In memoriam. Jaume Alsina, metge lliurepensador

Molta gent va patir les conseqüències de les fratricides lluites politiques del segle passat a l’Estat espanyol. Però la història que relataré té a veure amb la trajectòria d’un metge, idealista i lliurepensador, que, allunyat de tot tipus d´extremismes, va sofrir cruelment el fanatisme del nacional-catolicisme feixista.

El meu pare va néixer a Barcelona, l’any 1903, en el si d’una família obrera. El meu avi Jeroni, de Vilassar de Mar, treballava al Mercat de la Concepció, i la meva àvia Josefina era carnissera. En Jaume era un nen fort, ros, d’ulls blaus, rialler, que es va transformar en un jove alegre, despert, extrovertit i molt admirat per les jovenetes del barri. Al matí, abans d’anar a les classes de Batxillerat, repartia carn pels pisos burgesos del barri on vivia. Com que els meus avis volien que tots els fills tinguessin una carrera, es va convenir que ell, el gran, seria metge, i les noies -la Floren i la Maria- farmacèutiques. En Jaume va seguir els estudis sense entrebancs, ajudant al negoci familiar que ara -1920- era una herboristeria. L’estiu de 1921, tot just en començar els seus estudis universitaris, i ja en edat militar, Abd-el-Krim va aconseguir una sonada victòria a Annual sobre l’exèrcit espanyol; això va perjudicar clarament els seus estudis de Medicina, ja que calia enviar reforços al Marroc. Així, va haver de compaginar les seves obligacions del servei militar (transport de tropes entre Barcelona i el Marroc) amb els seus deures acadèmics. En acabar la carrera de Medicina es va establir com a metge de família, com a metge de capçalera. La seva activitat professional, tot i que centrada al barri de la Sagrada Família, s’estenia per tota la Ciutat. Estava dotat d’un clar “ull clínic”, que venia de la seva preparació i claredat intel·lectual, i del seu seny, el que li va permetre crear-se, lentament, una sòlida clientela.

Va viure, amb exaltació, la vinguda de la República, i políticament va militar en les files d’Acció Catalana Republicana, partit d’intel·lectuals i de classes mitjanes. Catalanista, d’esquerres, progressivament es va interessar pel marxisme. En algun moment de la dècada dels anys 30 va ser iniciat com a franc-maçó. En el pla personal cal dir que, quan es va produir a Espanya el cop d’estat feixista, els meus pares eren a punt de casar-se. Primer, varen ajornar la data del seu casament civil. Però en Jaume estava tan convençut de la victòria final de la República que es va casar amb la meva mare, la Mercè Rocasalbas, filla d’un petit empresari metal·lúrgic, catalanista simpatitzant d’en Cambó. Pel Nadal del 1936, en Jaume, de 33 anys, ja sabia que seria pare, i que la guerra duraria. Sis mesos després del meu naixement, el mes de març de 1938, Barcelona va ser durament bombardejada. Per això, la meva mare i jo varem ser evacuats a Vilassar de Mar, a casa d’una cosina del meu pare, que també era parenta de l’Ernest Lluch, pocs mesos més gran que jo, i de qui heretava els vestidets, quan ell ja no els podia fer servir. Tornem al terrible any 1938: el meu pare es va acomiadar de la família, perquè com l’exèrcit necessitava tants metges al front, el varen enviar, com a oficial metge, a les sagnants batalles del front de l’Ebre. Allà, treballaven, dia i nit, en els diferents túnels reconvertits en hospitals de campanya.

Com a tribut als seus esforços el varen ascendir a capità metge de l’exèrcit republicà. Fidel a les seves conviccions, va seguir l’exèrcit derrotat fins a l’exili. Va travessar la frontera, va acompanyar els seus companys de lluita per diferents camps de concentració, exercint la seva feina de metge, i animant als seus companys, dient-los que la lluita antifeixista continuaria, i que la gent de progrés acabaria vencent als reaccionaris. La meva mare i jo, aleshores, ja vivíem a casa dels meus avis materns, la família Rocasalbas.

Quan Hitler va ocupar França, l’estiu del 1940, en Jaume es trobava en un camp de concentració prop de París; va decidir fugir cap a Espanya. Em va dir un dia: “vaig preferir que m’afusellés en Franco a Catalunya, que en Hitler a França”. Es va posar a caminar a peu, cap al sud de França, dia i nit, i quan, amb els peus nafrats, es va veure impossiblitat de continuar la tornada cap a casa, es va adonar que vivia dins la zona col·laboracionista liderada pel general Pétain. Amagat durant unes setmanes, es va recuperar, va reprendre el seu camí de tornada, i arribat a un poble fronterer, va aconseguir, ajudat d’un guia, travessar la frontera, arribant finalment a casa dels meus avis i de la meva mare.

Jo tenia 3 anys quan va arribar un home, un estrany, a casa. Per mesures de seguretat no em varen informar que aquell home era el meu pare. Durant aquell hivern del 1940, en Jaume no va poder sortir de casa.

Quan els meus avis varen aconseguir un advocat, que els va donar garanties que el meu pare no seria afusellat, aquest es va lliurar a les autoritats franquistes. Va ser jutjat, però com que només havia exercit durant la guerra civil una activitat professional, com a metge, va ser condemnat només a uns quans mesos de presó.

M’imagino l’estat d’ànim del meu pare, quan va sortir de la presó. Any 1942. Els franquistes estaven al poder. Catalunya era presonera, les llibertats nacionals desaparegudes. La classe obrera vençuda i humiliada. Tots els ideals de llibertat i de progrés enviats, amb sort, a un futur llunyà.

Els exèrcits nazis havien ocupat tota Europa. Però encara quedava una esperança: la resistència de la URSS, i l’entrada dels EUA a la guerra. Com que el Japó va atacar els EUA i la Gran Bretanya resistia, l’empenta dels aliats i l’esperit de sacrifici de la URSS podrien capgirar els èxits inicials dels nazis. Recordo, amb claredat, la tardor del 1942: jo tenia cinc anys, i estudiava al Lycée Français de Barcelona… El meu pare escoltava cada dia la BBC de Londres, i s’entusiasmava amb les victòries dels aliats. També seguia les cròniques de La Vanguardia, i retallava els mapes del conflicte bèl·lic a Europa. Recordo l’alegria del meu pare, quan em mostrava que els nazis estaven aturats davant Stalingrad durant mesos i mesos; però l’alegria desbordant va ser quan, a la primavera de 1943, l’exèrcit alemany es va rendir als soviètics a Stalingrad, i aquests varen començar la seva contraofensiva. Quan la Segona guerra mundial es va acabar, el meu pare i els seus amics es pensaven que en Franco tenia les hores comptades. Suposo que, durant uns anys, varen mantenir uns lligams de resistència entre la gent de simpaties maçòniques, però d’això no en sé res. Mai no me’n va parlar.

Deu anys després, quan jo tenia 16 anys i estava acabant el batxillerat al Lycée Français, varen venir uns policies a casa i es varen emportar el meu pare emmanillat. El vaig veure a les presons de Barcelona, de Madrid, i al penal de Burgos. El Tribunal especial de represión de la Masonería y el Comunismo el va condemnar a 12 anys i un dia, juntament amb altres ciutadans, per pertànyer a la Maçoneria. Possiblement el règim volia espantar la gent antifranquista, de centre-dreta o centre-esquerra, liberals o lliurepensadors. El meu pare tenia 51 anys, havia aconseguit refer-se professionalment. Tenia una clientela fidel, que apreciava molt les seves qualitats professionals i humanes. Era el metge del Club de Futbol Europa i pertanyíem al Club de Natació Catalunya. Sortíem de vegades amb un minicotxe, un Austin diminut de segona mà. Tot va canviar per a la família a partir del seu empresonament. Ell, des de la presó, va insistir en què els tres germans (de 16, 8 i 3 anys) continuéssim estudiant. Jo vaig iniciar la carrera de Medicina i vaig ajudar la família amb classes particulars de Francès i de Matemàtiques. Els meus germans varen seguir estudiant amb beques del Lycée. Sortosament, la solidaritat dels clients del meu pare, que varen acceptar sense remugar l’existència d’un metge-substitut, i l’ajuda del meu oncle Ramon Rocasalbas, ens varen permetre subsistir. La meva mare es va comportar heroicament. Cuidant els seus fills, mantenint la clientela conjuntament amb el metge-substitut, que visitava al nostre despatx del passeig de Sant Joan-València, i animant amb cartes, visites i enviaments de paquets el meu pare durant el seu captiveri. Cal aclarir que la força de la meva mare no va venir de cap creença religiosa, sinó d’una ètica radicalment humanista. Sortosament, els presos politics d’en Franco es beneficiaren de la reducció del 50% de la durada de les penes en ocasió de l’entronització del Papa Joan XXIII, i aquest fet, juntament amb la reducció de la pena pel treball, va permetre al meu pare sortir del penal de Burgos als quatre anys del seu empresonament, als 55 anys, amb la vida destruïda. Intel·ligentment, per no tornar-se boig a la presó, havia estudiat molta Medicina Interna, i havia treballat a la infermeria com a metge; per tant, professionalment estava en forma. Però, en canvi, encara que va treballar fins a la seva jubilació, en sortí molt amargat, i mai més no el vaig veure feliç, fins a la mort d’en Franco l’any 1975 i, sobretot, fins la victòria del PSOE, l’any 1982. Pocs anys després, als 82 anys, va morir a conseqüència de les complicacions d’una bronquitis crònica severa.

Aquesta crònica és un homenatge al meu pare, però també als milers i milers d’homes i dones, nascuts a Catalunya al començament del segle XX, que anònimament han estat fidels a les idees de llibertat, democràcia, progrés i pensament lliure, i que han estat, alhora, capaços de fer compatibles un amor radical per Catalunya i un sentiment de germanor envers els altres pobles d’Espanya, amb un internacionalisme lúcid, realista i engrescador.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0