Dimarts 29 d’abril
Preliminars. És que donen alguna cosa a Gran Bretanya?

A les 18.45 l’avió s’enlaira de l’aeroport del Prat. Previsiblement en poc menys de dues hores serem a Londres. Això si l’aeroport de Gatwick no torna a estar tancat, com aquest matí, a causa de les amenaces de bomba de l´IRA, que han col·lapsat els aeroports i han produït les majors retencions de la dècada a les autopistes que circumval·len el Gran Londres.

A dalt de l’avió ordenem l’agenda de dimecres a divendres. Anem a conèixer de prop la fi de la campanya britànica. Ens entrevistarem amb responsables dels tres grans partits. Sabem que anem a viure una campanya electoral europea però profundament americanitzada, on el màrqueting i la comunicació política, dibuixaran els passos de les estratègies i tàctiques de cada partit: no hi ha lloc per a la improvisació.

Frisem per parlar amb els britànics de peu. Volem polsar l’opinió pública al carrer respecte d’una campanya que ha de suposar, com indiquen totes les previsions, la gran victòria de l’esquerra en un país que a més de ser una potència mundial, és solemne bressol de la democràcia occidental i mare del liberalisme. Un país que ha estat conduït amb mà de ferro pel conservadorisme tatxerià als darrers 16 anys.

Ja hi som. Aquí hi ha campanya electoral?

Arribem a Gatwick i iniciem el trasllat a l’hotel conduïts per un gadità, que fa 22 anys que viu a Londres i que condueix la furgoneta mentre parla i pontifica sense parar. Li preguntem per la campanya i amb cert desdeny ens apunta: “A mi tant se me’n dóna, després tot seguirà igual”. No comment, seguim parlant del Barça.

Mentre recorrem els 80 quilòmetres tenim la primera sorpresa: fa vint minuts que circulem per Londres i encara no hem vist cap cartell electoral. Aquí la lluita electoral es lliura als mitjans de comunicació, mitjançant els canals de televisió i la premsa (tant en els diaris rigorosos com en els famosos periòdics de premsa groga sensacionalista).

El primer missatge constructiu laborista.

Minuts després, travessem el cor de la City of Westminster el centre neuràlgic de la política britànica: Parlament, Downing street, la seu de dos dels grans partits, (conservador i liberaldemòcrata), la seu electoral de la maquinària laborista (el Millbank´s Tower) i base d’actuació i projecció dels influents lobbies. Aquí veiem, a la fi, el primer cartell electoral en un plafó publicitari que canvia cada 10 segons: Because Britain deserves better ‘Perquè Gran Bretanya es mereix quelcom millor’, (a la foto, sobre un fons blau marí que es degrada fins al negre, Tony Blair, vestit amb una americana blava, es mostra amb posat seriós). Primera constatació: el nou laborisme ja no juga només amb el color vermell tradicional sinó que utilitza en el cartell els colors i les formes de les campanyes electorals per excel·lència. Alguna cosa ha canviat en el laborisme?

El (nostre) districte electoral.

Després d’arribar a l’hotel sortim a fer una irrenunciable pint of beer. Ens trobem en el districte electoral de Islington South & Finsbury, que es troba sobre del Tàmesi, de marcada tradició laborista i amb una composició social de classe mitjana baixa. Al costat d’antigues naus industrials reconvertides en factories de serveis (impremtes, seus de diaris, associacions professionals, etc.) hi ha un comerç d’especialització diversa. Com en tot el Gran Londres, hi són presents multitud de supermercats-quioscs, pizzeries i restaurants italians cada un d’ells gestionat per col·lectius d’origen immigratori que es reparteixen per activitat, i de forma mil·limètrica, el pastís d’aquest sector del comerç.

El primer (anti)missatge conservador

Tot passejant i suportant una calor considerable, són dos quarts d’onze del vespre, guaitem la primera tanca publicitària electoral del partit conservador. Dues franges separen un rectangle, a dalt fons blau (color dels conservadors) el missatge Britain is booming ‘Gran Bretanya està efervescent) i en la franja inferior, vermella, Don´t let labour blow it ‘No deixis que els laboristes l’enfonsin’. Ens trobem amb el missatge central de la campanya, transmetre l’estratègia del partit conservador: una crida al vot de la por, fent referència, amb el color vermell, a l’antiga imatge del laborisme: augment dels impostos per fer créixer la despesa pública, titularitat pública dels grans serveis, el desgovern a mans dels sindicats, etc.

Dimecres 30 d’abril

Un sol de justícia.

Ens llevem amb un sol radiant, no hi ha ni un núvol i l’atmosfera és nítida. Un visitant nou no creuria que la boira, la pluja i el plugim són variables gairebé constants de la ciutat.

Aquí no hi ha jornada de reflexió. Sortim de l’hotel i a la botiga del costat comprem la premsa, ens atén amablement un indi somrient (no sabem si per la inusual visita del sol o per la despesa que fem entre diaris, revistes i souvenirs). Els diaris (exceptuant The Daily Telegraph, de tendència marcadament tradicional i conservadora, que dóna suport a Major) aposten, sense matisos, pel New Labour. A les pàgines interiors ens trobem amb els anuncis electorals que avui i demà no cessaran d’omplir pàgines i pàgines.

Els dobles missatges conservadors en la premsa.

Els conservadors reprodueixen diversos missatges, l’oficial True to Britain ‘La veritat per a Gran Bretanya’, seguit de nombroses frases de John Major manifestant: “Pots estar segur que faré de Gran Bretanya una sola pàtria, que no entrarem en una Europa federal, que lluitaré contra el crim…”, acompanyats d’una foto de Major rodejat de nens. Un anunci en positiu però que es contraposa a tot allò negatiu que per a les classes mitjanes suposaria un govern socialista del laborisme tradicional, ara maquillat amb la campanya de màrqueting del nou Laborisme (Hi ha escrit enlloc que el màrqueting és, només, propietat de la dreta?).

Al costat d’aquest anunci oficial apareixen d’altres, pagats per persones conservadores a títol individual (coincidència? o més màrqueting?), que criden a votar conservador per evitar el desastre del socialisme laborista. Alguns exemples: “Els laboristes i els conservadors han fet promeses sobre els impostos i l’economia, però qui controlarà els nostres impostos? EL CANCELLER KOHL. Els conservadors votaran en contra de la interferència de Brussel·les. VOTA CONSERVADOR”.

El missatge, en positiu, laborista.

En diverses pàgines els laboristes reprodueixen un mateix eslògan What I promise I will deliver ‘El que prometo ho compliré’, seguit d’unes frases que resumeixen el missatge laborista: “No a una moneda única sense referèndum. A les escoles classes d’un màxim de 30 nens i nenes. Judicis i sentències ràpides per als delinqüents joves reincidents. Reduirem les llistes d’espera de la seguretat social per tractar 100.000 pacients nous, crearem 250.000 nous llocs de treball pels joves, no augmentarem els impostos”. Missatges en positiu, i missatges per guanyar el vot de la classe mitjana; els vots que decidiran la victòria (referèndum sobre la moneda europea, lluita contra el crim i promesa de no augmentar els impostos).

Els ultraconservadors contra l’Europa demoníaca.

Són també insistents els anuncis del Referendum Party, partit ultraconservador creat per generar una pressió sobre la necessitat de mantenir Gran Bretanya fora de la Unió Europea, tot cridant barroerament a realitzar un referèndum. Un exemple: “Ara Major és historia,mantinguem Blair on nosaltres el volem. Vota al Partit del Referèndum per obligar Blair que no traeixi mai la nostra nació amb la integració a Europa”. Tony Blair apareix estirat i pressionat pel dit gros d’una mà (Helmut Kohl?) que simbolitza l’opressió de l’Europa unida.

Els liberaldemòcrates, absents de la campanya?

Els liberaldemòcrates avui no han posat anuncis a la premsa i durant tot el dia tampoc veurem cap tanca publicitària del tercer gran partit. Els liberaldemòcrates difonen el missatge bàsicament a través dels informatius de la televisió pública i amb tanques publicitàries i propaganda exclusiva a les zones on aquest partit gaudeix de més implantació (Gal·les, Escòcia i sud d´Anglaterra).

Londres ciutat policia.

Agafem el metro a Babican, i comencem a percebre el clima de desplegament i control policial. A l’entrada i a la sortida del metro hi ha un membre de seguretat, que amb mirada vigilant observa que tots els ciutadans passin per les taquilles automatitzades i que no duguin paquets sospitosos. Tot el metro es troba inundat de petits cartells d’informació antiterrorista alertant del tipus de bosses, paquets, vehicles,… que podrien ésser utilitzats pels terroristes (òbviament referits a l´IRA) i de precs perquè qualsevol ciutadà que localitzi algun element sospitós truqui a la policia metropolitana antiterrorista. Després comprovarem que el carrer i els busos també en són plens. Al carrer, el desplegament policial és patent i les càmeres de TV de la policia situades dalt dels edificis del centre de Londres treballen a ple rendiment, res no escapa als ulls de la seguretat!!

La casa del Partit Laborista.

Arribem a John Smith House, seu del Partit Laborista, situada en un barri, relativament apartat de Westminster, i enclavada en una zona de classe mitjana baixa i treballadora. És un edifici de tres pisos de totxana grisa i té tot l’aire, com la majoria d’edificis de Londres, d’ésser una fàbrica tèxtil renovada. Cap gran pancarta electoral. Sobrietat. Entrem i observem rere un gran finestral blindat, tres administratives negres que atenen al telèfon. En una petita taula reciclada, ens atén un membre del partit que és l’encarregat d’entregar les targetes de seguretat per poder accedir a l’edifici. Té uns trenta anys, despentinat, vesteix camisa de ratlles, corbata multicolor de fons roig i caçadora texana. Un exemple del militant de base del Partit.

Posteriorment ens atén Mr.Petter, porta un vestit de ratlles convencional, és el responsable d’administració del Partit, i ens facilita tota mena de material electoral. Li desitgem sort per a la victòria de l’endemà i amb la característica flegma britànica ens diu: “així ho espero, però encara no s’ha votat”. Insistim molt, primer seriosament i després amb una certa dosi d’humor, que volem conèixer el lloc on se celebrarà la festa electoral del Partit Laborista (un dels secrets més ben guardats de la campanya. No es vol transmetre la imatge que no cal fer l’esforç d’anar a votar, error que van pagar car a la darrere campanya electoral). Finalment en Petter ens escriu en un paper Royal Festival i ens diu: “pregunteu al vostre hotel la nit electoral per aquest lloc, però si us plau feu-ho a partir de les dotze de la nit”. Marxem dient-li que mantindrem curosament el secret.

El Big Ben, Galícia i el (la) primera votant labour.

Retornem al metro, travessem el Tàmesi i ens dirigim a l’estació de Westminster, on trobarem les seus dels liberaldemòcrates i dels conservadors. Sortim de l’estació i el majestuós Parlament ens sorprèn amb el seu famós Big Ben, tot assetjat per policies. Ens dirigim a la porta del Parlament per visitar-lo i contactar amb alguna delegació de l´Scottish National Party (nacionalistes escocesos). Molt amablement el policia de la porta ens diu: “El Parlament està dissolt, ningú no hi pot entrar. No hi ha cap despatx assignat fins que no es constitueixi el nou Parlament. Ho sento, torneu la setmana vinent”.

A 100 metres del Parlament es troba la seu del Partit Liberaldemòcrata. Quan albirem el logotip de la porta, escoltem parlar gallec. Ens aturem i interrompem la conversa de dues senyores d’uns cinquanta anys. Els expliquem que som a Londres per viure en directe “la victòria laborista i la pujada dels nacionalistes escocesos i gal·lesos”. Una d’elles treballa com a dona de fer feines en un edifici majestuós, situat al davant, on hi viu un professor d´Oxford. Després de parlar de la situació de la immigració gallega a Gran Bretanya, entrem en matèria i ens explica que és simpatitzant del BNG de Galícia, però que demà té dret a vot: “votaré laborista”.

La seu del Partit Liberaldemòcrata.

A l’edifici contigu del Partit Liberaldemòcrata fan obres (coincidència o ampliació del local?). Cap cartell electoral a la façana. Dins el rebedor (edifici antic, d’aire netament anglès, ni sobrietat ni opulència) demanem per Ms. Emma Samdersom, responsable d’afers internacionals. Apareix una jove militant liberaldemòcrata, amb texans, d’uns vint-i-pocs anys, que ens informa que hem arribat tard perquè l’Emma ja ha marxat. Ens fa esperar al vestíbul i marxa a buscar materials, mentre aprofitem per observar el nostre voltant: aquí el conserge és un jove d’uns trenta anys, que vesteix informalment, amb una petita barba retallada a l’estil grunge. A l’esquerra rere la taquilla convencional, dos militants amb corbata i posat de self-made-man, reben les trucades. Un cartell al seu darrera mostra un seguit de logotips dels partits germans de la resta d’Europa sota l’eslògan “Ciutadans d’Europa”, en aquest cartell apareix el referent espanyol dels liberaldemòcrates: el CDS!! Marxem de la seu del partit més jove i menys tradicional de la Gran Bretanya conservadora.

La seu tradicional del tradicional Partit Conservador.

A només 100 metres arribem a una plaça on s’alça l’edifici del Partit Conservador. Tanques publicitàries, molts periodistes i força policia. El hall està presidit per una porta i una cinta de seguretat, un taulell de fusta noble modern, una saleta i una petita però sucosa biblioteca i botiga del Partit. Ens atén una amable, atractiva i diligent jove de vint-i-cinc anys que ens convida a seure i esperar. A la sala observem un gran quadre figuratiu de John Major, amb un llibre gros a les mans, davant de la llibreria. Un bust de W.Churchill ens recorda el referent del Partit Conservador. A la biblioteca i botiga, endevinem ràpidament dues seccions. A la primer trobem volums de política pràctica (Qui és qui a la política britànica, frases cèlebres de polítics ordenades temàticament -allò per quedar bé…). En la segona, els gadgets electorals, com ara, un puzle de luxe -de 500 peces!- que és, ni més ni menys, una foto de saló -tradicional, feliç i selecte- del matrimoni Major assegut davant la llar o bé una simpàtica xapa rodona, de color vermell, amb el lema: “Nou laborisme. Nou perill” on hi surt dibuixat un rombe negre que quan es polsa per darrera fa parpellejar insistentment dos ulls de color verd fluorescent (terriblement aterridor!!). Després d’insistir, ens rep el cap de premsa, Mr.Timothy Beyer, un jove eurodiputat europeu. Li desitgem sort, i ens somriu tot afegint que falta els fa.

Un segon votant laborista?

Per avui ja n’hi ha prou, de recerca política. Són les dues de la tarda i ens disposem a passejar per la riba del Tàmesi quan un treballador que manega uns cables ens sent parlar català i ens pregunta si som espanyols, “Bé, som de Barcelona, Catalunya…” contestem, i ens explica que està casat amb una dona canària. Fem via i després de comentar que guapes estan les dones angleses li preguntem què votarà. Li costa contestar, perquè, és clar, és anglès. No està content amb l’època Thatcher. Vol votar esquerra, però Blair, no li acaba de convèncer, tant de màrqueting, tant de farciment… però tot i així “potser el votaré”.

Una votant liberaldemòcrata, el tercer votant laborista i un cap de llista en persona.

Al llindar del Tàmesi, nombroses cadenes de televisió munten guàrdia davant del Parlament, i els periodistes, malgrat les trucades del mòbil i alguna que altra connexió prenen el sol.

Ens enrotllem a parlar amb la Janina, periodista d’una cadena americana filial de la Disney i amb en George, els dos força joves (per sota dels trenta). La Janina, escocesa, ens explica que és filla de classe mitjana baixa i que votarà, sens dubte, liberaldemòcrata, perquè és un partit de centre-esquerra, d’esquerra no tradicional, i que diu les coses clares: cal entrar a Europa, caldrà pujar (només una mica!) els impostos per millorar l’Estat de benestar… Ens diu que la gent jove universitària, de professions liberals, progre, que no ve de zones industrials de tradició sindical, vota liberaldemòcrata perquè és un partit jove, modern, i que no necessita d’un màrqueting excessivament treballat perquè es mostren tal com són. En canvi en George, ens diu que és fill de pare i mare treballadors, d’un municipi prop de Londres, i que ha viscut, en la història familiar el desplegament del liberalisme de ferro i, parallelament, el replegament de l’Estat de benestar -amb les vagues anti-Thatcher incloses. Votarà laborista, però ho farà per fer vot útil ja que més aviat s’identifica amb els plantejaments dels liberaldemòcrates, que tenen un discurs més fresc.

Enmig de la conversa ens sorprèn el Londres de les mil cares, el cap de llista del Cannabis Party, que fullet en mà s’autodemana una entrevista: “Volem la legalització del cannabis perquè és bo per a la salut, volem llibertat per cultivar-lo i consumir-lo…”. Va amb una bici tipus Speedy González, porta pantalons de lleopard i una cadena amb cadenat com a cinturó. Duu un adhesiu rodó amb una gran fulla de marihuana (el logotip del partit), i diu no portar-ne a sobre per si el para la police.

La tarda i la nit les dediquem al descans dels nostres maltractats peuets, tot combinant autobús, metro, cervesa i algun que altre fish and chips. Avui el nostre cos no aguanta una marxa nocturna!

Dia i nit de jornada electoral. Dijous 1 i divendres 2 de maig

L’esmorzar, la premsa i uns pits que ens conviden a votar.

Ens llevem i saltem alegrement per anar a omplir els estómacs perquè ens espera un dia i una nit -són molt llargues les nits electorals a Anglaterra!- intensos.

La premsa pronostica una victòria de Tony Blair i la premsa groga -us en faríeu creus del que és un correcte tractament de la informació- juga sense manies pel nou laborisme. En aquest segon tipus de premsa, el que més s’estila és una foto de tres dones potents amb els pits a l’aire i en el mugronet una medalla-crespó amb cada un dels colors dels tres grans partits (vermell/labour, groc/liberaldemòcrata, blau/conservador).

Com a bons ciutadans anem a votar.

A primera hora ens hem adreçat al col·legi electoral del nostre districte adoptiu, Islington South & Finsbury. És una bressola, a la porta el rètol Polling Station i tres persones. La primera, com no, una simpàtica bobby londinenca que vetlla per l’ordre i el bon concert de la jornada electoral. Al costat de la porta, hi ha un vell militant laborista d’uns seixanta o setanta anys (amb faccions marcades per lustres de treball físic) duu la característica medalla-crespò roja amb el logotip del Labour i llista en mà, transcriu l’assistència dels votants esperats. Al costat de la seva cadireta, hi ha una senyora d’uns seixanta anys amb la medalla-crespó groga dels liberaldemòcrates.

El cert és que els fem gràcia, però aviat comencen les sorpreses: els demanem que volem entrar al col·legi a fer unes fotos. Cap dels dos sap si això es pot fer. Criden al president de la taula, un senyor d’aspecte jovenívol de 40 anys amb texans i camisa en ús que amb simpatia, però amb estupefacció diu no saber si podem entrar, i molt menys fer fotos. Converses, trucades i a la fi podem visitar el col·legi electoral escortats per la policia i fotografiar el ticket electoral però al carrer, perquè no se sap si dins el col·legi és legal. No hi ha interventor del Partit Conservador. Segons ens han dit: “Com que no aguanten no hi venen mai!”.

A Downing street algú diu que demà fan mudances.

A les dues ens apropem a Downing street per copsar l’ambient. Les reixes tanquen el famós carrer, residència del Prime Minister, i una munió de periodistes i càmeres guaiten per qualsevol novetat. El guàrdia de la porta ens informa que Major ha anat a votar i que si aquesta nit guanya Blair demà divendres a les onze del matí John Major marxarà i a les dues de la tarda arribarà Tony Blair. Això sí que és anar per feina…

Retornem a l’hotel al vespre per seguir la nit electoral de la BBC. Hem vist ja com han votat el dos líders. John Major en un col·legi convencional i de forma convencional: ha arribat en cotxe amb la seva dona, ha votat, ha fet quatre declaracions i ha tornat a pujar al cotxe, amb xofer inclòs. Tony Blair vota al seu poble d’Escòcia. Ha aparegut caminant des de la llunyania, agafat de la mà de la filla petita, sobre un prat verd, amb la dona i els altres dos fills, una imatge idíl·lica, la família del nou laborisme.

La nit, és llarga la nit… electoral.

A les dotze comencen a sortir elegits de forma imparable, els diputats laboristes en zones tradicionalment conservadores. La BBC comença a dibuixar de color vermell la gran majoria de districtes d’Anglaterra, Gal·les i Escòcia. Més tard apareixà el groc dels liberaldemòcrates i el blau, taca ostensiblement reduïda dels conservadors. La nit se succeeix com si es tractés d’una final de futbol: “Tony Blair bat el rècord d’escons laboristes des de l’any …, els laboristes aconsegueixen el més gran percentatge des de …”.

Tony Blair parla des del seu municipi, Segfield, generant un discurs positiu, recalcant que avui ha guanyat el NOU LABORISME. Discurs de confiança i de preparació per a la propera reelecció. John Major apareix reconeixent la derrota des del seu districte, l’acompanya el jove eurodiputat que ahir ens va atendre al hall del Partit Conservador. Cares llargues, dissensions i missatges de diferents diputats conservadors apunten que cal una renovació (us sona aquest discurs?).

Canvi d’etapa.

Ha començat una nova etapa a la Gran Bretanya, el laborisme ha assolit una majoria absoluta sense precedents, els conservadors han estat reduïts a uns pocs diputats a Anglaterra, amb uns resultats percentualment pobres, i no han obtingut cap diputat a Escòcia ni a Gal·les. Alhora el Partit Nacionalista Escocès ha doblat la representació en diputats pujant molt significativament en percentatge de vots, mentre el Cymru (Partit Nacionalista de Gal·les) manté escons i puja el percentatge de vots, i a sobre el Sinn Fein ha col·locat els seus dos dirigents a la Cambra dels Comuns. Gran Bretanya, no hi ha dubte, ha canviat… i a l’esquerra.

La festa laborista, la victòria!

A quarts de tres de la matinada correm cap al Royal Festival, la seu de la celebració popular de la victòria Labour. Gran festa, xampany i cervesa, molta cervesa per celebrar la victòria laborista. Molta gent jove, de 16 o 17 a 30 anys, vestits amb texans, amb camises no precisament de disseny. Ballen, a plena nit de primavera i a la riba del Tàmesi al so de l’orquestra, enmig de resultats i proclames laboristes. A l’interior del recinte gent de diverses edats i, sobretot, les cares de felicitat exultant de la família laborista: militants, simpatitzants, negres, treballadors castigats per la mineria, etc., la gent que tantes batalles havien perdut fins avui, una rere l’altra.

A quarts de set de divendres abandonem el Royal Festival, una mica carregats, enmig de la cridòria i els càntics de dos centenars de joves que esperen, amb la primera llum del sol i mentre els tècnics desmunten tots els aparells de la gran festa, que surtin a saludar els diputats que encara aguanten sense dormir. A la fi un taxi ens recull i ens duu a l’hotel on el guia de l’autobús de l’agència, ja es trobava a punt de marxar sense recollir-nos -diu que fèiem tard. Al final però, hem agafat l’avió.

I ara què?

Al capdavall hem viscut una veritable victòria de l’esquerra, sí, però quan a casa nostra? Al Prat sembla que volen fer una tercera pista, però encara ningú no sap amb quins recursos i com fer-ho per no destrossar el fantàstic Delta del Llobregat. I nosaltres, amb màrqueting o sense, ens preguntem, algun dia aprendrem?

(Nota per a navegants ortodoxes de pinyó fix: sí, ja sabem que Gran Bretanya no és Catalunya i que Blair no és un socialista radical. També sabem, però, que la societat britànica no és la societat de l’Europa de la tradició francesa, i, que la nova esquerra no és, com alguns es pensen i/o esperen, la vella esquerra amb unes pinzellades de pintura multicolor).