Dues idees, més oposades en l’aparença que en el fons, solen aparèixer quan es tracta la qüestió del matrimoni. Per una banda, hi ha qui considera que el matrimoni és una institució natural, pròpia i comuna de tota l’espècie humana; aquesta idea, normalment emparada des de cosmovisions religioses, és presentada des de l’argumentació que la condició natural de l’home i de la dona és la parella estable i indissoluble, obviament heterosexual, i la missió principal de la qual és la constitució d’una família. Enfront d’aquesta visió conservadora i tancada, poc preocupada per la llibertat i la dignitat de les persones i massa preocupada per l’aparença social i la “higiene moral” d’uns quants, hi ha una concepció radical antimatrimoni. En aquest cas, el matrimoni és una forma jurídica indesitjable, vingui de les esglésies o de l’Estat, que intenta adaptar a unes pautes socials predeterminades quelcom tan indomable i multiforme com és l’amor.

Intentem esquivar ambdues posicions i jugar a favor de les persones, o sigui de la llibertat. En primer lloc, enfront de qui ens vol imposar el matrimoni obligatori, els nostres arguments són molt senzills: la llibertat de cada persona per escollir com, quan i sobretot amb qui vol viure.

En segon lloc, enfront de qui veu el maligne en el Dret, que fuig de les qüestions jurídiques en matèria de parella, podem dibuixar una línia de continuïtat històrica en què el Dret -allò que és jurídic- apareix com un mitjà per simplificar i donar seguretat a les relaciones entre persones i com un mecanisme de limitació del poder. En concret, en casar-nos estem decidint diversos efectes de la relació de parella: què fer en cas de separació, què passa amb els béns, en cas que un es mori quins són els drets de l’altre, etc. Els professionals que s’ocupen de qüestions de dones saben la indefensió que pateixen sense contracte matrimonial quan, després de molts anys de convivència, la seva parella es mor, desapareix o decideixen acabar la relació.

S’ha de remarcar que existeix el que s’anomena parella de fet, persones que viuen plegades per diferents circumstàncies; aquestes també han de ser protegides i emparades, igual que ho són en la institució matrimonial, perquè el que més ens interessa del matrimoni és que garanteix que les incidències que puguin succeir siguin resoltes de forma justa, especialment quan en la parella un dels membres és més vulnerable.

Que el matrimoni sigui un contracte, per malament que soni la paraula, no afegeix ni treu res a l’amor. El matrimoni serveix pels qui s’estimen molt, poc o gens. L’amor no està jurídicament regulat, tampoc ho està la creativitat encara que puguem comprar i vendre obres d’art.