Durant la guerra va lluitar al front i va treballar en una empresa col·lectivitzada. Després va patir l’exili i els camps de concentració, per finalment tornar a Barcelona amb un fill de mesos. La seva vida té tots els ingredients d’una novel·la, però va ser viscuda amb intensitat.

– Per començar podríem parlar de la teva família.
– A casa la situació familiar era complicada, la mare va morir el 1917 quan jo tenia 2 anys, i el pare es va casar amb una germana de la mare. La relació a casa estava bé, però com que estava tan compromesa i parava poc a casa hi havia una mica de violència amb la mare. Això per una banda, per l’altra hi havia la qüestió de les llibertats de les dones. A casa, tot i ser llibertaris, quan arribàvem de treballar les dones ens carregàvem amb les feines, mentre que el meu germà es posava a llegir molt tranquil. Això portava conflictes, i va fer que més endavant, als 18 anys, marxés de casa, i anés a viure sola. Vaig entendre que a casa no aconseguiria mai la llibertat que jo volia tenir.

– Com i quan et vas començar a interessar per les qüestions socials i sindicals?
– Jo, les idees, es pot dir que les he mamat des de molt petita. A casa es reunien molt sovint companys del pare quan la llei de fugues i la dictadura de Primo de Rivera. El pare era fonedor de la metal·lúrgia. Es reunien i sempre senties, “doncs, avui han apallissat en tal o han detingut en tal altre”, és a dir sempre estàvem una mica encongits pel que podia passar. Durant la dictadura de Primo de Rivera el pare va estar agafat tres vegades. Teníem por que no li tiressin uns quants trets. Jo m’anava sublevant, sobretot quan l’anava a veure a la presó, i el veia rera les reixes. Un dia fins i tot hi vaig anar amb un martell perquè volia trencar les reixes. Jo de petita ja era rebel.

– A quina edat vas començar a treballar?
– Vaig començar a treballar als 13 anys en una fàbrica de gènere de punt a Sants, però no m’agradava i em van parlar d’un taller d’arts gràfiques, al carrer París. Ja feia més d’un any que hi treballava quan es va proclamar la República, i el dia de la proclamació passaven per allà tots cantant en manifestació cap a la presó, i vaig sortir del taller i em vaig afegir a la manifestació, iaquest va ser el meu començament en la lluita. Vam entrar a la presó Model i els presos anaven sortint, ens abraçavem, hi havia una gran alegria.

– Quan vas començar a militar d’una manera o una altra?
– Quan es va proclamar la República vam anar a l’Avinguda Mistral del districte cinquè, a un local gran, i allà es va formar l’Ateneu Faros. Hi havia seccions de tota mena: excursionisme, esperanto, cultura general, nudisme, naturisme… A tots ens feia força falta, perquè havíem estudiat poc. A casa quan agafaven el pare ens treien de l’escola, perquè no la podien pagar, és a dir, que quan va venir la República amb prou feines sabia llegir i escriure. Cada setmana fèiem excursions pels voltants de Barcelona. A El Masnou hi havia sempre parada una tenda de l’Ateneu Sol i Vida, sabíem que si anàvem allà sempre hi havia activitats. Vam fundar un grup de joventuts llibertàries de l’Ateneu Faros, un grup de la FAI que es deia Sacco i Vanzetti i després un que es deia Siempre Adelante.

– Com vas viure l’adveniment de la Segona República?
– Vam pensar que havíem aconseguit una part de les llibertats, com el vot per tothom. Ja al començament ens vam adonar que havíem de seguir lluitant. El primer de maig es va fer un míting a Belles Arts, on hi parlava la Montseny, i es reivindicava la baixada dels lloguers. Al sortir del míting es van formar uns camions per als nois i les dones, els altres anaven caminant, per anar a la Plaça Sant Jaume. Quan vam arribar a la plaça ens van rebre a trets, sense mirar si hi anaven dones, ni res. Això ens va confirmar que la lluita havia de seguir endavant.

– Ara que dius això, com veus l’assumpte de les armes, de la violència, …?
– Per sort o per desgràcia he estat en alguns moviments que creien que s’havien d’utilitzar les armes. Vull dir que llavors jo veia l’acció necessària. El fet que tingués un arma era, precisament, perquè potser arribaria el moment que la necessitaria per defensar-me. No la vaig fer servir mai, i potser tampoc no n’era capaç. El 8 de gener ens semblava que anàvem a fer la revolució. A nosaltres ens va tocar anar a assaltar el Quarter de Sant Agustí. Es van fer unes bombes, que per sort no servien de res, sinó ens haguéssim mort els uns als altres. Vaig entendre que era una equivocació. I encara que haguéssim triomfat no ens hagués servit de res. L’endemà havies de tornar al lloc de treball. Havies de tornar amb la mateixa gent. No havies canviat res, la psicologia de la gent no l’havies canviat. En aquests anys em vaig adonar que el que calia fer era a través de la preparació. Seguíem sent una minoria, i una minoria no pot fer la revolució, llavors has d’implantar una dictadura, no?

– I el 18 i el 19 de Juliol de 1936?
– El 18 de juliol és diferent, nosaltres vàrem anar a parar un cop d’estat. Això és una altra cosa.

– Tota la situació de l’època de la República fins al 36, com la definiries, com la veies?
– Per a mi va ser l’època més feliç de la meva vida. Va ser una etapa de moltes lluites. El 33 vaig estar a la presó. Hi va haver una aturada que es va convertir en una vaga general. Vam anar amb un piquet a fer plegar una fàbrica i ens van detenir. Amb mi anaven el meu germà i un xicot, l’Arnau, que duia una arma. A mi sempre em tocava amagar-ho tot perquè de jove tenia bastant pit, i quan ens van agafar em van trobar l’arma, i m’anaven a condemnar per tinença il·lícita d’armes. Però l’Arnau va declarar que l’arma era seva.

– Això quin any era?
– El 33. El 33 van haver-hi molts fets. Com quan es va proclamar el comunisme llibertari a La Torrassa. Aquesta vegada ens va tocar anar per la Travessera de les Corts, i ja sabíem que hi havia hagut confidències. Aquell dia ens vàrem reunir a casa d’un company anarquista que tenia un germà que era guàrdia d’assalt de la República. Els dos germans no es parlaven, però el guàrdia em va cridar i em va dir: “Conxa, avisa els teus amics, que vagin amb compte perquè han cridat tots els guàrdies d’assalt a concentrar-nos”. Nosaltres vàrem seguir amb els nostres plans. Ens va tocar anar cap a la carretera de Collblanc, i quan vam arribar a la plaça hi havia la guàrdia civil i ens van agafar. Ens van posar en un garatge que hi havia allà i ens hi vam estar fins a la matinada. igual que l’altra vegada, es va acabar la revolució i cadascú cap a casa seva.

– Deies que del 31 al 36 havien estat els anys més feliços de la teva vida.
– Sí, això mateix. Portàvem una lluita constant, perquè darrera una cosa n’hi havia una altra. Cada dia hi havia alguna cosa a fer. Nosaltres en aquell temps pensàvem que estàvem fent la revolució, que estàvem transformant el món. Anàvem amb molta il·lusió als llocs, tot ho fèiem pensant en el canvi de la societat.

– I arriba el 19 de juliol.
– Ja feia uns dies que s’esperava el cop dels feixistes, ens reuníem cada dia i teníem mig nomenat un comitè. Al barri hi havia un bar, que li dèiem el bar dels federals, on ens reuníem per no comprometre l’ateneu. Quan ens van dir que havia esclatat el cop vam buidar la sala del bar i vam anar a requisar matalassos i els vam posar per terra, perquè en algun moment havíem de descansar. La matinada del 19 ens diuen que s’han aixecat al quarter de Pedralbes, i agafem el camió del bar, el folrem amb els matalassos, i anem cap a Pedralbes per assaltar el quarter. Menys mal que el gros de la tropa ja havia sortit cap a la Plaça Catalunya. Portàvem quatre escopetes i dos pistoletes. Quan vam arribar ja hi havia els de Sants. A dalt, hi havia un retén de l’exèrcit, i ells mateixos ens van acompanyar a la sala d’armes, vam omplir el camió i amb tanta emoció ens vam oblidar de les municions i vam haver de tornar.

– No, no, allà no hi va haver ni un tret.

– Quina va ser la vostra participació a la lluita?
– Ens disparaven des dels convents, el de Loreto i el de les Carmelites. I els vàrem assaltar, però no hi vam trobar ningú tret de les monges. El primer dia també es va assaltar la presó. Del convent de les Carmelites dues monges es varen quedar treballant amb el comitè.

– Aleshores qui disparava des dels convents?
– No ho sabem, ni les monges tampoc sabien res, o feien veure que no ho sabien.

– Una vegada es va derrotar la insurrecció quin ambient hi havia al carrer?
– Home, al carrer era molt emocionant, tothom es saludava.

–Totes les persones amb qui he parlat, llibertàries o del POUM, diuen que passés el que passés després, va valer la pena viure aquell moment.
– Sí, jo també ho penso. Aquells quatre o cinc dies nosaltres ni descansàvem. Es van haver de fer registres, es va assaltar la maternitat, algunes monges se n’havien anat per por, però d’altres s’havien quedat a tenir cura dels nanos. A la maternitat es va quedar de director el Fèlix Carrasquer. Després es va formar a Pedralbes la columna dels Aguiluchos i tot el grup ens vam adherir a aquest grup, fins que vàrem anar al front.

– I al front on vas anar a parar, què hi vas fer?
– No vam sortir amb el gros de la centúria, perquè teníem un company que tenia posat al cap que volia anar a cremar l’església del seu poble, i ens va convèncer. Quan vam arribar ens vam adonar que cremaríem les cases del costat i ho vam deixar córrer. I vam marxar sols per adherir-nos al gros, que era a Casp. Allà ens vam posar a la columna d’Ortiz, i d’allà vam anar a la Zaida. Vàrem participar en l’atac a Belchite, on em vaig trobar el meu germà, que estava amb l’artilleria. Vam arribar a un turó, vam passar-hi la nit i a la matinada a recular. També vaig estar en una descoberta a Quinto, ens van dir que havíem d’anar a veure on era l’enemic, vam arribar al lloc, i ens va semblar veure-hi moros, vam plantar-hi una bandera i vam tornar.

– Feies el mateix que un home o feies de cuinera i infermera?
– Jo vaig anar-hi com a miliciana, ara allà hi havia dones que havien anat amb els seus companys o germans. Les milicianes fèiem guàrdia quan ens tocava, fèiem el mateix que un home. Però ens demanaven que els cosíssim els botons, que els rentéssim les camises,…

– I la relació era bona?
– Sí, molt. Sempre ens tractaven amb molt de respecte.

– Hi va haver una revolució sexual?
– Bé, jo hi vaig anar amb el meu company, les relacions es tenien quan es podia, però res d’escàndol. S’han explicat moltes tonteries. El que es feien eren moltes xerrades instructives. Però anàvem a fer la guerra no la revolució sexual.

– Quant temps vas ser al front?
– En aquests front vaig ser-hi cinc mesos. Després ens donen permís i tornem cap a Barcelona. Jo em vaig plantejar quedar-me a Barcelona i ho vaig fer. Llavors vaig estar a la Maternitat. Tenia trenta nens al meu càrrec. Però jo volia viure la guerra d’una altra manera. Van tornar els companys del front, que els traslladaven a la banda d’Osca, i em tornen a animar i me’n torno a anar amb ells. Vam anar cap a Almudebar. Allà hi havia l’artilleria. També, els voluntaris internacionals. Vam anar a dos atacs a Almudebar, i quan arribàvem ens donaven l’ordre de retirada, no sé què passava. Al cap de poc de ser aquí agafem sarna, degut a les condicions en què vivíem, dormíem en barracons sobre la palla en ple hivern, sense poder-nos rentar. Ens evacuen cap a l’Hospital de Lleida, i de Lleida a Barcelona. I decideixo quedar-me definitivament a Barcelona.

– Abans has parlat dels comandaments, com funcionava la relació d’aquests amb els soldats?
– Al front de Zaida encara vaig tenir una mica de relació, perquè els caps de centúria eren en Martorell i en Leal, amb aquests teníem una relació normal. Feien xerrades per preparar els atacs, ens explicaven com aniria la cosa. I quan practicàvem amb les armes ens n’ensenyaven, però poca cosa més. Més tard, quan va haver-hi l’acord que les dones anessin a la reraguarda, em vaig violentar molt. Diuen que va sortir de l’Ortiz i també del Durruti. Ells al·leguen que hi havia moltes prostitutes i que tenien més baixes de malalties venèries que de trets. Jo crec que exageraven, però de tota manera penso que haguessin hagut de diferenciar les que anaven a lluitar de les que anaven a una altra cosa. Tot i que això altre també ho trobo necessari.

– Aleshores tornes a Barcelona, què hi fas?
– Bé, vinc i trobo el meu germà que també havia tornat del front, i em diu que a la fàbrica que havien col·lectivitzat, hi faria falta, perquè pràcticament no hi havia dones militants. Era un taller petit on havien fet material sanitari, i que s’estava convertint en fàbrica d’armament, de beines per fusell. Em posen de seguida a la secció de verificació, ja que s’havien rebut queixes del parc d’artilleria que hi arribaven bales defectuoses, i es sospitava de la mestressa del taller. Aquí es feien moltes bales, el meu germà era cap de personal, i hi havia dos directors, un tècnic d’UGT i un de la CNT. El de l’UGT era un home que valia molt, i va fer un invent d’uns forns per coure les bales directament, però d’això ja no ens va donar temps. Nosaltres teníem moltes idees, volíem fabricar els forns, al damunt del taller volíem fer-hi una guarderia per als nanos de les dones que hi treballaven, vam formar una cooperativa per als treballadors, i els membres del comitè ens encarregàvem d’anar a buscar el menjar.

– Tu estaves al consell d’empresa, i a part treballaves les vuit hores?
– Sí. Hi havia un comitè que l’escollien els treballadors en assemblea. A mi, per sort o per desgràcia, com que no hi havia dones militants, sempre em tornaven a escollir. Tot e temps que vaig ser a la fàbrica vaig ser del comitè.

– Hi havia més dones en aquesta fàbrica?
– Sí, totes les premses les portaven les dones. No eren revolucionàries, però s’hi tornaren en aquell moment. Totes tenien simpatia per nosaltres i pensaven que s’havia de canviar la societat. D’homes en van quedar els imprescindibles. El meu germà n’era un, i al final de la guerra quan van demanar fins i tot els imprescindibles, jo vaig a animar-lo perquè anés al front, i allà va deixar la vida.

– La preocupació per l’educació, la curiositat per aprendre, eren una cosa bastant general?
– Sí, era bastant general a les fàbriques, dins les nostres idees, fora no. En general la majoria de dones eren més aviat dones de casa. L’afany de superació l’hem tingut més les llibertàries.

– Bé, jo penso que varen ser els grans traïdors. Això nostre era un èxit. Ells veien que se’ls escapava de les mans, i ens varen voler prendre les coses que nosaltres havíem aconseguit, com la Telefònica. Ells rebien ordres del que s’havia de fer dels amos, i segons ells nosaltres havíem anat massa lluny. Els d’ERC també els varen ajudar, però els promotors van ser els comunistes.

– Jo penso que la guerra estava perduda per endavant. Nosaltres estàvem al front i ja dèiem, quan acabem d’aquí hem d’anar a Portugal. Però en conjunt les potències estaven en contra nostra. Jo crec que per guanyar s’havia de ser una majoria. Si haguéssim pogut anar aguantant les col·lectivitzacions, per nosaltres hagués estat un èxit, i a través d’això s’haguessin aconseguit altres coses.

– No volíem veure que la guerra estava perduda. Nosaltres vam estar lluitant fins a l’últim moment, perquè esperàvem les armes de la no intervenció de França. La mestressa del bar dels federals era directora d’un col·legi de Vilarodona, va venir refugiada i vàrem quedar que marxaríem juntes. Les tropes d’en Franco van entrar a la tarda i nosaltres al migdia ens en vam anar. Vam anar caminant fins a Girona i ens metrallaven de tant en tant. Quan vam arribar a Girona vam agafar un camió, i vam anar primer fins a Figueres i després fins a Portbou. A Portbou hi vam estar dos dies perquè no ens donaven l’entrada a França. Havíem quedat de reunir-nos allà amb la família. El meu pare era de les patrulles, i quan la retirada, l’home no se’n volia anar per no deixar la meva mare, que s’havia de quedar amb la meva germana gran que estava malalta. Es va amagar a casa d’un germà, però finalment va agafar por i va marxar. La meva mare es va quedar, la resta tots vam anar cap a França. L’entrada va ser per recordar-ho tota la vida, plorant, desfets. Ens van preparar uns trens, on vam estar-hi dos dies. Els francesos es van portar magníficament amb nosaltres, a cada estació ens donaven menjar per la finestra. Ens van portar a Pas de Calais, prop de la frontera amb Bèlgica. Era un poble miner, comunista. Van deixar una sala a l’Alcaldia per als refugiats, hi vam estar uns nou mesos. Llavors va esclatar la Segona Guerra Mundial i em tornen a evacuar. Ens diuen que ens porten a Espanya. Al tren la gent es rebel·la, i al final ens van deixar al camp d’Argelés. A la meva amiga, com que parlava francès, la fan cap del camp, i a mi ajudanta. Aquí vam estar organitzant llistes durant nou mesos fins que la Fifí, una noia francesa que treballava a la fàbrica i amb qui vaig viure a Barcelona, em va reclamar des de Marsella, i me’n vaig anar a casa seva. Ella es dedicava a fer pantalons militars i me’n va ensenyar. Després ens van posar en uns castells patrocinats pel consolat mexicà, el Castell de la Reinarda i el de Montgran, un d’homes i l’altre de dones i nens. Eren com camps de concentració, però castells. Jo ja havia partit peres amb el meu company, i al castell, on vaig estar cuidant malalts, hi vaig conèixer l’home que després seria el pare del meu fill, era practicant, però feia de metge. Hi havia molts tuberculosos i malalts de reuma. Allà hi vàrem estar una llarga temporada. Demanaven gent per treballar fora, i el meu company es va apuntar per anar a treballar a una fàbrica vora d’Itàlia, al Departament de la Savoia, i allà em vaig quedar embarassada, i vam decidir tornar cap a Marsella. Els castells ja s’estaven desfent i vaig decidir anar a un centre dels quàquers americans, on vaig estar-hi fins que va néixer el meu fill. La unió amb el meu company no anava gaire bé, ell era socialista, i no ens enteníem. Ell volia marxar cap a l’Est, i jo volia tornar a Espanya. I vaig venir cap aquí amb el nano, el meu company ens va escriure des d’un poble de l’Est que havien ocupat els alemanys i mai més en vaig saber res.

– Quin any tornes?
– Torno el 42, als tres mesos de néixer el nano. El meu germà ja estava desaparegut. Quan arribo amb el nano vaig a casa la mare, on dormim quatre o cinc al mateix llit. Em poso a buscar feina però no trobo res. Finalment em col·loco a una casa a fer feines i busco una habitació, però he de deixar el nano a la maternitat amb deu mesos. No me’l deixen treure fins al cap de dos mesos i mig, quan compleix l’any. El trobo mig mort, perquè allà els tractaven fatal. Al cap de poc trobo feina en un laboratori, i un dia tot passejant trobo un company que era de Faros, vam entrar en relació, i amb aquest company he estat vora trenta anys vivint.

– Penses encara que es pot transformar la societat?
– Home tinc clar que ara no. S’han aconseguit força coses que abans estaven dins la utopia, és d’esperar que la lluita constant faci que se n’aconsegueixin moltes més. Si passa altrament, aniríem de dret a un caos del qual també podríem sorgir canvis a la societat. Però hem de convèncer la majoria, perquè sinó és una dictadura.

– Com s’aconsegueix aquesta majoria?
– Bé, doncs a poc a poc, la feina a fer és llarga. Jo no ho veuré, però sempre visc amb aquesta il·lusió.

– Per acabar, què diries a la gent jove?
– Jo els diria que aprenguin, que coneguin i estudiïn bé la història, i que vegin què pot donar la vida de si. En lloc de fugir de la realitat, com fan, que es posin a dins i la coneguin.