Francesc Pi i Margall va néixer a Barcelona el 29 d’abril de 1824 i morí a Madrid el 29 de novembre de 1901. Va exercir d’advocat, Cap del Partit Federal, fou diputat, ministre de la Governació i president de la I República. Lliure pensador i progressista convençut, confiat en l’avenç de la ciència i el triomf de la revolució portadora de la igualtat, la llibertat i la fraternitat.

“Trabajador infatigable, literato, filósofo, político y estadista. Ocupó los más preminentes puestos y vivió pobre. Fue jefe de partido y maestro de escuela. Amó la verdad y luchó por sus fueros. El universo era su patria, joven de corazón y de entendimiento. Recordadle los que le amabais. Respetad su memoria e imitad su ejemplo. El triunfo de sus ideales establecerá un día la paz en el mundo”.
(Làpida de la seva tomba del cementiri civil de Madrid).

El concert econòmic

Article publicat a El Nuevo Régimen el 21 d’octubre de 1899. Traduït per A. Rovira i Virgili a La qüestió de Catalunya. Escrits i discursos de Francesc Pi i Margall, Barcelona 1913.

A Barcelona se va posant seriosa la qüestió del concert econòmic. És ja, no una qüestió de partit, sinó una qüestió de l’industria i el comerç. L’una i l’altre miren amb mal d’ulls, no sols la multiplicitat i la creixent quantía dels tributs, sinó també la manera i l’excessiu cost del cobrament. S’esmerça, diuen, en recaudar-los gran part de ço que paguen els contribuents, i això acusa una viciosa organització tributaria.

Amb el fí de posar remei al mal, demanà la Diputació provincial de Barcelona que se li concedís el repartiment, el cobrament i l’intervenció de les contribucions directes. Ho demanaren després, ampliant-ho a tot Catalunya, diverses ciutats i centres; i, segons s’assegura, s’obtingué promesa de concessió, no sabem si del general Polavieja o de tot el Govern. Reclamen ara l’industria i el comerç, ignorem si aquella Diputació també, el compliment d’allò que se’ls ha ofert. Diuen que’s celebrarà un míting monstre en demanda de que’l concert se realitzi.

La qüestió és verament greu. De concerts econòmics sobre tributs ja n’hi ha amb la provincia de Nabarra i les de Àlaba, Guipúzcoa i Biscaia. No existeix cap raó, podrà dir Barcelona, per a que no’s faci la mateixa cosa amb la nostra provincia. Com que no són iguals els dels bascs i el dels nabarres, àdhuc podrà Barcelona optar pel dels nabarres, que des de l’any 1841 paguen una quota fixa: avui dos milions de pessetes. Si Barcelona s’até a ço que de bon començament va demanar, podrà amb major força encara reclamar el concert. Nabarra i les provincies basques recauden pels tributs que millor els semblen la quota que’ls correspòn o tenen pactada. Potser avui exigirà més la provincia de Barcelona: potser avui pretendrà un concert com el dels nabarres.

Podrà concedir-li’l el govern. Podrà, tota vegada que’l concedí a les provincies del Nord; però haurà d’otorgar-lo a totes les que’l demanin. Sota l’actual règim unitari no és possible que cada provincia se regeixi per diferent sistema econòmic. Ni hi ha llei que faci a les unes de millor condició que les altres, ni n’hi ha que autoritzi semblant privilegi.

Sota’l nostre sistema cada regió podría, per a cobrir les seves despeses i les de l’Estat, imposar i cobrar les contribucions que volgués; però’l nostre sistema és diametralment oposat al que aquí ens regeix. Vegi ara’l govern i vegin tots els unitaris com la natural evolució de les idees i el curs natural dels esdeveniments van empenyent la nació cap al federalisme.

Desenganyi’s el govern: és una qüestió federal la dels concerts econòmics.