Mirades a l’esport infantil (I): Els profetes del procés

800px-Kids_playing_soccer

Avui en dia es lliura, gairebé sense adonar-nos, una sagnant batalla entre els partidaris de centrar-se només en el procés i aquells que miren una mica més enllà. Dic sagnant degut a un fet gens menor: no es tracta que l’enfrontament es doni a la primera línia del camp de batalla, amb la infanteria carregant amb les baionetes, sinó que, com a conseqüència de la força que pren un dels bàndols, podem assumir que les baixes seran considerables. Però… qui o què entraria dins del capítol de baixes? Com veurem en les properes línies, es tracta d’una pèrdua sistemàtica del valor formatiu d’una activitat com ara l’esport infantil.

Jo penso que no té cap mena de sentit pensar el fet esportiu només des de la perspectiva de procés o, per dir-ho amb altres termes, de la metodologia. Tampoc no té gens de sentit valorar exclusivament el resultat o producte final, sense atendre el procés que condueix envers aquell resultat o producte. La dialèctica ens ensenya que no podem entendre una dimensió sense l’altra. Però que això es pugui raonar d’aquesta manera no vol dir, necessàriament, que els plantejaments fonamentals de la filosofia i organització de les activitats esportives amb infants ho tinguin ni molt menys en compte. És un fet, doncs, que penso que és passat per alt, sent necessari, doncs, que ens aturem a mirar-lo amb atenció.

Els que miren tan sols el procés són els que anomeno els profetes del procés. Al costat d’aquesta expressió es podrien posar d’altres: els que tenen malfiança de la competició, sobretot amb els més joves; els que pensen que quelcom és educatiu si s’empra l’avaluació del procés, però no dels resultats, ja que, llegint en clau educativa, els resultats no tenen rellevància; els que no gosen donar-li valor al resultat o producte final, doncs la derrota és entesa com un mal tràngol que, en la mesura del possible, cal evitar. El resum podria ser: si no es competeix no hi ha possibilitat de derrota i, per tant, res de mals tràngols. Totes aquestes idees formen part de la manera de veure el món dels profetes del procés, una comunitat molt abundant.

Aquesta manera de mirar l’esport infantil ha estat llaurada durant les darreres dècades, i ara s’estan recollint els fruits de tot plegat. Segurament un dels majors inductors d’aquest gir cap a la insòlita i exclusiva valoració del procés en el fet esportiu hagi estat Terry Orlick. Aquest psicòleg de l’esport canadenc ha tingut un èxit molt rellevant, tant a nivell editorial com acadèmic, amb la publicació d’un seguit de llibres sobre jocs cooperatius a partir de la segona meitat de la dècada de 1970. La tesi central que defensa Orlick la podríem resumir en la següent sentència: “La principal diferencia [con los deportes tradicionales] es que en los juegos cooperativos todos cooperan… todos ganan… y nadie pierde.” (Orlick, 2011, p.10). Orlick enraona en aquests termes en el seu llibre, publicat en anglès l’any 1978, traduït al castellà per Editorial Popular el 1986 i reeditat diverses vegades.

Si analitzem les paraules d’Orlick, de seguida veurem que hi ha una clara contradicció lògica. El sorgiment d’algú que guanya, en el món de l’esport, s’entén gràcies a que hi ha algú que perd. En els partits dels esports d’equip això és ben clar: dos equips participen amb la fita de guanyar l’encontre; només un dels dos equips guanyarà. Com a situació que, de vegades, es contempla per a alguns esports, també es podrà donar el cas de l’empat al final del temps reglamentari, i el repartiment equitatiu de punts. Però Orlick passa per alt tot això, augura uns beneficis descomunals de prendre partit pels jocs cooperatius, i, tot plegat, podem dir que ens enganya quan passa pel damunt de la contradicció flagrant en que incorre. Aquest és l’escenari que emmarca filosòficament, d’inici, la proposta dels jocs cooperatius.

A partir d’aqui, veiem una mica més què és el que esdevé la norma a respectar pels profetes del procés. Com que no miren què passa amb el resultat final, ja que diuen que no els interessa gens ni mica, els profetes del procés fan llargues divagacions sobre la importància cabdal d’encertar la metodologia que s’empra. Per Orlick, el fet d’arraconar la competència rebaixa sensiblement l’afany, diguem-ne, de notorietat de cadascun dels esportistes. Això, quan coincideix amb una defensa a ultrança de la cooperació i la solidaritat, pressuposa que no hi ha efectes nocius a deixar de costat la competició, ni tampoc a deixar de mirar i reconèixer el resultat final obtingut.

Seguint el diagnòstic d’Orlick, o bé d’altres autors que li siguin afins, fins i tot d’aquelles persones que no hagin sentit mai a parlar d’Orlick, hi ha un mantra que ha fet fortuna. Segons aquest mantra, que a força de repetir-se agafa l’empenta i la força de la veritat, sembla que en el reialme de l’esport infantil s’està sotmetent els nens a una pressió angoixant. En els meus 20 anys treballant a l’àmbit del bàsquet català, no he tingut mai la impressió d’una sistemàtica i punyent exigència envers els jugadors, com si el tracte que rebessin fos d’adults o, fins i tot, de professionals que es guanyen la vida fent cistelles. No existeix un ambient de maltractament dels infants, encara que alguns altaveus alertin sobre els possibles danys psicològics patits pels esportistes.

Aquesta impressió contrastada, que he assumit com la normalitat de bona part del que passa els caps de setmana, xoca de front, arribats a un cert punt, amb els discursos apocalíptics que sovint sentim, i que estan ben a la vora del que apunta Orlick. Un dels arguments apocalípticis més suaus seria que no hi ha, a dia d’avui, cultura de l’esforç entre els més petits. I un dels més tergiversadors de la realitat que jo conec seria dir que els infants estan sotmesos a una pressió tremenda, fins i tot insuportable. De fet, penso que cal posar el crit al cel i dir, clar i català, que a dia d’avui tenim més un problema de sobreprotecció dels infants a l’esport -encara que no tan sols a l’esport- (Valenciano, 2014), que no pas d’excessiva exigència.

Per tant, no seria tant una diferència entre veure el got mig ple o mig buit quan afrontem aquestes qüestions. La diferència que es planteja és, més aviat, entre un got completament buit i sec, i un got que és ple a vessar. Però ¿com podem entendre’ns els uns amb els altres, si uns creuen que el got és a vessar (és a dir, els nens estan estressats, competeixen massa, se’ls exigeix més del compte, i la solució és que cal valorar només el procés i deixar de costat els resultats), i els altres creiem que s’està sobreprotegint els infants (i no es pot girar l’esquena als resultats obtinguts, a mesurar els mèrits de cadascú, etc.)? L’assumpte sobre com ens hem d’entendre si no hi ha un mínim punt de partida comú, entenc, és fàcil de respondre i difícil de dur a la pràctica. Ens hem de posar d’acord sobre com està la realitat, quin és el diagnòstic que podríem acordar. Però, de moment, les posicions estan massa allunyades com per poder acordar un full de ruta.

Així doncs, abans de poder parlar sobre què hem de fer amb tot plegat, ens hauríem de posar d’acord sobre quin és el règim que dispensem als infants. I en el nostre cas particular, el tracte envers els infants que fan esports. Som massa severs amb ells, fins i tot cruels, o bé massa tous, i se’ls sobreprotegeix? Els profetes del procés, que veuen el got a vessar, estarien segurament completament d’acord amb les paraules d’Orlick quan diu: “Poner a los niños a competir unos contra otros, en juegos donde luchan frenéticamente para que sólo unos pocos puedan triunfar, garantiza el fracaso y el rechazo para el resto. Muchos juegos y torneos de niños están diseñados, de hecho, para la eliminación. Muchos juegos aseguran que unos ganan y todos los demás pierden, provocando que los «rechazados» y los «retirados» del deporte formen la vasta mayoría de nuestra población. Para empeorar las cosas, los juegos comienzan ahora a destruir incluso a los ganadores. Se anima a los niños a deleitarse con los fallos de los otros. Ellos los desean, ayudan a que ocurra, porque acrecienta sus posibilidades de victoria. Poniendo a los niños a competir irracionalmente no se les enseña cómo competir de una forma sana: solamente se les presiona para que compitan. Cuando crecen, están tan condicionados por la importancia de ganar, que no pueden jugar mucho rato para divertirse, para disfrutar. No saben cómo ayudarse, cómo ser flexibles a los sentimientos de los otros o cómo competir amistosamente, de una forma divertida, incluso aunque quieran. Si el fallo sucede, y esto es frecuente, muchos niños aprenderán a eludir la competición[,] a apartarse.” (Orlick, 2011, pp. 11-12)

La descripció oferta per Orlick és gràfica, i no hi ha marge de dubte sobre quina és la seva posició. Si ens creiem l’escenari que Orlick dibuixa com el que més abunda a l’esport infantil, les mesures que ell proposa –deixar de banda els esports tradicionals i abraçar els jocs cooperatius– serà no una possibilitat, sinó probablement l’única opció a l’abast. Però, dit això, penso que el que Orlick diagnostica no correspon amb el que avui en dia batega a l’esport infantil. De fet, estic convençut que el que vivim a les pistes qüotidiament no és d’aquesta manera, i penso que si ens creiem les advertències apocalíptiques d’Orlick, o bé d’altres autors afins, hem begut oli. Tanmateix, pensar en el món de l’esport infantil d’una manera tan decadent és com donar per perduda molta de la feina que es pot fer. Sembla que, si canviem esports tradicionals per jocs cooperatius, ens lliurem, ipso facto, de les carències i problemes que es vénen arrossegant i que, encara que no les nego, no impliquen que hàgim de llençar els esports tradicionals i la competició pel forat de l’aigüera.

Ara bé, si filem prim amb les paraules d’Orlick, podrem veure que resulta absurd, tanmateix, diferenciar el gaudi de la importància de guanyar. En la mesura que quan fem esport ens importa guanyar, i no només val amb participar o fer acte de presència a un partit o en una cursa en la que prenem part, la diversió va de la mà de la incertesa amb que es presenta el resultat final, i del desig que té cadascú de poder guanyar. No es tracta, ni molt menys, de triar entre passar-nos-ho bé i guanyar, quan ens presentem a un partit. De fet, fins i tot podem passar-ho bé i perdre. Però segurament, si ens ho passem bé i ens esforcem al límit, estarem preparant el terreny per assolir la victòria. I això és quelcom que els profetes del procés no arriben a entendre. Passar-nos-ho bé tindria, en aquest sentit, una certa continuïtat amb el procés. Si en aquest procés fem la feina ben feta, passant-nos-ho bé, hi ha molts números perquè puguem disputar la victòria.

Malgrat que, per a mi, tot això són evidències força clares que cal tenir en compte, els profetes del procés han desmantellat la competició. Han arribat a dir que la competició és un contravalor, i que, com a tal, s’ha de marginar del cabal educatiu de l’esport. El que no arriben a albirar els profetes és que aquesta decisió perjudica, inevitablement, la percepció que hom és responsable i autor de tot allò que li passa. I, com que els profetes giren la cara als resultats, i se’n refien que la bondat dels propòsits resideix a vetllar pel procés i prou, no es posa gens ni mica el fil a l’agulla. Posar el fil a l’agulla, en aquests sentit, és fer visible i notori que tots els actes tenen conseqüències, que una bona jugada acaba en cistella, i que un seguit de bones jugades acaben, sovint, en victòria.

L’educació escolar també ha sofert aquesta al·lèrgia a valorar els resultats, el rendiment de l’activitat. A primària els exàmens no són gaire ben vistos; les assignatures ja no es prenen com a eixos de l’aprenentatge, doncs ara importa ser transversals a nivell de diferents matèries i treballar per projectes; els resultats acadèmics no importen tant com el fet que els alumnes siguin en el futur persones de profit, i els mestres, sobretot, els eduquin en valors. Tot plegat, s’ha passat de mirar les notes a oblidar-les, deixant-les de costat, portant el sistema escolar cap a unes contrades incertes de les quals no sabem ben bé quines seran les conseqüències per als infants. I és així com, més endavant en la vida escolar, en les juntes d’avaluació de secundària, a final de curs, un professor d’una assignatura pot veure com els seus companys de claustre decideixen que, malgrat un alumne hagi suspès l’assignatura, aquell alumne serà promocionat al següent curs i se li aprovarà l’assignatura de la qual aquell professor o professora ja ha exposat que no ha assolit les competències mínimes exigibles. Tot, però, vestit d’una decisió conjunta del grup de professors, però una decisió sense gaire lògica i que atempta contra l’autoritat professional, docent, del que és especialista en la matèria.

L’antic professor de secundària i escriptor Gregorio Luri ho té clar: “La millor manera de comprometre’s en la millora d’una escola no és elaborar un pla ideal en què en teoria tot rutlli perfectament, sinó començar per una anàlisi acurada d’allò que ja es fa realment, perquè, així com hi ha homes més interessats en la filantropia que a fer amics, hi ha escoles més interessades a fer-se propaganda amb grans proclames que a complir escrupulosament amb les finalitats que se’ls ha encomanat.” (Luri, 2012, p. 10-11). La propaganda amb grans proclames, avui, pot ser esdevenir una escola inclusiva, que adapta el currículum a les necessitats educatives especials dels alumnes, que permet als alumnes aprendre a aprendre més que no pas presentar-los coneixements. Tot això comporta riscos, i el principal resulta baixar el nivell d’exigència acadèmica per fer-hi entrar tothom. Però deixem ja a un costat l’escola, i tornem a l’esport infantil.

Al costat dels profetes del procés, de ben segur que hi ha un grapat de persones que s’afanyen a dir que el que importa són el resultats i prou. Ara bé, aquesta gent no la trobo tan sovint. Amb els profetes que em creuo els veig, més aviat o més tard, el llautó. En canvi aquells que defensen com a únic element valuós els resultats, no els trobo pràcticament per enlloc. Amb això no vull dir que no n’hi hagi, doncs hi ha descerebrats que arriben a infligir càstigs físics o ridiculitzen davant els companys els nens que no han assolit no sabem quina fita. Ara bé, aquests els pensem –fins i tot jo– com descerebrats, mentre que als profetes del procés els veiem d’una manera més amistosa. Però darrera aquesta aparença amistosa s’amaga la possibilitat indecent de tirar pel terra la feina que porta assolir segons quins resultats, i que en l’educació o en l’esport convé reconèixer.

Per a mi, aquesta seria la radiografia. Hi ha una legió de profetes del procés i una munió, també, d’acòlits. No podem negar que hi hagi també un grapat del que he dit que són descerebrats, aquells o aquelles que només valoren el resultat. Però, si més no, el to general de l’esport infantil està molt més a prop de ser dominat pel discurs dels profetes del procés, com ara passa també a l’educació escolar, que no pas veure’s assolat per un exèrcit de descerebrats. I a fi de comptes, si prenem per raonable l’adjectiu de descerebrats pels que només miren els resultats… No hauríem de poder aplicar aquest mateix adjectiu als profetes?

Avui costa trobar gent que pensi que allò conseqüent és reconèixer el valor tant del procés com dels resultats. Penso que abunda molt aquest perfil dels profetes del procés, per exemple, en algunes escoles de primària de caire més o menys experimental, alternatiu. I també és quelcom de molt notori a l’esport. I, més enllà de detectar segons quins tics a les escoles, una cosa que em sobta, arribats a aquest punt, és que aquest gir dirigit envers la promoció sense límits del procés com a valor únic i sagrat no succeix només en l’esport escolar. Podem dir que l’esport federat ha pres bona nota dels rèdits que pot donar pujar-se a aquest tren, i utilitza un discurs, si fa no fa, semblant al que sentim a l’esport escolar. Però… Quina és la cantarella d’aquest discurs que prenen els profetes del procés? Com els podem identificar?

Un dels elements que identifica els profetes del procés és com de ràpidament, encetada una conversa, mencionen el tema dels valors. En els primers minuts d’enraonar amb ells apareixen els valors, o bé l’educació en valors. De seguida que sentim algú enraonant de valors, podem tenir una raonable sospita que les seves opinions giraran al voltant de les qüestions que hem associat als profetes del procés. Si volem acabar de confirmar-ho, podem esperar que diguin quelcom sobre la competició. Segurament, sentirem a dir que la competició i el resultat no són importants en l’etapa de formació dels infants. Fins i tot que la competició a la infància és dolenta, perniciosa, contraproduent pel sa desenvolupament de l’infant. Això ens servirà per confirmar les nostres raonables sospites.

Orlick, però, no ha estat l’únic forniment important de la retòrica que han desenvolupat els profetes del procés. Una flor no fa estiu, i molts altres han seguit una línia, si fa no fa, semblant a Orlick. Però, en qualsevol cas, ja hem vist de quin peu calcen els profetes del procés. En la mesura que estan disposats a donar una importància nul·la als resultats obtinguts, ells fan girar tota l’avaluació sobre l’assumpte del procés i, per tant, de la metodologia emprada. No obstant, com ja hem dit, no es pot pensar en la metodologia sense atendre al resultat, doncs, al cap i a la fi, la metodologia condiciona el resultat, i el resultat que es busca marca la metodologia que hem d’emprar.1 Si acceptem això, ens adonem que Orlick fa trampa quan diu que tothom pot sentir-se guanyador. El món en el que vivim no és un bosc de fades, i, per tant, a cada situació competitiva al món de l’esport li correspon, almenys, un perdedor per a cada guanyador. Fins i tot amb esports com l’atletisme, per un primer classificat en una distància n’hi haurà una pila que no podran guanyar o, més concretament, no podran assolir el lloc més alt del podi.

Malgrat constatar que aquesta és la realitat de l’esport, els profetes es posen a fer un joc d’equilibris, i assumeixen que poden anunciar que tots en una activitat poden guanyar. Quan diuen això, cauen en el parany de prometre el que no poden donar. Si hi ha competició, al final hi haurà una línia que separi la victòria de la derrota. I, si no es planteja una activitat competitiva, com fa Orlick quan proposa els jocs cooperatius, aleshores no apareixen ni guanyadors ni perdedors. S’estalvien que hi hagi perdedors, és clar, però no poden pretendre, com de fet fa Orlick, que es mantinguin els guanyadors. Aquest és un element fallit del jocs cooperatius, si els mirem prou amb lupa.

Aquesta mateixa idea –que tots puguin sentir-se guanyadors– transplantada a qualsevol esport tradicional és quelcom que, de vegades, es busca maquillar, com, per exemple, quan en els torneigs escolars es decideix donar una medalla o un trofeu a tots els participants. Aquesta és una manera, si més no, de fer creure als infants que, com deia Orlick, ningú perd… i tots guanyen. Però, malgrat aquest maquillatge, convé que mirem més enllà, i penso que res d’això ens posa en la disjuntiva d’haver d’escollir entre guanyar o bé gaudir del camí. Tampoc no és necessari que diguem que, en unes edats, és moment de formar, o si ja hem arribat al punt –els nens s’han fet grans– en que ja podem competir. Cal que ens adonem que la competició necessita de la formació inicial i continuada dels esportistes i, per tant, no hi ha un temps de només formació, com tampoc no hi ha un temps únicament de competició. Aquesta ha estat una cantarella que he sentit, fins el desfici, durant el meu pas del bàsquet català. I, des que ho miro amb ulls crítics, me n’adono que no cal escollir entre formar i competir, com s’han entossudit a fer els profetes del procés.

Els profetes -queda palès- han fet l’elecció: han triat un discurs en el qual, aparentment, es comprometen a formar, però sempre i quan quedi clar que ho faran deixant arraconada la competició. En la mesura que reconeguem això de deixar de costat la competició com un error que es fa evident, segons el que hem raonat amb anterioritat, seria bo que fóssim capaços d’aprendre dels errors dels profetes, i no tinguéssim l’atreviment de pensar que podem treure quelcom de profit arraconant la importància dels resultats. Però això és agosarat a dia d’avui, quan defensar cert tipus d’elements resulta, a ulls de l’opinió pública, quelcom moralment dubtós. La competició és, sens dubte, un d’aquests elements sistemàticament sota sospita, i mentre els profetes del procés tinguin agafada la paella pel mànec, serà força complicat netejar la brutícia que han llençat al damunt de la competició i el resultat obtingut.

Referències

– Luri, G. (2012). Per una educació republicana: Escola i valors. Barcelona: Editorial Barcino.

– Orlick, T. (2011). Juegos y deportes cooperativos: Desafíos divertidos sin competición. Madrid: Editorial Popular.

– Valenciano, M. (2014). Filosofía del deporte infantil, sobreprotección y salud mental. V Congreso Internacional de Bioética, Universitat de Barcelona, 25-26 de novembre. Comunicació pendent de publicació.

1Aquesta és una idea que ens la va presentar Marcela Hernando en una sessió de supervisió grupal del grup d’estudi Metaescrits, actualment auspiciats per l’Associació Societat Científica Metaescrits. Concretament fou a les sessions del 10 de juny i de l’1 de juliol de 2011.

Mauro Valenciano és Llicenciat en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport i entrenador de bàsquet. Autor del llibre “Aprender a ganar” (Editorial Inde, 2012), entre d’altres.

ComparteixShare on Facebook2Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0