El fet que (el liberalisme) hagi assumit en un primer moment la forma de liberalisme burgès,
no obsta per a què sigui el portanveu d’un principi social general molt més ampli
la realització del qual serà el socialisme.

Eduard Bernstein

Davant dels grans desequilibris que pateix el nostre planeta, de la devastació ecològica i de la condemna a la misèria que pateix gran part de la humanitat, per obra i gràcia del què s’ha denominat capitalisme salvatge, proclamar-se liberal des de posicions transformadores i de progrés (perquè no dir-ho, des de les posicions de l’esquerra política) és com a mínim sorprenent. No obstant això, una àmplia tradició de pensament polític empara aquesta barra amb diferents denominacions: es parla així de liberals d’esquerra, de liberal-socialistes, del radicalisme polític, de l’esquerra llibertària, etc. Noms com John Stuart Mill, Bertrand Russell, Eduard Bernstein, Ralf Dahrendorf, Carlo Rosselli, Norberto Bobbio, Piero Gobetti, Manuel Azaña, Fernando de los Ríos, i tants d’altres, ens proposen un recorregut obert en la recerca d’un espai polític on la llibertat humana -la de totes les persones, no la d’una minoria- sigui veritablement possible, recollint els ensenyaments del socialisme utòpic, de l’humanisme socialista, del radicalisme polític, del pensament llibertari i dels tan volguts i maleïts lliurepensadors republicans laics de l’ESQUERRA catalana de principis de segle.

La qüestió ens porta a la reconciliació de dos dels valors inspiradors de la Revolució Francesa, la llibertat i la igualtat, injustament i desgraciadament divorciats. Reconciliació en la qual troba la seva plena dimensió el tercer dels valors revolucionaris, la fraternitat o solidaritat. El que semblava ser el fil conductor de l’enfrontament irreconciliable entre liberalisme i socialisme, la tensió i la primacia de la llibertat o de la igualtat, apareix en aquest context, inexistent. El pensament socialista, lluny d’aferrar-se a un igualitarisme aliè a la condició humana, ha protagonitzat una lluita espectacular per ampliar universalment les llibertats que tenia reservades una minoria, i s’han patit massa experiències tràgiques perquè ningú, des de posicions de progrés, es pregunti: “llibertat per a què?”. En un altre escenari, el pensament liberal, sense atrinxerar-se rera el mite de la llibertat pura, entén i assumeix que la superació de les desigualtats socials i econòmiques, i la igualtat d’oportunitats en una societat de mèrit, es constitueixen en requisits essencials i ineludibles pel gaudi ple de la llibertat, perquè cada persona pugui exercir obertament el seu dret a l’autodeterminació ètica i política, pel respecte a la radical diferència de cada ésser humà.

No obstant, alguns, autodenominant-se liberals, defensen, no la llibertat de les persones, sinó únicament i exclusivament la llibertat del mercat. Per a ells, n’hi ha prou amb un mercat lliure per tal de garantir tota la llibertat necessària i no és important que el resultat del lliure joc de les forces productives generi desigualtat, misèria i injustícia. Aquests falsos liberals són els conservadors pròpiament dits, els que juguen amb les cartes marcades, segurs de què en un mercat lliure i sense control veuran reforçada la seva posició hegemònica per poder seguir malgastant els béns que la majoria veurà negats. Pels liberals, els vertaders liberals, els liberals d’esquerra o els socialistes liberals, el mercat ha d’estar democràticament organitzat i controlat, les relacions de producció i distribució han de ser democràtiques i, a més, s’han de corregir -redistribuint els recursos- les injustícies que genera el seu lliure joc i cal exigir la igualtat inicial dels agents que accedeixen a aquest mercat. Sabem que sense mercat no és possible la llibertat, però també sabem que el mercat, per si sol, no significa llibertat i pot significar, per a molts, tot el contrari. L’Estat del benestar es constitueix així en un requisit ineludible per a la llibertat.

Per això, és poc liberal la reivindicació d’un Estat mínim, l’Estat ha de ser el necessari i el benestar no pot reduir-se a la institucionalització de l’almoina obligatòria per a actes de beneficència destinats a aquells que no tenen res. Per això, la universalització de les prestacions és un requisit bàsic perquè existeixi un vertader Estat del benestar, evitant que les prestacions socials bàsiques, com l’educació o la sanitat, es redueixin a serveis públics d’escassa qualitat destinats a qui no pot pagar els que s’ofereixen des de les instàncies privades. L’equilibri entre el que és públic i el que és privat adquireix així la dimensió que en cada moment es determini democràticament.

La democràcia parlamentària no és pels liberals ni per molts socialistes, el fi de la història. El conjunt d’idees que es denominen “democràcia radical” conformen un dels principals signes d’identitat de l’esquerra liberal i una de les seves principals aportacions per configurar una nova esquerra: democràcia veïnal, noves formes de participació política, renovació i control de les èlits, obrir els partits polítics a la societat, combinar representació amb formes de participació directa, llistes obertes, sistema de primàries, circumscripcions locals, autogestió ciutadana dels interessos, etc., són algunes de les qüestions que marquen el debat del pas de l’Estat benefactor a la república democràtica, de la democràcia formal a la democràcia real participativa. Conceptes com ciutadania, subsidiarietat o federalisme integral són bàsics per a nosaltres.

Per tot això, no és complicat afirmar que és a l’espai comú i dinàmic de les esquerres reals, on els liberals, més enllà dels termes, hem de confluir per realitzar la nostra aportació a un món cada cop més lliure i socialista.