L’exemple de la Caixa de Pollença

La pràctica desaparició del model de les caixes d’estalvi, del que Catalunya Caixa i Bankia copen la majoria de titulars econòmics com a nefastos exemples de dur a la ruïna a milers de petits estalviadors, fa necessari oferir el contrapunt a un balanç tant desgraciat. Només dos exemples sobreviuen al tall de digestió que els fastos especulatius han provocat sobre els bancs dels pobres; la Caixa de Pollença a Mallorca i la Caixa d’Ontinyent al País Valencià. En aquest post, em fixaré en la primera. No és per casualitat que l’entitat illenca resisteixi l’embat del capitalisme contra l’origen i l’esperit que va suscitar el naixement de les caixes d’estalvi. Serà un bon mirall en el qual es podran reflectir aquells què, en el futur, es vegin temptats de repetir errors del passat. Un mirall sobre el que observar com s’han de fer les coses i sobre la importància que té, per a qualsevol projecte empresarial, fer-se acompanyar d’un pla de responsabilitat social i col·lectiva. La Caixa de Colonya –avui Colonya, Caixa de Pollença– és una entitat que es va crear l’any 1880 pel polític i banquer, Guillem Cifre de Colonya (1852-1908). Cifre de Colonya va ser un individu fortament influït pels ambients liberals del Madrid de finals del segle XIX on sorgien organitzacions d’educació laica com la “Institución Libre de Enseñanza” amb teòrics com Giner de los Ríos que defensaven una societat més lliurepensadora i crítica a partir d’una educació no dogmàtica. Colonya va voler traslladar a Ses Illes aquesta opció social a partir d’un model educatiu que trenqués amb el caciquisme i el monopoli catòlic a l’escola, oferint un model escolar obert, experimental i racionalista que permetés situar l’infant en el centre de tota l’acció educativa. Així mateix, va pensar una caixa d’estalvis que fes front al prestamisme abusiu i a la que s’hi poguessin dirigir, bàsicament, aquelles persones amb menys recursos. Aquest model d’estalvi i préstec compromès socialment i geogràficament local, es manté inalterable fins l’any 2000, quan la Caixa de Pollença obre la primera oficina fora de Mallorca i tres anys després atura el seu creixement controlat i modest i el limita al conjunt de Ses Illes. Quan el 2011 el desastre financer de les més de 40 caixes a l’estat espanyol havia culminat, el Bank of America Merrill Lynch, afirmava que la millor caixa en termes financers era, precisament, la petita i local Caixa de Pollença. La gestió d’uns actius aproximats de 400 milions d’euros demostraven que la mida sí que importava però, sobretot, l’ideari del fundador que mai havia estat vulnerat havia permès Colonya, la Caixa de Pollença, no caure en els errors irreversibles de la hipertròfia especulativa i artificial generada pel boom de la construcció. El creixement desmesurat a base d’hormones immobiliàries de gran part de les caixes havia estat la causa que les havia dut a una mort prematura, de la qual la Caixa de Pollença se n’havia salvat. Quan fa 133 anys, Cifre de Colonya creà l’entitat, ho va fer pensant “en ajudar a la gent des d’un punt de vista material, vetllant pels seus estalvis tot protegint-los dels usurers”. Avui, sembla que aquell vell i noble somni de l’única caixa que no s’ha traït a sí mateixa i que es basava en la protecció de l’estalviador local, encara compleix el seu objectiu.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+1Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn2