Ferrer i Guàrdia, un pedagog del segle XXI

La lluita per la llibertat i el coneixement enfront de les imposicions i creences que, des del poder, s’han utilitzat per intentar manipular els pobles i les persones, ha estat un compromís per part d’algunes persones i grups en la història de la humanitat. Moltes d’aquestes manipulacions continuen ben presents i són utilitzades obertament des dels poders: intoxicació ideològica, control i manipulació dels mitjans de comunicació, ultraliberalisme econòmic… Tots aquests aspectes ens recorden que mai no podem deixar de vigilar les conquestes que hi ha hagut en aquest sentit, i que la lluita per la llibertat i la dignitat de les persones continua en els nostres dies. Persones com Sòcrates, Galileu o Paulo Freire són un exemple del compromís pel coneixement i per la llibertat. A Ferrer i Guàrdia el podríem incloure entre aquestes persones que han fet tant del seu compromís personal com de la seva obra i moviment una lluita per les llibertats i per l’emancipació, i ho ha fet amb unes armes fonamentals: el coneixement i la solidaritat.

A Ferrer el descobrim com un pedagog molt proper a moltes de les noves línies que es plantegen per al futur de l’educació des dels moviments educatius progressistes, així com als moviments socials que reclamen que un nou món és possible.

M’agradaria repassar alguns punts claus que planteja Ferrer i que van emergint cada vegada més de cara a plantejar una pedagogia alliberadora per al segle XXI.

 

Per què eduquem?

 

Durant bona part de la segona meitat del segle XX s’ha parlat molt sobre el ” com eduquem”; s’han plantejat i publicat molts mètodes sobre els aprenentatges ( de la llengua, de les ciències socials, de les matemàtiques…) i les mestres i els mestres en la seva formació han volgut més “cursos pràctics” i receptes exitoses que debat sobre idees d’educació . Sense treure el valor que té el “com educar”, el problema és que s’ha bandejat i menysvalorat, per part del món educatiu, el tema més de fons: per què eduquem?, quines idees tenim de l’educació?. La conseqüència de tot aquest moviment és que paral·lelament a la molta activitat, cursos, hores i recursos que s’han dedicat, segurament com mai, a la formació permanent, no ha servit per superar la desorientació sobre el sentit de la seva feina que en aquest moment té gran part del món educatiu… Tenim una gran varietat de mètodes, del com educar i ens hem quedat amb molt poca reflexió del per què s’educa. Creiem que cal reprendre el debat des de l’arrel i plantejar i debatre el per què, el sentit de l’educació en el segle XXI.

L’obra de Ferrer és clara: primer, hi ha una profunda reflexió sobre el perquè cal educar, sobre quin sentit té l’educació, que ell concreta en l’alliberament de les persones i en la transformació de la societat. A partir d’aquí aplica una sèrie de mètodes que tenen com objectiu educar en el sentit que planteja l’educació. Creiem que recuperar el debat sobre el perquè de l’educació i el seu sentit en el segle XXI és un dels gran llegats que Ferrer i altres pedagogs ens han deixat i que des de visions progressistes de l’educació cal recuperar, crec que amb urgència. Ferrer, educació i societat del coneixement.

Sobre educació i societat del coneixement se n’ha parlat molt, se n’han fet moltes conferències, ponències, publicacions… és un d’aquests títols que atrau, que està de moda, que es planteja com estar a l’última. Sovint, però, sents una certa frustració: s’identifica coneixement amb tecnologia, ser a l’última en tal o qual programa, es diu que la societat del coneixement és la societat cablejada o connectada via satèl·lit… Novament es confonen els mètodes amb els principis, i permeteu-me el meu escepticisme creixent pel fet que, des de sectors del poder que en parlen molt, interessi realment una societat del coneixement. Recordo només que Sòcrates i Ferrer van ser assassinats per aquests motius; recordo la inquisició de l’església o l’ús demagògic i manipulador que actualment els poders fan dels mitjans de comunicació… Són totes aquestes observacions les que fan augmentar el meu escepticisme. Crec que “educar per a la societat del coneixement” en el segle XXI, haurà de ser una de les lluites dels moviments educatius progressistes. De fet, no estic dient res de nou, ha estat una lluita clàssica de tota la història de la humanitat.

L’obra de Ferrer ens aporta grans referències immediates i actuals a aquesta reflexió tan important i és un dels nuclis cabdals de la seva pedagogia.

Enfront d’una educació basada en les supersticions i mites, Ferrer planteja que el nen o la nena descobreixin el fons dels fets socials i de les coses, i critica obertament l’ús que es fa de la religió i d’altres creences com a mites opressors del coneixement. Avui els mitjans de comunicació, les modes, molts llenguatges… reflecteixen que nois, noies i grans vivim en un món ple de mites alienants. Recordem només les hores que la televisió dedica a parlar de tal o qual equip de futbol o els rangs distintius consumistes d’una vida exitosa que s’han imposat. Enfront d’això, Ferrer creu que l’educació per a l’alliberament de la persona i per a la transformació social, ha de orientar-se cap al coneixement i, per tant, l’educació ha de desenvolupar estratègies de sentit crític envers els mites, supersticions i demagògies dels poders. L’educació per al coneixement porta necessàriament a l’educació pel sentit crític.

En aquest sentit, cal destacar la importància que dóna Ferrer al treball amb les fonts d’informació, distingint clarament informació de coneixement. Ferrer, de jove, educat als ateneus obrers i treballant com a revisor en un tren, estava ja molt preocupat per aquests temes i munta una biblioteca al tren perquè la gent aprofiti els llargs viatges per llegir i formar-se. Tota una avançada de la societat del coneixement!. La cura dels llibres i persones que anaven a parlar a l’escola, és a dir, de “les fonts d’informació” que els alumnes rebien, era prou gran per part de Ferrer. Llibre –font d’informació– no volia dir necessàriament coneixement, podia dir també demagògia, mite, superstició o creença imposada… D’aquí que una de les principals tasques del centre educatiu era la selecció dels llibres, podríem dir-ne la selecció de les “fonts d’informació” i el lloc central de l’escola era la biblioteca, podríem dir-ne el “centre de documentació”. La preocupació de Ferrer per aquest tema era tan gran que una de les seves tasques més importants va ser la creació de la seva pròpia editorial, atès que molts llibres no informaven correctament i dificultaven que els alumnes desenvolupessin correctament el seu coneixement.

D’aquí que, per a Ferrer, la tasca educativa dels mestres fos bàsicament la del pedagog socràtic, és a dir, la persona que orienta, condueix el nen i la nena en el camí del coneixement, respectant escrupolosament la seva autonomia i criticant tot tipus de premis i càstigs. El mestre o la mestra acompanyen el nen i la nena en aquest descobriment. En aquest camí és important com a mètode que nens i nenes sàpiguen utilitzar llibres, visites, exposicions… –les fonts d’informació– per tal d’avançar en el coneixement i desenvolupar el sentit crític. Així, quan els alumnes visitaven una fàbrica no només s’interessaven pels sistemes de producció, sinó també per les condicions de vida dels obrers…

Finalment, Ferrer no entenia el coneixement com una adquisició individual sinó que era important que aquest es compartís. El fet de “compartir” generava més coneixement per a cada alumne. D’aquesta manera Ferrer inaugura tant la publicació d’opinions de nens i nenes com la correspondència escolar, tot compartint coneixements entre diferents escoles, iniciant una línia de treball que més endavant seguirà Freinet, i darrerament els treballs comunitaris que actualment algunes escoles fan via Internet.

 

La comunitat educativa, les comunitats d’aprenentatge

 

Una altra de les característiques de l’escola pensada per Ferrer és que l’escola no pot estar sola. L’escola i l’educació han de ser una responsabilitat compartida tant pels pares i alumnes com per la pròpia societat; a l’Escola Moderna, a més dels i de les mestres hi participaven un gran nombre de persones, des de professors de la Universitat fins a obrers; tots es trobaven a l’escola per aprendre els uns dels altres. Cal destacar les famoses “lliçons de diumenge” en les quals l’escola s’obria a tothom, perquè tots anessin aprenent. No cal dir que la presència de nens i nenes en aquestes lliçons era ben nombrosa. Ferrer se’ns presenta, doncs, com un punt de referència ben actual quan ens plantegem aspectes com l’escola oberta, la comunitat educativa o les comunitats d’aprenentatge, en les que pares, mestres, veïns… participen d’una manera ben activa en l’enriquiment dels aprenentatges escolars.

Un fet a destacar és que aquest plantejament té el seu referent més immediat en certes escoles progressistes dels EUA, quan aquestes han tingut la seva inspiració en els principis de l’Escola Moderna de Ferrer del carrer Bailèn de Barcelona.

 

Valors: autonomia i solidaritat

 

Davant d’un fonamentalisme que amenaçadorament ha tornat a aparèixer al començament del segle XXI, o, pel contrari, d’un relativisme total en els valors, Ferrer planteja l’educació en els valors com l’altre pilar educatiu. De la manera que ho fa ens marca unes línies ben aclaridores: per un costat dóna gran importància a tots els valors que fan referència a l’autonomia de la persona, com la capacitat d’organització, el foment a les iniciatives de cadascú, la presa de decisions, el criteri propi, la cura del propi cos… I és a partir del desenvolupament d’aquesta autonomia com l’infant a través de l’educació ha d’anar descobrint els valors col·lectius, com la importància de la ciutadania i del civisme, el respecte, la coeducació, les lleis que fomenten la convivència, la participació o la solidaritat, tant la local com la universal. Tot un programa d’educació en valors que s’ajusta als estudis més rigorosos fets en aquest tema i a les idees defensades pels moviments educatius progressistes.

 

Educació i laïcitat

 

Si volem una educació alliberadora cal que aquesta capaciti els individus per desfer-se de les pors i mites opressors. Ferrer, seguint els moviments progressistes de Catalunya del s. XIX, fa una crítica important al poder que l’església té sobre la societat i les consciències, i planteja la laïcitat com un important valor educatiu. Creiem que aquest és un altre tema de debat educatiu que s’ha de reprendre a l’actualitat. Veiem com torna a aparèixer la religió com eina de segregació i de justificació de creuades per part dels poders polítics i econòmics (Déu i pàtria). D’altra banda, molts moviments migratoris tenen en la religió un element identificador i augmenta la reivindicació que les seves religions s’ensenyin a les escoles; reivindicació, a part, lògica quan a la pràctica les pròpies escoles públiques no són laiques, ja que hi és obligatori ensenyar religió catòlica. Moltes vegades els propis debats a la premsa, als sindicats, sobre expulsions de mestres de religió, s’han plantejat com un tema laboral o personal d’aquests ensenyants i poques vegades s’ha anat a l’arrel, és a dir, que l’educació ha de ser laica. Crec que tot plegat fa que hi hagi un context social en el que cal que la laïcitat torni a ser un debat educatiu important en aquest començament de segle.

 

Una altra globalització és possible

 

Ja hem comentat que Ferrer dóna gran importància a l’obertura de l’escola cap a la societat, creu que els moviments educatius progressistes han d’anar lligats a moviments socials més amplis i que cal crear una xarxa educativa internacional que eduqui en els valors de la pau i la solidaritat. Així, al 1908, funda la Lliga Internacional per l’Educació Racional de la Infància, un moviment internacional, amb seu a París, que planteja unes línies comunes d’educació basades en els principis de l’Escola Moderna i en les idees d’educar en la justícia, la pau, el desenvolupament i la col·laboració entre els pobles. La Lliga s’estén ràpidament per Europa i Amèrica, on moltes escoles i pedagogs s’hi adhereixen. Tot un programa i una premonició que l’educació té un paper important perquè “una altra globalització sigui possible”.

 

ComparteixShare on Facebook2Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0