Ja n’hi ha prou d’esperar. El cas Buttiglione i les penes passades amb la llei sobre la fecundació assistida demostren la irrellevància de les forces laiques. Així mateix, la indecisió de les formacions que constitueixen el centre-esquerra demostra la poca significació de les forces liberals i democràtiques.

Després de la conflagració de la Primera República Italiana, els partits que d’una manera o altra recollien la gran tradició liberal, laica, democràtica i azionista (transformadora o regeneracionista de l’anomenat partito d’azione), és a dir, de Croce a Rosselli i Salvemini, senzillament han desaparegut. I tan mal representats estaven que no han permès el relleu. Tan sols en va quedar el Partito Radicale, el qual, però, s’ha traït a si mateix (un cas curiós de “transformisme col·lectiu”): primer va cedir el poc que tenia a l’enemic i, ara, sembla que se les tingui amb la dreta per esgarrapar unes engrunes d’espai propi.

Al llarg dels últims cinquanta anys els partits laics han pagat car el seu constant enfrontament i la incapacitat de trobar síntesis polítiques que de veritat poguessin arrelar en la societat italiana. El togliattisme i l’hegemonia democristiana van acabar de rematar-ho. Només una vegada van aconseguir superar les diferències i llavors van arrasar. Va ser amb motiu de la llei del divorci i van demostrar que eren les úniques forces que representaven la modernitat. Fins i tot van aconseguir fer pujar al carro el PCI. Aquell va ser l’únic moment en la nostra història en què es va invertir la tendència habitual, és a dir la dependència congènita de la democràcia cristiana i el “compromís històric” de qui jugava, cada cop amb més dificultats, amb pensaments totalitaris. I, en acabat, va venir el benemèrit diluvi que tanta destrucció va portar i que només va deixar el llot. El fenomen Berlusconi ens ha fet anar de mal en pitjor. Ha ferit l’Estat de Dret i ha deixat buida de sentit la democràcia. Caldrà una generació per rectificar les malifetes del berlusconisme en la nostra societat civil, en les estructures polítiques i institucionals i en la credibilitat internacional del nostre país.

I, qui ho farà? ¿N’hi haurà prou amb els néts de segona generació del postcompromís històric? ¿Que potser n’hi ha prou calant-se el barret fort anglès per demostrar que s’ha assimilat el pensament més avançat de la democràcia occidental? Els avisos que ens han arribat aquests últims anys són tots negatius. La prova de la penúltima legislatura ha anat força malament, i només s’han plantejat les premisses dels desastres perpetrats per la dreta. A més, les successives anàlisis crítiques fallides no ens permeten ser gaire optimistes pel que fa al futur. Els “màxims” responsables del fracàs encara són tots aquí i encara repassen els mateixos errors. Així, ara veiem com, tant a la dreta com a l’esquerra, es torna als intents de reconstruir l’espectre de l’antic pentapartit en una sola coalició o, fins i tot, en un sol partit. Però són experiments patètics. El Gran Buit encara hi és.

Hi ha milers d’indicis que clamen la necessitat d’una bona injecció de mentalitat liberal en tota l’oposició. Nosaltres sempre hem estat convençuts que la lluita contra Berlusconi s’havia de dur a terme per mitjà de diferents forces que representessin múltiples tradicions

i interessos, i que les unions havien de ser “naturals” i no fruit d’alquímies de laboratori. Per això ens han deixat tan parats (i, ben mirat, també a tot el país) les experiències “polititzadores” tant de la Margherita com del Partit Reformista (el mateix que va ser presentat grotescament fins i tot en el “Foglio” de Berlusconi). Per tant, l’esquerra ha de ser “plural”, conscient del perill que vivim tots i disposada a actuar unida.

I la pluralitat ha de ser al més completa possible. Però ¿com pot ser que no vegi tothom que amb aquest Centrosinistra (centre-esquerra) s’omple immediatament el Gran Buit? El que cal fer és contraposar un liberalisme coherent al “liberalisme populista i clerical” i al “liberalisme monopolista” de Berlusconi… no, no ens acostumarem mai als oxímorons del món berlusconià que, de tan grotescos, al final ens fan riure.

La veu liberal i democràtica s’ha de fer sentir. Els laics han de superar la seva afàsia. Si fins i tot són majoria al país! Però, és clar, sempre hi ha omnipresent a les files de l’esquerra el pànic d’enutjar l’anomenat vot catòlic, el qual, ara mateix, val a dir que està molt fraccionat. Però els laics també es poden irritar, i molt, i també tenen dret a vot, també es poden convertir en un lobby.

Evidentment, ara com ara és impossible pensar en el naixement d’una veritable formació política, però sí que és possible o, encara més, necessari, que s’organitzi amb celeritat un òrgan consultiu que, dintre de l’Olivera, coordini i doni veu política unitària a totes, però de veritat a totes, les tendències que existeixen en el món liberal, laic, republicà, azionista, liberal-socialista, etc., és a dir, en aquell món que no té res a veure amb el postcomunisme ni amb el popularisme. Un òrgan que pugui mantenir la màxima autonomia respecte de tots. Un òrgan que, malgrat tot, no sigui només una suma d’allò que ja existeix -que, tot i ser molt digne, no té cap mena d’influència política ja que és àmpliament minoritari en tots els àmbits en què se situa-, sinó que, per damunt de tot, es marqui com a objectiu oferir al país una proposta política fonamentada en els sòlids valors de la Llibertat i de la Justícia… i jo afegiria de la Modernitat, del Canvi, dels Drets i de la Lluita i, per què no?, d’aquella Fraternité que semblava tan obsoleta però que, en una època en què els pobles i les persones es barregen, torna a sorgir com un element essencial per a la convivència civil.

L’empresa no és fàcil, però sí necessària. La societat civil ha demostrat que posseeix tresors inexplorats, que expressa, fins i tot inconscientment, valors liberals, que disposa de molta més energia moral que l’actual classe política a l’oposició. Cal, però, paciència i prou intel·ligència per erradicar de cadascun de nosaltres el sectarisme, el patriotisme associatiu, la predisposició visceral al fracàs i el minoritarisme. Ja n’hi ha prou de buscar cinc peus al gat; ens hem d’enfrontar tots i cadascun de nosaltres a la pròpia història, plena d’errors, i consolidar conjuntament els mil i un camins del pensament liberal i democràtic de l’últim segle en una única oferta política i en un repte complex. Fem el primer pas d’una vegada!

(*) Editorial del núm. 108-109 de Critica liberale, revista de llarga tradició del liberalisme d’esquerra italià.