Més enllà de la passió pel consum
La cultura del consum en la qual estem submergits ens amenaça que sense comprar constantment el nostre món s’esfondrarà. Ens han educat a valorar el poder dels diners perquè són la moneda de canvi per obtenir béns a dojo. Ens han educat que cal comprar a bon preu, productes barats. No hi ha felicitat més gran que trobar una ganga, encara que duri poc. El truc del benestar és comprar molt i barat i per això els productes han de durar poc. Sempre a punt per adquirir-ne de nous, de millors en prestacions. La tecnologia treballa per millorar l’estètica i les funcions sobre variacions i sense que deixi de ser el mateix. Nous atractius que ens empenyin a canviar les nostres pertinences per quelcom que té la mateixa funció però millorada. A Alemanya, la duració d’un cotxe de primera mà no supera els 3 anys. A casa nostra resistim entre 5 i 6 anys de mitjana. I així és com un 20% de la població mundial consumeix més del 80% dels recursos naturals de la Terra; l’extracció d’aquestes matèries primeres està comportant alteracions ecològiques greus que no tenen precedents a la història del planeta. Tanmateix, tot això, habitualment, ens queda molt lluny com a consumidors. L’única espurna que ens fa saber que alguna cosa no funciona és la quantitat de deixalles producte de tants béns de consum de curta durada i dels quals ens hem de desempallegar per adquirir-ne un de nou que reemplaci l’anterior.
Alguns moviments socials pregonen que si la nostra felicitat, en definitiva, sembla ser que depèn més de les comunitats netes i saludables que no pas del nombre de productes que podem utilitzar i llençar, mai no podrem sentir que les nostres necessitats no es satisfaran fins que nosaltres mateixos deixem de definir-nos fonamentalment com a consumidors. I és cert, perquè sabem que el nostre sistema consumista no només té com a conseqüència l’augment de deixalles sinó també la destrucció del nostre entorn, la contaminació de l’aire, l’aigua i la terra. Els costos ecològics originats pel tractament de les deixalles, ja sigui enterrant-los o incinerant-los, cada vegada són més evidents, especialment, perquè ja es comencen a documentar casos directes de pèrdua de salut per causa d’un medi ambient insalubre. I tanmateix, cecs de consum, ens arraulim per no topar-nos amb la destrucció ecològica que deixem arreu darrera del nostre estil de viure.
Cada vegada hi ha més veus que clamen a favor d’un medi ambient saludable. Però, cada vegada hi ha més persones que clamen per ser alienes a les solucions quirúrgiques que el propi sistema proposa. Així s’arriba a l’anomenat síndrome Nimby (Not in my back yard) que documenta l’actitud de rebuig enfront d’actuacions que puguin emmetzinar el nostre entorn immediat llevat que es construeixin lluny de casa nostra. En definitiva, la síndrome Nimby no fa sinó il·lustrar allò de què “mentre no es faci darrera el pati de casa” no hi ha problema. No és altra cosa que un cas específic d’hipocresia ecològica, per cert cada vegada més estesa. Com aquella de rebutjar que es recicli el “tetrabrik” perquè això en potencia el consum, i, que per tant, és millor que no es reculli selectivament perquè així es pugui denunciar com emmetzina el medi ambient.
Som part del problema i de la solució
Quan ens enfrontem a un repte ecològic no podem deixar de pensar que si bé som una part del problema, també som part de la solució. Massa sovint, els mitjans de comunicació i les pròpies entitats ecologistes es fan ressò només dels efectes dels problemes sense bregar per captivar-nos amb el protagonisme que podem jugar en les solucions. I és cert que la solució requereix esforç, raó per la qual poques vegades les autoritats i els líders d’opinió opten pel camí costerut.
Més que mai ens cal fer evidents nous camins, més imaginatius, estratègies de transició que ens desviïn d’aquesta trajectòria sense futur en la qual estem encarrilats. No es tracta pas d’adoptar camins oposats sinó, simplement, de sortir de la inèrcia de les paral·leles a les quals tot sistema tendeix quan s’apoltrona en la comoditat. La nostra cultura malbaratadora de confort i de planificada obsolescència s’haurà de descartar a favor de propostes que cerquin el valor en els productes fins i tot després que la gent pensi que han acabat d’utilitzar-los. A un nivell més immediat, ens cal aprendre a considerar les nostres deixalles com a matèries secundàries que poden convertir-se de nou en recursos per a nous béns de consum.També cal potenciar els canvis de disseny en l’economia de materials per tal que redueixin la quantitat total de matèries primeres bo i eliminant les necessitats de materials i residus directament de la font.
Quan l’any 1973 el món es va enfrontar amb la primera crisi energètica, els escèptics es burlaven de la idea que l’eficiència era la clau per a una política sostenible. Avui, el darrer informe encarregat pel Club de Roma, amb el títol de “Factor 4” postula que reduint per quatre el consum d’energia podem obtenir el doble de benestar. No és pas un llibre de filosofia (una lectura imprescindible per a tots els públics), ben al contrari, és un llibre ple d’exemples de com això és possible només amb la tecnologia disponible actualment. Una tecnologia la divulgació de la qual entre els consumidors podria servir per iniciar una pressió al mercat per fer-la més assequible. Si tothom a l’hora d’anar a comprar una nevera escollís el model no per l’estètica sinó perquè té el mínim consum, els fabricants, ben aviat, no tardarien en reaccionar. Un exemple d’aquesta pressió en el mercat és el cas de les bombetes fluorescents de baix consum.
No hi ha possibilitat de canvi sense petites vibracions. I les que aporta l’eficiència són importants perquè es tracta de la millor estratègia disponible per abrandar el futur. No només l’eficiència de l’energia sinó també la dels materials. I és aquí on sense oblidar que tenim un problema molt greu a causa del consumisme, hem de considerar qualsevol acció o programa que converteixi les nostres deixalles en matèries secundàries útils novament.
Compartir les responsabilitats
Cada vespre desapareixen divínament dels xamfrans dels carrers muntanyes de deixalles. Tanmateix, o bé acaben enterrades en abocadors que s’emplenen fins a vessar o es converteixen en fums tòxics, i no precisament gaire lluny de casa nostra. Alguns apunten que la solució ve donada per una reducció del consum i per tornar als envasos de vidre retornables. Per altres cal trobar simplement solucions netes que eliminin el problema. Tanmateix, hi ha una tercera via, la de valorar la merda i fer que aquesta sigui útil, amb valor monetari, perquè el té. Això, exigeix simplement adoptar noves estratègies de gestió de la brossa. Si tenim en compte que el 45% de la bossa d’escombraries és matèria orgànica que es pot convertir en adob i energia a través de la metanització i el compostatge, i que el 25% és paper que pot ser reciclat, resulta que només recollint selectivament aquestes dues fraccions podem eliminar el 70% teòric del problema del tractament dels residus sense produir pràcticament cap impacte ambiental i generant riquesa econòmica. Potser ens hem enderiat amb un sistema de reciclatge que no és el més adient. Cal recollir en una bossa o contenidor separadament les deixalles orgàniques i en una altra la resta barrejat (ja ho triarem en plantes de selecció), mentre apropem contenidors específics per aconseguir la recollida pràcticament total del paper.
No n’hi ha prou de queixar-se per l’excés de consum sinó que cal exigir compartir les responsabilitats. Els polítics i l’administració tenen la funció de gestionar amb els diners de la col·lectivitat els serveis que té encomanats com ara la recollida de les escombraries. Fins ara aquest servei s’ha considerat com una despesa. Potser és hora d’exigir que s’apunti a la columna dels ingressos. Per això, només cal canviar el sistema de recollida actual, propiciar campanyes de comunicació i educació ambiental i dotar-se del marc legal que potenciï l’ús dels materials secundaris en el mercat.
La informació sobre l’origen dels materials, la seva capacitat per a la reutilització i el reciclatge, els costos ecològics de la seva producció i coses semblants haurien de formar part de la informació de les especificacions d’un producte. Potser és hora de canviar d’estratègia. És molt folklòric entrar massivament en un supermercat i al sortir separar l’excés d’embalatges dels productes, però potser és més educatiu entrar al supermercat per enganxar adhesius indicant els productes que són reciclables. De petits ens ensenyen que la caca no s’ha de tocar. Potser és hora d’ensenyar que allò que fins ara consideràvem merda no ho és i que té valor. Les accions mediàtiques poden tenir un gran valor catàrtic, però ara per ara, els humans basem la nostra capacitat de canviar sobretot en l’educació i en el sistema moral que aquesta contribueix a conformar.
“Tothom coneix l’ésser que balla a la Lluna…ara no es distingeix bé a pesar dels poderosos telescopis…però hi és…àgil i alegre. Diran perquè té ganes de ballar mentre nosaltres a la Terra patim tota mena de mals? La resposta és simple: l’ésser que balla a la Lluna rep la seva energia dels nostres actes d’amor… Això l’anima i el fa créixer. Potser algun dia serà visible a simple vista”.
(D’una historieta de Moebius a la revista El Correu de la Unesco, Agost-Setembre, 1996).
Comentaris recents