L’ecologisme és una forma moral de viure la vida, és a dir, de relació amb l’entorn, però també de respecte cap a la pròpia espècie. Alguns afirmen que l’ecologisme és una forma d’egoisme en el sentit que persegueix una millor qualitat de vida pels humans.
És una evidència biològica que qualsevol espècie evoluciona per intentar trobar les millors condicions per assolir els objectius vitals. Tanmateix, la humanitat no en té prou de sobreviure (menjar i reproduir-se). L’evolució racional ens ha portat a desenvolupar objectius vitals propis, que són únics, com ara el treball, la cultura, la creativitat o el lleure. L’ecologisme no és una estratègia per sobreviure sinó que va més enllà. En aquest sentit caldria considerar-lo com un filtre ideològic amb el qual desenvolupar les nostres capacitats com a sers racionals dins el conjunt de la biosfera.
És cert que l’ecologisme va néixer com a resposta a l’amenaça detectada d’explotar l’entorn per sobre de les possibilitats dels mecanismes naturals dels recursos naturals. Però, el modus vivendi dels humans varia en funció de l’ètica de cada persona o col·lectiu. Una manera de viure degradadora de l’ambient és aquella en la qual se sobrepassa la capacitat de càrrega del planeta. L’ecologisme pretén adaptar l’estil de vida per no superar els límits de la biosfera, però en el marc d’una cultura majoritària segurament molt ben arrelada. Una ideologia pròspera quan s’afegeix com una capa més de l’aura del sistema moral de la societat.
En el nostre país l’ecologisme s’erigeix més com una proclama salvadora que no pas transformadora de la realitat. Els experts preconitzen que un poble sense cultura difícilment pot tenir moral. El nostre país, que fou castrat en l’àmbit cultural per una dictadura de quaranta anys, és un país amb una moral molt residual. Per això, és fàcil que qualsevol ideologia no arreli com un sistema de pensament sinó com una forma més de picaresca. L’ecologisme del nostre país és, en bona part, picardia embetumada de verd. La major part dels col·lectius ecologistes són cotorres que repeteixen un discurs formalment estètic però buit de contingut moral.
El veritable ecologisme es defensa com una força transformadora de la realitat amb una clara vocació moral. El compromís social de l’ecologisme no és defensar només paisatges i evitar la degradació ecològica sinó vincular-se a les forces progressistes de transformació social i política. Malauradament, la mateixa existència de partits verds més que no pas de polítics verds n’és una prova. Moltes de les campanyes de defensa ecològica persegueixen més l’agitació que no pas la resolució de problemes ambientals. No hi ha una visió pragmàtica de la realitat social ni tampoc prou imaginació per trobar solucions de transició que enfilin horitzons possibles a curt termini i no pas il·lusions a llarg termini però impossibles. Un cas paradigmàtic és que es parla molt de sostenibilitat i molt poc de revolució de l’eficiència. La sostenibilitat és la utopia ecològica, la revolució de l’eficiència és la força transformadora per assolir un escenari possible.
Molta pornografia i poc sexe
La pornografia és el sexe dels reprimits. El sexe és un art i una passió vital necessària i saludable. Moltes de les activitats ecologistes ibèriques són com la pornografia: expressions d’una impotència vital. L’ecologisme vertader és un esperit obert a la innovació i exemple per a una relació harmònica amb el medi i les persones. Un alè per sentir que com a espècie racional tenim el deure de millorar la qualitat de vida i d’abolir l’explotació tant de la natura com d’altres pobles.
És cert que hi ha d’haver uns patrons de comportament que es puguin identificar com a ecològics, però és l’actitud vital de cada dia la que ha de ser transformadora. Darrerament, sembla que ser ecològic es redueixi a uns determinats hàbits de consum: no beure sucs en tetrabrick, menjar verdura fresca i biològica i anar en bicicleta de tant en tant.
Conceptes com el de sostenibilitat poc a poc es van enfosquint a base d’enarborar paraules grandiloqüents i no il·luminar iniciatives en la línia de la revolució de l’eficiència. Per a un determinat objectiu tot és vàlid. Aquest és el cas de la campanya de Greenpeace contra l’enfosament de la plataforma petrolera Brend Spar en la qual va reconèixer haver falsejat algunes dades per donar major sensacionalisme. Per la seva banda, algunes multinacionals que editen magnífiques memòries sobre el sistema de qualitat ambiental ISO 14000 llavors venen armes a través d’altres filials.
L’art de viure sota els principis de la sostenibilitat es destil·la cada any d’anàlisis com els del Worldwatch Institute, l’Institut ecològic de Wuppertal o, simplement, transposant les propostes del Programa d’Acció Ambiental de les Nacions Unides conegut per Agenda 21 o el Factor 4. Però, aquestes deus que vessen propostes i argumentacions de tipus pragmàtic no formen part del corpus ideològic de la major part de les entitats ecologistes del nostre país on restem aferrats als pamflets d’eslògans de les grans multinacionals de l’ecologisme agressiu (per cert molt exitós). Ara per ara reuneix més públic un combat de boxa que una obra de teatre.
Estornells fregits o camps devastats
Avui podem trobar nombrosos exemples en els quals les opinions ecologistes majoritàries no obeeixen en realitat a raons objectives a favor de la sostenibilitat. Avui l’ecologisme majoritari (que no deixa de ser marginal) és més sentimental que no pas ideològic i, sobretot, no és coherent. Per ser coherent cal acceptar la contradicció de viure en una etapa de transició i ser a l’avantguarda d’un estil de vida en el qual l’ecologisme és un aspecte més d’un sistema moral respectuós amb les persones i l’entorn.
Aquí rau la clau per ser ecologista o simplement vestir-se d’ecologista. Ser ecologista demana posicionaments canviants i raonats constantment. I això requereix molt esforç intel·lectual. Vestir-se de verd i repetir que tots els envasos han de ser de vidre i que han de vendre la llet a granel a la botiga de la cantonada és molt senzill. El problema de vestir-se de verd és que en una batussa es pot posar en evidència que sota la prenda la nostra pell es plena de tatuatges de totes les ideologies imaginables.
A continuació comentarem alguns exemples de missatges ecologistes llançats per entitats del país per contrastar-los amb les posicions que sorgirien d’una anàlisi dels objectius de la sostenibilitat.
Es critica els cotxes elèctrics perquè per recarregar-los cal endollar-los a la xarxa elèctrica, la qual en el nostre país es d’origen nuclear majoritàriament. En contrapartida es defensen els cotxes de baix consum. Tanmateix, resulta que l’energia elèctrica és la més fàcil d’obtenir per transformació fotovoltaica i que és la forma energètica amb més futur, perquè és més eficient que no pas la que prové dels combustibles fòssils. Però, el pitjor és que aquest missatge es llença quan una empresa israelita (els dolents del món) prova un sistema de bateries que donen 400 km/h a un cotxe elèctric, es recarreguen en 5 minuts i no són gens contaminants, en fi una veritable revolució energètica.
Es pregona que cal utilitzar paper reciclat per escriure i llegir perquè així estalviem el consum d’arbres. Per fer paper es pot utilitzar paper usat, però no cal que el producte final sigui precisament paper reciclat per escriure. Allò que és important és que el paper estàndard incorpori cada vegada més paper de postconsum, però per això s’ha de recollir selectivament, és a dir, que no es llenci ni un gram de paper a la brossa. El problema no es estalviar arbres -que es poden plantar- sinó evitar que aquest recurs natural renovable no s’aprofiti al màxim. La indústria del nostre país ha d’importar paper usat mentre nosaltres el llencem a la brossa. Imprimir en color sobre paper reciclat és com fer un castell de sorra a la platja. Al nostre país, no es deixa fabricar bosses de paper per embolicar el pa fetes amb paper usat, en canvi a Itàlia sí. En el nostre país allò que pregonen les entitats ecologistes és la tradicional bossa del pa.
Es defensa la necessitat d’establir un sistema d’ecotaxes perquè qui contamini més pagui més. Aquesta és en realitat és una forma de pressionar més l’economia dels pobres que no tindran accés a les tecnologies netes que són més cares. Als ecologistes els sembla perfecte elevar la pressió fiscal verda, mentre ells intenten estalviar-se el màxim d’impostos generals perquè els fa perdre capacitat d’acció per “salvar la nació”. Menyspreen la burocràcia ignorant que és l’única garantia de la democràcia.
Hi ha un odi ecologista profund cap als plàstics perquè són polímers fabricats amb un recurs natural no renovable com és el petroli. Malauradament, la major part dels polímers es podrien reaprofitar si es regulés la estandardització a fi de facilitar que els diferents tipus de polímers poguessin refondre’s fàcilment com a matèria primera. Però, en els eslògans ecologistes el manual diu que cal oposar-se al reciclatge dels envasos no retornables perquè perjudiquen els retornables. No importa que tingui un balanç ecològic més favorable. Curiosament, mentre al nostre país l’ecologisme segueix reclamant els envasos retornables de vidre a Alemanya ho són de plàstic (PET). El tetrabrick es pot reciclar, però es rebutja d’arrel abans de donar suport a la recollida selectiva. I el mateix podem dir de tots els plàstics inclòs el PVC. El perill no són els plàstics que són majoritàriament reaprofitables sinó el descontrol que hi ha en els additius, alguns dels quals són metalls pesats i elements altament tòxics com el clor.
En el tema dels residus sòlids urbans la posició de l’ecologisme del país és reclamar el compostatge de la matèria orgànica, quan en realitat aquesta tècnica genera un fertilitzant que per ser comercialitzat fàcilment requereix d’una gran puresa que no és fàcil d’obtenir. En canvi, on predomina l’ecologisme realista han apostat per la metanització i fabricar energia amb les deixalles, a més d’obtenir compost residual, és clar. En algunes ciutats daneses l’energia de la metanització serveix per estalviar al municipi fins a un 30% del consum energètic.
Podríem seguir posant exemples de disparitats de criteris entre l’ecologisme fonamentalista que d’una forma marginal crida a casa nostra i l’ecologisme realista encara més minoritari i injuriat perquè la racionalitat és sempre incòmoda. La diferència és que la demagògia és un tret que ha caracteritzat la nostra cultura mentre que la racionalitat requereix posicions poc vistoses; explicitar arguments es difícil, cridar eslògans és molt senzill.
No hi ha receptes per caminar per la sendera de la sostenibilitat. Hi ha tècniques per fer el camí menys feixuc, com les que aporta la revolució de l’eficiència. Però sobretot, viure la sostenibilitat és una actitud racional per donar coherència a les contradiccions de tota etapa històrica en trànsit, com la nostra era. Però, també és en les transicions quan més proliferen els fonamentalismes perquè solucionen aspectes vistosos de les inquietuds majoritàries. Sempre és més fàcil viure amb un déu que no pas sense, es digui com es digui. El difícil és conviure en parella respectant la persona. El difícil és el sexe edificant i no pas la pornografia excitant.
Comentaris recents