Llegir

Això del gust per la lectura, bàsicament, és un avantatge. Així de clar. Considerant que és opcional, doncs és millor que t’agradi llegir que no pas que t’avorreixi o et posi de mala llet. De la mateixa manera que és millor que t’agradi qualsevol tipus de menjar que no pas que siguis un llepafils. També és millor saber cinc idiomes que només un. Avantatges. Un exemple. Qui ha pogut disfrutar les aturades de la RENFE més enllà del cabreig que suposa arribar tard? Els lectors. Ja que no avances, doncs t’evadeixes, aprens, rius o plores. Els lectors haurien de fer un homenatge al tren, i no ho dic pels retards. El tren és un homenatge al temps propi, és la gran victòria de la humanitat sobre el rellotge, un invent que ha fet més per la cultura que tots els museus junts.

Però tornem a la lectura. El que passa amb el llegir, i considerant que és un avantatge, és que hi ha un interrogant preocupant. Resulta que a l’escola, a gran part de la canalla li agrada llegir. Fins aquí bé. Però amb l’adolescència el nombre baixa fins al ridícul percentatge d’afeccionats a la lectura que ja sabem que hi ha al nostre país. Què ha passat? On hi ha el tall? Com es produeix? La meva sensació és que, de cop, quan tens catorze anys, hi ha algú que et fa llegir La Regenta, La Celestina o Los Pazos de Ulloa. I és clar, si fins aleshores et diverties, doncs de cop comences a avorrir-te. Però potser no és això i m’equivoco de mig a mig, de manera que no continuo per aquí, que me la jugo. Deixem-ho en que no sabem què passa.

El que sí sabem és que els índexs de lectura pugen poc a poc. I el que és més important, sabem que les dones llegeixen més que els homes. Ho diuen les estadístiques i ho podem comprovar en qualsevol vagó de metro. Les dones llegeixen llibres i els homes miren per la finestra (la finestra d’un vagó de metro, ja em diràs què miren)… o llegeixen El Mundo Deportivo. Eps, que també és llegir! Però també em podria llegir la guia telefònica i no tindria la mateixa gràcia que llegir L’escanyapobres, per exemple. Doncs les dones llegeixen, tot un signe dels temps.

I el que també sabem és que les llibreries estan desapareixent perquè se les mengen les grans superfícies. Ho fan més barat, ves. Alhora, estan desapareixent les petites editorials perquè se les mengen les grans editorials. També ho fan més barat. Que els grans es mengin als petits és preocupant perquè redueix les condicions per a la pluralitat i ens deixa en mans d’un poder cada cop més concentrat. La vella idea de fragmentar el poder s’ha de defensar en l’esfera política, però també en la cultural, si no que m’expliquin com podem aspirar a la llibertat si les nostres consciències no hi arriben. Doncs el que estem vivint és tot el contrari. I és clar, un es sorprèn quan llibres infumables tenen tant d’èxit, però és que si tinc una gran editorial i em poso d’acord amb una gran superfície, puc col·locar una bírria en un espai preferent i assegurar-me que té èxit. No parlo dels darrers best–sellers tipus L’ombra del vent o La catedral del mar, sinó de llibres com els del César Vidal o el Pío Moa, autèntica porqueria que s’escampa pertot deixant un rastre de mentides i falsedats que només poden interessar a qui ja té molt de poder i en vol tenir encara més.

Passa igual amb els diaris, cada cop més en mans de grans grups empresarials (empresarials és la forma més suau d’anomenar-los, perquè ja m’explicareu quin tipus d’empresa interessa als Halliburton, Carlyle i companyia) que et recomanen quin canal de televisió has de veure, quins llibres has de llegir (i que et trobaràs en un espai preferent a qualsevol superfície), què has de fer amb el teu temps lliure… Aix! què complicat, sembla que hi ha gent interessada a decidir com hem de pensar, i nosaltres resistint amb tan poqueta cosa. Però no sdesesperem, el gust per la lectura va vinculat a un cert exercici de reflexió, de memòria, de crítica… I fins ara aquestes han estat les nostres armes, o sigui que tan catastròfica no pot ser la situació.

PS: No me’n puc estar d’explicar el meu vici. La meva debilitat són els diaris antics, de fa sis o set mesos. En trobes un per terra, d’aquells que s’usen per impedir que la gent deixi petjades mentre les rajoles no s’eixuguen i t’ho passes pipa comparant el que es deia fa sis mesos amb l’actualitat. Grans idees que han fracassat, operacions polítiques celebrades com si fossin brillants estratègies i que no han passat d’un regat curt, equips de futbol que havien d’escombrar-ho tot i ara s’arrosseguen, opinions que es repeteixen, opinadors que canvien d’opinió… Són una mina. Fins i tot pots rellegir l’horòscop!

 

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0