Els orígens laics de l’Europa unida

La Il·lustració –va descriure Immanuel Kant (1724-1804)– és la sortida de l’home de la seva autoculpable minoria d’edat. La minoria d’edat significa la incapacitat de servir-se del propi enteniment sense la guia d’altri. Un mateix és culpable d’aquesta minoria d’edat quan la seva causa no radica en la manca d’enteniment, sinó en la manca de decisió i de valor per utilitzar l’enteniment propi sense la tutela d’un tercer.

Per això Kant crida als seus conciutadans sapere aude! I per això la història de la humanitat canvia el signe de la submissió pel del lliure pensament només després de Kant. No és d’estranyar, per tant, que fos Kant qui en el seu tractat Per la pau perpètua formulés amb audàcia la tesi que la raó, des de l’altura que li dóna el poder de la llei moral, condemna, absolutament, la guerra com a procediment jurídic i converteix l’estat de pau en un deure immediat, que només pot garantir-se mitjançant un pacte entre els estats, que vagi més lluny d’un tractat de pau (pactum pacis) i que arribi a ser una federació de pau (foedus pacificum), perquè el tractat només posa fi a una guerra, mentre que la federació acaba amb totes les guerres per sempre.

L’octubre de 1814, el comte de Saint-Simon (1760-1825), que havia participat a les revolucions americana i francesa, publica un tractat que proposa la reorganització de la societat europea per tal de congregar els pobles d’Europa en un únic cos polític que respectés la independència nacional dels seus membres. Malgrat que es refereix a l’edat mitjana com un moment d’unitat cristiana d’Europa, no deixa de criticar que el fonament del vell ordre fossin els prejudicis i les supersticions. Reivindica el progrés basat en les llums, el raciocini i l’experiència. Precursor ideològic de la moderna unitat europea, Saint-Simon és també un primer exponent de la laïcitat avant-la-lettre com a forma d’organització política. L’Europa de Saint-Simon havia d’abandonar l’absolutisme i l’arbitrarietat dinàstiques per adoptar el sistema parlamentari anglès. Europa havia de néixer de la unió entre França i Anglaterra, nucli d’una monarquia constitucional que acolliria els països que adoptessin un sistema de govern representatiu. Aquesta idea d’unió franco-britànica tornarà a aparèixer a l’inici de la Segona Guerra Mundial, el juny de 1940, mentre avancen les tropes nazis cap a París, quan Jean Monnet els la proposa a Londres, a Winston Churchill i Charles de Gaulle, els quals la van acceptar: Anglaterra i França ja no havien de ser dues nacions, sinó una unió, amb un parlament comú.

Entre els deixebles de Saint-Simon, tots ells actius en la construcció de ports, ferrocarrils i canals, com un mitjà d’aproximació cap a una Europa unida, trobem Charles Lemonnier, qui consagrarà la seva vida a l’acció pacifista i federalista. L’any 1867 funda a Gènova la Lliga de la Pau i de la Llibertat, amb l’assistència a la reunió de Giuseppe Garibaldi (1807-1882) i de John Stuart Mill (1803-1873). El lema: si vis pacem, para libertatem. Garibaldi va somiar també els Estats Units d’ Europa, com la fórmula per assolir la pau, per deixar de malgastar tants diners en exèrcits i invertir-los al servei del poble, per desenvolupar la indústria, construir carreteres, ponts, habitatges i escoles, i treure així a la gent de la misèria, resultat de l’egoisme de les classes privilegiades.

Els saint-simonians van influir poderosament sobre els socialistes, molts dels quals militaren en favor de la idea europea. Ajudant de Saint-Simon, Auguste Compte (1798-1857) –a qui devem la idea nuclear de la laïcitat que “l’única màxima absoluta que hi ha és que no existeix res absolut”– troba en el seu mestre la inspiració per a la seva proposta de “república occidental”, que inclouria al seu Sistema de política positiva i, sobretot, al Catecisme positivista de 1848. La república occidental de Compte havia d’incloure França, Alemanya, Gran Bretanya, Itàlia i Espanya per estendre’s després a altres països. La primera capital de la república havia de ser París i, posteriorment, en eixamplar-se el seu territori, Constantinoble.

Però el segle XIX no va entendre l’idealisme europeista lligat als inicis del socialisme. El segle XIX és el moment d’exaltació de les nacionalitats i de construcció de l’Estat i, certament, aquest és un procés molt important, perquè implica l’establiment de la primacia de la societat sobre la corona i sobre la religió i la progressiva configuració del concepte central de ciutadania com a resultat de l’arribada de l’ésser humà a la seva majoria d’edat. Aquesta dimensió positiva de la construcció dels estats moderns troba l’altra cara de la moneda en el reforçament dels nacionalismes i en l’enfrontament entre ells. Tanmateix, algunes persones vinculades a la lluita per la unitat nacional també veuran més lluny. Així, Giuseppe Mazzini (1805-1872), en el manifest de la Jove Itàlia de 1831, escriu que les unitats nacionals són el presagi de la gran federació europea que ha d’unir en una sola associació a totes les famílies del món antic. La federació dels pobles lliures esborrarà les divisions dels estats, volgudes pels tirans, mentre es consoliden les nacionalitats, volgudes pel dret i les necessitats locals. L’any 1834 fundarà a Berna el moviment “Jove Europa”, més tard convocarà des de Londres un comitè revolucionari europeu i, al final de la seva vida, reivindicarà la unitat moral d’Europa per la república democràtica. Mazzini, qui lluitava per la “tercera Roma”, desprès de l’antiga i la papal, va ser triumvir de l’efímera república romana (gener-juliol de 1849) i va ser sempre antimonàrquic i republicà.

L’ideal de Mazzini és compartit pels republicans i pels socialistes de la seva època. La unitat europea no troba les seves arrels en el cristianisme, que no deixarà de ser durant el XIX i la primera meitat del XX –amb poques excepcions– absolutista, monàrquic i terriblement conservador, sinó en els defensors de la república que assumeixen com a propis els valors de la Revolució Francesa. La proclamació de la república a França l’any 1848 no és un esdeveniment local, és l’inici d’un combat esperançador per la llibertat arreu d’Europa i del món. La fraternitat universal dels homes i de les nacions és discutida a l’Assemblea Nacional francesa i es parla de la creació d’una assemblea universal dels pobles que farà impossibles les guerres. Europa i la Pau són dos conceptes complementaris, com demostraran tràgicament el segle XX i les seves dues conflagracions mundials, veritables “guerres civils europees”, tribut de sang que la consciència social del continent voldrà proscriure per al futur mitjançant la creació d’institucions comunes.

Pierre-Joseph Proudhon (1809-1865) beu en les fonts de la Revolució Francesa, per tal d’anar més enllà i dotar els conceptes de llibertat, igualtat i fraternitat d’un contingut real. Proudhon es manifesta contrari al moviment de les nacionalitats perquè endevina els perills del nacionalisme, el més gran dels quals, però no l’únic, és la guerra. La solució que proposa Proudhon per establir la pau, el respecte del dret, la llibertat i la justícia és el federalisme. De les petites cèl·lules de convivència natural naixerà la necessitat de trobar vincles de cooperació entre elles; no es tracta de construir un superestat ni els Estats Units d’Europa; la idea és el federalisme universal, garantia suprema de tota llibertat i de tot dret, que ha d’arribar, sense soldats ni clergues, a substituir la societat cristiana i feudal.

El federalisme proudhonià influirà en certa manera sobre un dels nostres conciutadans més il·lustres, Francesc Pi i Margall (1824-1901), traductor del pensador francès al castellà durant el seu exili, i principal referent, fins avui, de tota la militància republicana, demòcrata, progressista, laica i federalista. Pi i Margall s’inscriu també en la història dels defensors d’una Europa unida, com pot llegir-se a Las nacionalidades (1876).

Europa, però, no escoltava els federalistes: les potències annexionaven nous territoris i establien i explotaven colònies. La Gran Guerra de 1914-1918 en serà el corol·lari inevitable. El 27 de novembre de 1914, a proposta d’Eugeni d’Ors (1882-1954) es crea a Barcelona l’associació Els Amics d’Europa, el manifest fundacional de la qual signen, entre altres, Miquel dels Sants Oliver, Pau Vila, Rafael Campalans, Esteve Terrades i Carme Karr. La finalitat del moviment és la defensa de la unitat moral d’Europa, bo i considerant la guerra entre França i Alemanya com una “guerra civil”. Gabriel Alomar, que va discrepar del neutralisme del grup anterior, a La guerra a través de un alma (1917), ho feia defensant també la unitat d’Europa, que anomena federal trencada pel “separatisme” alemany. John Maynard Keynes (1883-1946) no compartirà al final de la guerra els criteris dels vencedors sobre el sistema de reparacions imposat a Alemanya, a The economic consequences of peace (1919).

La pau portarà a la reflexió sobre l’avenir (fins i tot Lenin –i molt més clarament Trotski– reivindicarà els Estats Units d’Europa); prendrà forma un ample moviment pacifista en el qual destaca l’escriptora Louise Weiss (1893-1983), editora de la revista Europe nouvelle, amiga d’Aristide Briand i l’any 1979, presidenta de la mesa d’edat del primer parlament europeu elegit per sufragi universal; es crearà la Societat de Nacions i el comte de Coudenhove-Kalergi (1894-1972) fundarà el moviment paneuropeu a Viena. Coudenhove-Kalergi va llençar la seva primera crida a la unitat europea l’any 1922. Per a ell, Europa és una fraternitat de persones que comparteixen visions comunes. Les pedres angulars de la unitat europea entén que són la preservació de les particularitats dels pobles, el rebuig dels prejudicis nacionalistes, la defensa de la llibertat i la consolidació de la pau, així com la reconciliació de França i Alemanya. Aquest és el llegat de Coundenhove-Kalergi. Sota la seva influència, el 29 de gener de 1925, Edouard Herriot (1872-1957), membre del partit radical, alcalde de Lió des de 1905 durant cinquanta anys, partidari de la unitat de l’acció de l’esquerra a les eleccions de 1924 i en el front popular de 1936, defensor de l’ensenyament secundari gratuït com a ministre d’instrucció pública entre 1926 i 1928, president del Consell de Ministres francès i ministre d’Afers Estrangers, es declara favorable a la creació d’una Europa unida. L’any 1949 pronunciarà el discurs inaugural del Consell d’Europa. En la mateixa empremta intel·lectual, Aristide Briand (1862-1932), socialista independent, Premi Nobel de la Pau de 1926 (juntament amb el seu interlocutor alemany Gustav Stresemann (1878-1929), un liberal considerat també precursor de la Unió Europea), apòstol del desarmament general, impulsor de la Llei de 1905 de separació de l’Església i de l’Estat, 23 cops ministre i 11 president del Consell, proposarà el 7 de setembre de 1929 a l’assemblea general de la Societat de Nacions la creació d’un vincle federal entre els pobles d’Europa.

L’any 1928, Marcel·lí Domingo (1884-1939) publica Libertad y Autoridad que dedica, precisament, a Edouard Herriot, el seu correligionari radical-socialista (en el lèxic de l’època liberal-demòcrata o liberal d’esquerres), i en el qual analitza amb detall el diàleg entre Briand i Stresemann, un diàleg impossible si un parla “francès” i l’altre “alemany”, un diàleg en què si tots dos parlen un “llenguatge europeu” l’enteniment es dóna per descomptat. Per a Domingo, en el moment en què Europa comença a advertir la pertorbació que les dictadures signifiquen per a la pau en el món, cal recordar que la democràcia és una conquesta del poble i reivindicar la unitat d’Europa –a la qual ha d’incorporar-se Espanya, malgrat el seu retard educatiu i social–, basada en el treball exigent per la pau, per la llibertat i per la democràcia en el propi país i en tots els altres: és Europa la que ha de posar-se en peu i en marxa, és Europa la pàtria de la qual s’ha de ser patriota.

Era massa aviat o massa tard per al federalisme o per a la pàtria europea, perquè l’any 1930 el partit nacionalsocialista va obtenir 107 escons al Reichstag i tres anys més tard arribava al poder… Una nova “guerra civil europea” era inevitable.

La pau de 1945, com a absència de guerra, havia de produir un salt qualitatiu, i ser entesa com un valor en ella mateixa. Els governs donen senyals d’aproximació: Winston Churchill proposa la creació d’un Consell d’Europa. Els dies 27 a 31 d’agost de 1947 se celebra a Montreux el primer congrés de la Unió Europea de Federalistes (UEF), que proposa la unió dels pobles europeus al voltant d’un poder federal eficaç basat en un règim de federalisme integral d’arrels proudhonianes. A Espanya, durant anys la UEF trobaria només com a exponents els professors José Vidal Beneyto i Mariano Abad, així com també el grup català de la Joventut Europea Federalista, creat l’any 1978 i al qual vam pertànyer alguns dels cofundadors de la Fundació Ferrer i Guàrdia. La mateixa Fundació, l’any 1987, establirà com un dels seus quatre àmbits d’actuació, la lluita per la unitat europea.

Altiero Spinelli (1907-1986) és probablement, el darrer dels grans precursors de la Unió Europea. Molt jove va afiliar-se al Partit Comunista Italià i l’any 1927 va ser detingut per les seves activitats antifeixistes. Va romandre deu anys a la presó i set més confinat a Ventotene. Durant aquesta etapa d’exili interior va estudiar els federalistes anglo-saxons del segle XVIII i això el va portar a abandonar el comunisme per consagrar la seva vida al federalisme. Juntament amb Ernesto Rossi i Eugenio Colorni, va redactar el Manifesto de Ventotene de 1941, en què proclamaven que la nova línia política divisòria ja no era la demanda de més democràcia o de més socialisme, sinó el combat per la creació d’un Estat internacional sòlid que garantís la unitat mundial.

Spinelli –un dels fundadors de la UEF– va encapçalar durant els cinquanta la lluita per la Comunitat Europea de Defensa (contra la qual, per cert, va votar Herriot en nom de França l’any 1954). Després d’aquesta derrota va continuar difonent l’europeisme. Entre 1976 i 1986 va ser diputat independent, elegit a les llistes del PCI, del Parlament Europeu. Va ser la segona gran oportunitat d’Spinelli per dur a terme una campanya constituent i proposar el Tractat d’establiment de la Unió Europea (aprovat pel Parlament el 14 de febrer de 1984, per 237 vots contra 31, però no ratificat pels governs, que es van conformar amb l’Acta Única Europea). Altiero Spinelli va ser el fundador del Club del Cocodril, un grup transversal d’europeistes militants al si de l’Europarlament, que portava el nom del restaurant d’ Estrasburg a on es va celebrar la primera reunió.

L’1 de març de 1954, quan era president de la República italiana, Luigi Einaudi (1874-1961), elegit a les llistes del partit liberal Unió Democràtica Nacional, escriu que el problema dels estats europeus no és la discussió entre independència i unió, sinó l’opció entre unir-se o desaparèixer. En el futur, diu Einaudi, hauria d’existir un territori italià, però no una nació, un territori que podrà viure com una unitat espiritual i moral només a canvi de renunciar a una absurda independència militar i econòmica.

A partir de 1945 es crearan nombroses organitzacions no governamentals europees, sense més participació espanyola significativa fins el 1976 que la dels exiliats com Salvador de Madariaga (1886-1978), en la primera línia, o Enric Adroher Gironella i Josep Sans en la “cuina”; tenint al costat “l’ombrel·la” del Moviment Europeu (“contuberni” de Munic els dies 5 i 6 de juny de 1962; primera gran reunió a Espanya, Madrid, 26-27 d’octubre de 1979, en la qual vaig participar amb Xavier Molins); naixerà el Consell d’Europa i se signarà el Tractat de Roma que ens portarà a l’actual Unió Europea. Els cristians, convertits en part a la democràcia –no precisament a Espanya–, donaran noms il·lustres (Robert Schuman, Joseph Bech, Konrad Adenauer, Alcide de Gasperi) en la lluita contra el nazisme i el feixisme, i en el panteó de pares fundadors de la naixent Comunitat Europea, una contribució que ningú no els pot negar. Però la història d’Europa com un valor de convivència política ni neix a l’edat mitjana ni és tributària del cristianisme ni s’inscriu en una civilització pretesament cristiana. Déu –en l’encertada metàfora de Josep Borrell– és un convers recent en matèria de democràcia, drets humans i igualtat. L’Europa Unida neix –després de tantes guerres entre interessos, entre països i entre religions– de l’optimisme social i de la fe en la democràcia dels republicans, de la defensa dels drets humans dels liberals, del combat per l’autonomia moral dels laics, de la negativa a la guerra dels pacifistes, de les propostes per un món millor dels lliurepensadors, de la solidaritat obrera transnacional dels socialistes

i de la intel·ligència política dels federalistes. Els cristians demòcrates aporten una bona capacitat d’entesa diplomàtica entre ells i dosis importants de pragmatisme, que han fet possible la “construcció gradual” de la Unió Europea a partir de la creació de “comunitats” interestatals especialitzades (CECA, EURATOM, CEE, UEO). Els altres, els integristes d’una religió, d’una idea o d’ una nació, només han estat un obstacle i, com a màxim, uns companys de viatge quan han estat capaços d’obrir una mica els ulls.

La laïcitat dels fonaments de la Unió Europea ve reforçada també pel l’adscripció a la francmaçoneria de molts dels pioners. És conegut que Saint-Simon, Garibaldi, Mazzini, Proudhon, Pi i Margall, Stresemann, Domingo, Amendola, Sans,… eren francmaçons. Creients o no, tots ells respectaven la pluralitat de cultes, atorgaven un paper central al valor de la fraternitat, es trobaven a les lògies com a components d’un orde amb vocació universal i, per tant, estaven inclinats a conrear els principis de la pau, la democràcia, els drets humans i la federació dels pobles. La francmaçoneria no va bastir la Societat de Nacions ni el Consell d’Europa –contràriament al que diuen els seus detractors, entre els quals cal destacar el fanàtic prevere català Joan Tusquets–, però si que va ser l’escola de formació ciutadana de moltes persones dedicades al llarg de la seva vida al servei d’un món més just, “escola” en què molt sovint durant els segles XIX i XX aquests temes han constituït objecte de treball a les lògies. Hi ha una frase de Marcel·lí Domingo en què es refereix al seu partit, que crec resumeix la visió maçònica liberal de la política i amb la qual em sento particularment identificat: “Impórtale ser, más que un Partido, una escuela; más que una fuerza, una norma; más que un impulso avasallador, una orientación moral; más que un elemento integrado en todos los Gobiernos de izquierda o de derechas, una gran reserva ética que siempre tenga la República…” (Tercer Congrés Nacional Extraordinari del Partit Republicà Radical-Socialista d’Espanya, Madrid, 23-25 de setembre de 1933).

Concedeixo una importància singular al fet que Europa hagi estat capaç de dotar-se d’una bandera susceptible de representar tots els seus ciutadans. Una bandera laica. Molta gent no sap que el Consell d’Europa va ser la seu d’un llarg debat entre el 18 d’agost de 1950 i el 8 de desembre de 1955 que va culminar amb la resolució sobre la bandera. La Comunitat Europea va fer seva aquesta decisió el 21 d’abril de 1986. El color blau va ser adoptat per unanimitat. Els estels són d’or des de 1952, així com la seva disposició en cercle. Es va vèncer la temptació d’origen americà d’identificar cada estel amb un estat i es va adoptar la xifra de dotze, símbol de plenitud i de perfecció en totes les tradicions: per al judaisme, dotze eren els fills de Jacob i les tribus d’Israel; per a l’esoterisme de la càbala, la reducció de dotze és tres, que des del platonisme representa l’harmonia perfecta; dotze eren els grans déus de l’Olimp grec; dotze voltors es van aparèixer a Ròmul a la mítica fundació de Roma; dotze eren els apòstols de Crist; dotze, els cavallers de la taula rodona del rei Artús; dotze, els mesos de l’any; dotze, els treballs d’Hèrcules; i dotze, perquè no acabaríem mai, els signes del zodíac.

El Consell d’Europa va inaugurar el 21 d’octubre de 1956 la vidriera de l’absis de la catedral catòlica romana d’Estrasburg: una bandera blava i estelada recrea l’Apocalipsi (XII,1): “et signum magnum apparvit in coelo: Mulier amicta sole, et luna sub pedibus ejus, et in capite ejus corona stellarum duodecim”. Aquesta dona, l’element femení de la divinitat de tantes religions, amb una corona de dotze estels, podríem identificar-la –com proposa Maurice Duverger– amb Europa, l’amant de Júpiter transformat a Creta en el toro omnipresent en la cultura mediterrània.

El mèrit dels pioners de la Unió Europea rau en haver defensat l’amor a un continent que molts dels seus habitants no amaven, bé perquè no ho feien ni amb el seu propi país (“Questa Italia non ci piace”, deia Giovanni Amendola (1882-1926), víctima del feixisme al final de la seva vida), bé perquè el seu odi principal estava centrat en el veí. Com destaca Víctor Pérez-Díaz, l’estimació a Europa dels seus habitants és un fenomen recent, de les dues darreres generacions, basat en l’existència perdurable de la pau, no sols de la derivada de la reconciliació franco-alemanya, sinó, sobretot, de la nascuda de les victòries contra el totalitarisme nazi-feixista l’any 1945 (seguida tan desesperadorament tard per l’extinció de les dictadures a Grècia, Portugal i Espanya) i contra el totalitarisme comunista, simbolitzada per la caiguda del mur l’any 1989. Així, com en el cas de l’adhesió dels tres països del Migdia, aquesta és una de les raons que al meu entendre fonamenta la vocació federalista paneuropea, que comporta l’ampliació de la Unió vers l’Orient, Turquia inclosa, amb independència de la velocitat del procés i dels interessos en joc, temes en què són innegables les pressions dels Estats Units d’Amèrica.

El millor elogi als europeistes és que un indesitjable fanàtic com Jean-Marie Le Pen ens anomeni amb un neologisme peculiar: federastes! Europa és la pàtria de la laïcitat, la república acollidora de mil pobles de ciutadans lliures, uns ciutadans que, finalment, comparteixen el que Mill anomenava “simpaties comunes” i una mateixa concepció dels drets humans, nascuda històricament de la Declaració de Drets de l’home i del ciutadà de l’Assemblea Nacional francesa del 26 d’agost de 1789 i tutelada per una jurisdicció única, incardinada en el Consell d’Europa, per tots ells, la Unió en què ni la raça, ni el sexe, ni l’origen, ni la religió ni els diners no han de ser obstacles a l’autodeterminació personal i en la qual un dia, potser, una Constitució federal serà el millor homenatge als pioners laics i progressistes que la van somiar i que l’hauran fet possible.


Referències
– Francisco Aldecoa Luzárraga: “La innovación política europea”, a El País, 11 de gener de 2003, pàg. 12.
– José Borrell: “Dejemos a Dios en paz”, a El País, 29 de desembre de 2002, pàg. 13.
– Michael Burgess: Federalism and European Union: the building of Europe 1950-2000, Routledge, London-New York, 2000.
– Víctor Pérez-Díaz: “La formación de Europa”, a Claves de Razón Práctica, 1999, nº 97, pàgs. 10-21.
– Maurice Duverger: Europa de los hombres -Una metamorfosis inacabada, Alianza, Madrid 1994.
– Francisco Aldecoa Luzárraga: La Unión Europea y la reforma de la Comunidad Europea, Siglo XXI, Madrid, 1985.
– Capotorti et alii: Le Traité d’ Union Européenne, Editions de l’ Université de Bruxelles, 1985.
– Bernard Voyenne: Historia de la idea europea, Labor, Barcelona, 1968.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0